El pes de l'any

Falta un dia perquè s’acabi l’any, per treure’ns el pes de les espatlles i posar-lo a la memòria, no gaire lluny per no oblidar. I preparar-nos per anar-ne carregant més cada dia. 

L’any va començar a pesar una tarda d’estiu que vam patir un naufragi, una bestiesa, un intent de perpetrar el terror absurdament cruel, injust i violent. D’aquest nufragi en vam sortir, vam aconseguir surar i mirar endavant. Amb el pes d’aquest maltemps, i el ressò del crit “No tenim por”, vam arribar al setembre, amb determinació, i amb el pes d’haver resisitit. I el primer dia de l’any farà 3 mesos que vam carregar encara més pes: el de la dignitat enfront de la vergonya de les porres, la violència i la repressió. Volíem votar per decidir, per comptar-nos, perquè la democràcia i llibertat van d’això. Aquesta dignitat encara va continuar i ha continuat, malgrat la presó, l’exili, la barbàrie d’usurpar les institucions governades per qui el poble va escollir democràticament. El pes del jou de qui només sap reprimir i el pes de la dignitat de qui fa 3 mesos davant una escola, un centre cívic o un local electoral hi va posar el cos i la llibertat. S’acaba l’any, i les espatlles alleugerides estan a punt per carregar més dignitat, més llibertat i més esperança, més bons moments, malgrat tot. 

Tocaran les 12, i acabarem un any i en començarem un altre, i pensarem que l’any passat quan vam brindar brindàvem per un any millor, i aquest any en demanarem un altre encara millor, perquè cada vegada en som més dignes i cada vegda tenim menys por a fracassar, a caure. Despedirem l’any de l’1 d’octubre quan faci 3 mesos del dia que ens vam reconèixer més dignes, més lliures i més valents. I ho tindrem sempre, amb el cap ben alt, amb el pas dels anys i els tocs de les 12. Perquè la memòria no oblida i el pes de l’any d’aquella tarda d’estiu i d’un diumenge de tardor, sempre el recordarem, sempre ens tornarà a passar pel cor, i per damunt les espatlles.

Si fos Nadal

Si fos Nadal, faria el pessebre, guarniria la casa, i pensaria en el sopar, el dinar, en algun extra que un cop l’any com que és Nadal es pot permetre. Trauria les figures del pessebre guardades tot l’any en una capsa, les garlandes i els ornaments que d’un any per l’altre se’ls nota que ha passat el temps. Si fos Nadal, pensaria en què he de regalar, en el que he de comprar, en quants seríem a taula per Nadal i sant Esteve, en si el menú seria un o un altre, en desitjar les bones festes a la família que no veuré aquests dies i als amics; en no menjar més del compte per evitar haver de bondat després dels dos d’àpats contundents. Durant els dinars, sortirien a la conversa temes quotidians, d’actualitat, de l’última pel·lícula o l’última sèrie, d’alguna cosa que ens hagués passat fa poc, alguna anècdota, o algun record de “T’e’n recordes aquella vegada que…?” o d’algú que ja no hi és i sempre hi era “Ostres, si ho veiés, què diria…”

Però és nadal, és un nadal petit, en mínúscules, de tràmit perquè toca, perquè ho diu el calendari i hem de respectar-ho: el temps és inalterable. És un nadal estrany, un nadal que passarem pensant on som, en un país on quatre persones no el poden passar a casa per les seves idees perquè estan a la presó, i cinc més són lluny de casa pel mateix. Inexplicablement qui vam escollir i hem tornat a escollir perquè ens representin dignament són lluny de casa per això, per posar damunt la taula la voluntat d’una majoria, per donar la cara. Segurament cada nadal ells es deuen trobar amb els seus germans, amb els seus cunyats, els seus pares, els seus parents, hi deuen congeniar més o menys, deuen riure més o menys, deuen obrir cava, deuen menjar escudella, gall d’indi o pollastre i canelons, deuen menjar torrons, n’hi deu haver de partidaris del torró de xixona, del d’alacant, de crema o de xocolata, de les neules sucades al cava o de les neules soles i el cava sol. Uns i altres no oblidaran mai aquest nadal petit, estrany, injust, trist i indignament escapçat. Sis persones més ja estaran a casa, però amb la llibertat vigilada, amb el mal regust del que han passat, del que han patit i del que pateixen els qui no hi poden ser. Al fons del plat d’escudella i entre les bombolles del cava, hi veuré un llaç groc, perquè són lluny de casa, a l’exili injust i indigne, o en una cel·la penitenciària, i perquè tenen tot el dret i la legitimitat de ser a casa. Si fos Nadal, es llevarien al seu llit, seurien a la seva taula, i es dirien Bon Nadal a casa seva. Però és nadal, i s’ho han de dir lluny de casa exiliats o darrere un vidre presos, perquè és un nadal mediocre. Si fos Nadal, serien lliures i feliços, i tallaríem el llaç groc, i al fons de l’escudella hi veuríem el plat i en la copa de cava hi veuríem bombolles que pugen amunt i serpentegen per la copa, i ens farien pessigolles a la llengua. bon nadal.

Ehem...

Devia ser l’any 2012, si no recordo malament, que vaig veure en directe una conferència d’Artur Mas a Fórum Europa. Parlava de coses elementals com el dret a decidir, de greuges com la incomprensió crònica cap a Catalunya des de la resta de l’estat, de la indefensió i l’espoli fiscal, i de la llibertat per decidir i per administrar la riquesa i els recursos de Catalunya. Veníem del ribot a l’estatut i ja portàvem tres manifestacions multitudinàries a la diada. Jo sempre havia votat iniciativa i ocasionalment el PSC però ja en aquell moment em començaven a quedar lluny, perquè ara em tocaven la llengua i la capacitat d’autogestió del meu país i aquestes opcions no tenien una postura clara i rotunda per defensar-ho. Mirant la conferència vaig començar a pensar “ostres , doncs té raó , parla bé i a sobre és més digne que molts altres”. Davant el canvi hi havia gent que em mirava estrany i fent broma algú un dia a la cua del forn em va dir “que m’han dit que votaràs al Mas?”. Van anar passant eleccions, diades, la consulta, compareixences solemnes, plens al parlament històrics. I aquells en qui jo havia confiat i pensava que serien garants dels drets més bàsics i de la defensa de la identitat, cada vegada estaven més lluny. I va venir el 27S, i el canvi de president i més diades i molta dignitat. I l’1O sota garrotades i repressió per voler votar, i el 155 i la repressió cuinada amb qui jo havia tingut confiança i ni els reconec i em fan vergonya, que s’hagin convertit en allò que hipòcritament criticaven dels seus opositors, i els seus opositors han fet allò que se’ls hauria de suposar que farien ells: comprometre’s pels drets més fonamentals i aixecar-se de la poltrona. I la presó i l’exili ...i ells tan amples, o demanant explicacions sense demanar-se si potser haurien de ser ells que ens n’haurien de donar als decebuts per tanta tebior i mediocritat. I ahir per primer cop a la meva vida vaig anar a un míting. Un míting de Junts per Catalunya, afins a qui jo anys enrere pensava que mai no aniria a cap miting, on vas a parar. I resulta que ara per ara són qui més em representa. Quan hi vaig arribar, mentre esperava una amiga bessona en idees polítiques, vaig fer una foto i la vaig penjar a l’Instagram. Al moment, un amic m’hi va posar un comentari :”ehem...en un míting convergent” doncs sí, en un míting de junts per Catalunya. Què passa? Sembla que sempre qui hem de donar explicacions som els que canviem i en canvi els immobilistes no. Podríem preguntar i demanar explicacions a qui no ha sabut ser conseqüent i als qui, cegament fidels a unes sigles, no es replantegen ni dubten de complicitats indignes que atempten contra la legitimitat. Tant de bo un dia la fidelitat cega sigui pels principis i la dignitat, i no per la poltrona. Doncs sí, ehem...aclarim la gola i les idees i la sensatesa.

Són les 6 del matí del dia 6

Són les 6 del matí i el cotxe arrenca cap a Brussel·les. 

Jo vaig néixer 2 mesos i 4 dies després de la mort del dictador Franco. Em van posar Mercè de nom però el meu pare em va haver de registrar com a Mercedes, perquè al registre van considerar que no podia ser que em posessin la forma en català. Anys més tard me’l vaig traduir. Vaig néixer, doncs, quan suposadament el franquisme començava a morir.

I el dia 6 de desembre de 2017, quatre dècades després, he estat en una ciutat, que en diuen el cor d’Europa,  Brussel·les. De camí cap aquesta ciutat belga autocars, cotxes, furgonetes i autocaravanes amb senyeres, estelades, consignes, cartells de llibertat. Sí, cartells de llibertat. Molts ciutadans que han enfilat el camí cap a Bèlgica per anar a demanar una cosa que sembla que a la vella Europa ja ningú no hauria de demanar i tothom hauria de tenir: llibertat. A les àrees de servei de l’autopista molta gent amb llaços grocs a la cua del lavabo i somriures i salutacions de complicitat. En ruta, salutacions amb llums o amb el clàxon. Un dia sencer de cotxe s’acaba en un hotel de carretera, i al pàrquing també hi ha cotxes amb llaços grocs i consignes de llibertat.

I l’endemà arriba el dia. El parc del cinquantenari i els voltants plens de catalans vinguts de molts racons de Catalunya, i cadascú almenys amb una insígnia o una peça groga. Banderes, pancartes i consignes sota un fred intens i un cel gris. Dilluns passat 6 membres del govern de Catalunya van ser posats en llibertat. “Només” en queden 2 a la presó i 2 líders civils. Sí, a la presó i 4 dècades després de la fi de l’autoritarisme. Acusats de violents, volen civisme i volen pau, però volen que poguem decidir lliurement. Volen llibertat. Brussel·les, una ciutat grisa, de cel gris, d’edificis oficials, de monuments amb aires imperials, de gratacels de bancs, d’empreses; impersonal i burocràtica, la pluja ahir a la tarda hi va caure intensament, sobre la grisor puntejada i il·luminada de groc. Hem anat a Brussel·les a dir que hi som, a demostrar que donem suport als qui són a la presó per les seves idees i a dir als qui hi són a l’exili també per les seves idees que tenen tot el nostre suport. Els hem dit que tenen la nostra complicitat contra qui els vol lluny de casa per haver permès votar, perquè fa 7 anys que cada any, cada 11 de setembre molta gent ha sortit al carrer per demanar poder decidir el futur del nostre país. Per escoltar. I la resposta és presó i el 155, que ens ha pres moltes coses i molta legitimitat guanyada a pols aquestes quatre dècades. 

I un dijous 7 de desembre en la ciutat d’Europa, que diuen que n’és el cor, milers de catalans hem anat al parc del cinquantenari per fer sentir la nostra veu perquè sembla que Europa no hi sent ni hi veu de lluny, i potser de prop hi veurà i hi sentirà que volem una cosa tan elemental, simple i necessària per viure: la llibertat. I que hi tenim part del nostre govern a l’exili per haver-la exercit i per haver complert amb la legitimitat que li va donar qui li ha de donar: les urnes.

Vaig néixer 2 mesos i 4 dies després de la mort de Franco, i quatre dècades després un dia 6 de desembre a les 6 del matí pujo al cotxe per anar a Brussel·les a defensar allò que aquestes quatre dècades semblava que ja no calia defensar, com semblava que 2 mesos i 4 dies després de morir un dictador em podien inscriure amb el meu nom. Potser és que encara el franquisme no s’ha acabat de morir. I la llibertat l’hem hagut d’anar a defensar amb un llaç groc, un clam i una dignitat inusitada sota un cel gris al cor d’Europa, com la del president i els quatre consellers exiliats. Són les 6 del matí del dia 6 de desembre, ha començat l’hivern a la tardor i molts hem emprès el camí cap a Brussel·les per fer sentir la nostra veu l’endemà. L’endemà de molts greuges i moltes injustícies de molts anys hem enfilat el camí per la dignitat increïblement 40 anys després de creure que no ho hauríem de tornar a fer mai més.

P.D.: Això sortirà bé. Mai uns musclos gratinats al país dels musclos havien sigut tan bons en tan bona companyia. 

La maleta

No recordo la frase exacta, però sí el concepte i la idea. La vaig llegir en una novel·la: Àngels fugaços. Crec recordar que en un moment d'aquesta obra es parla de la ruptura d’una relació, i es diu que s’acaba però que feia temps que s’havia començat a acabar, que era com si un dels dos, o tots dos, temps enrere hagués començat a posar coses en una maleta, és a dir, a guardar sensacions, pensaments, paraules, confidències, complicitats, gestos perquè precisament a través de sensacions, pensaments, paraules, confidències, complicitats i gestos, alguna cosa ha trontollat i s’han anat tancant portes, s’han anat portant peces a la maleta, oberta. S’han anat posant petites decepcions, sensacions espatllades, paraules que posen en guàrdia, com si encenguessin una petita alerta que digués “ep!”; silencis que diuen masses coses, però en el moment penses que potser no n’hi ha per tant. Un trontoll petit que no fa tremolar res. Una petita sensació espatllada no fa una avaria, una sola paraula posa en guàrdia però no és una emergència, una petita alerta no mobilitza; un silenci d’avui potser demà parlarà. Però molts petits trontolls, moltes petites sensacions espatllades, moltes paraules que posen en guàrdia, moltes petites alertes teixeixen decepcions, molts silencis fan emmudir, i fan fer molts viatges a la maleta.  En la manera com ens relacionem, com interactuem, aquesta maleta sempre està a l’habitació del fons de tot, i a vegades hi anem a posar alguna cosa, a vegades no hi hem anat mai a posar-hi res, i en altres ocasions hi fem viatges sovintejats. No és pas una maleta de rancúnia ni de retrets, simplement és un equipatge ple de coses que no ens acaben de fer el pes, de moments que no ens han agradat, que han grinyolat, que hem pensat “jo potser no ho faria” “ostres, quin cop a la moral”. Va despullant la confiança. I potser tardem temps a omplir la maleta, o l’omplim del tot, i el regust amarg hi és; o potser arriba el dia que ja la tenim plena i la tanquem per continuar un altre camí, i llavors se’ns revelen moltes coses, entenem moltes coses, i moltes decepcions agafen forma. El destí de la maleta no el sabem, l’ignorem, com ignorem la maleta mateixa, però aprenem que sempre tindrem el dret a anar a l’habitació del fons a posar-hi alguna cosa, perquè sempre tindrem sensacions, pensaments, paraules, confidències, complicitats i gestos per compartir i per rebre. I la maleta sempre estarà allà: a l’habitació del fons i oberta. Anar-hi o no, depèn del grau de resignació, de decepció o d’acceptació, i de que les sensacions, les paraules i els silencis valguin la pena o no de fer el trajecte. 

Un cop a l’esquena

Un cop a l’esquena et diu que tot anirà bé, que ànims, que ja ho veuràs. Un cop a l’esquena consola potser més la consciència de qui el dona, que no pas a qui el rep. Un cop a l’esquena de consol fa despertar el desconsol. Un cop a l’esquena és una petita empenta per animar i alhora per treure del davant un problema incòmodament compromès. Un cop a l’esquena és un compliment perquè no saps què dir ni què fer, ni com arreglar si hi ha res que s’ha espatllat. Un cop a l’esquena amb la millor de les intencions per refer la millor de les sensacions. Un cop a l’esquena remou i revolta, fa somriure de compromís o de gratitud. Un cop a l’esquena diu molt de qui el dona i de qui el rep. Un cop a l’esquena no es veu, només es nota. Un cop a l’esquena sobreentén obediència a una complicitat. Un cop a l’esquena per entendre un malentès de cop revelat. Un cop a l’esquena desperta la ingenuïtat i la remou. Un cop a l’esquena, cinc dits i una espatlla que posen en evidència paraules, i despullen cares. Un cop a l’esquena, un gest que té per resposta una espatlla. Un cop a l’esquena que porta un sarró carregat de raons. Un cop a l’esquena per escampar els dubtes, els errors. Un cop a l’esquena que, si és una mica fort, fa caure màscares. I llavors, sí, tot anirà bé, ja ho veuràs. Tot es posarà a lloc.

El vestit nou de l'emperador equidistant

L’emperador vol un vestit i li diuen que li fan, li fan emprovar, li diuen que li queda molt bé, li fan creure que hi ha un secret i que el vestit és invisible, que té màgia i que per això no es veu: l’excusa perfecta del sastre per encobrir que no s’ha complert amb el compromís de tenir feta la roba. I entre l’engany i el miratge de fer creure, l’inconscient va acollint la il·lusió, perquè les il·lusions sempre són benvingudes, són atractives i es fan estimar, i van entrant i es van fent lloc. Content, l'emperador està convençut que el vestuari és únic, especial, i que és el millor model per lluir-lo. La convicció i la satisfacció en cap moment no posen en qüestió l’existència del vestit, ni l’engany de qui li ha fet creure que existeix. Els sastres, que temen dir la veritat o revelar la realitat, prefereixen fer creure, llançar una il·lusió imaginària, mantenir-se equidistants, abans que fer el vestit i implicar-se en una forma, una tela, un disseny, una aposta. La importància de vestir un emperador és compromesa, i un error en l’aposta, un fracàs en el disseny, una tela mal triada fa més por que crear una cosa invisible, que no existeix i que, per tant, tothom la pot imaginar com vulgui i la pot veure com vulgui. La complicitat amb l’equidistància, molt en voga en els últims temps, fa veure la realitat, les coses i la vida en general, a la seva mida i conveniència: prendre partit, implicar-se, vol dir posar forma, donar veu, caure d’un costat, i volent-ho evitar, precisament s’acaba inevitablement caient a un costat, que té forma, veu i implicació: surt a la llum, i no troba aixopluc. Uns temps de prendre partit per la llibertat, pels drets fonamentals, per la sinceritat, per despullar el doble joc, i per mirar de cara, per estar a l’alçada, pel compromís. Passar de llarg, passar per alt o obviar la forma, el disseny o la tela, oblida la feina del sastre, com els equidistants obvien les idees, el pensament, el compromís, la coherència i les decisions, obliden opinar en nom de l’equidistància. I un dia algú li dirà a l’emperador que va despullat: i llavors, nu, buscarà el vestit del compromís, de la implicació i del prendre partit. Segurament no el trobarà, perquè fa temps que aquestes robes les llueixen altres. I aquell vestit imaginari i secret, no és cap vestit: és la nuesa despullada posada en evidència per qui, visiblement cobert de roba, ha fet creure en la màgia del vestit invisible. 

Des d’aquí dalt

Fa 3 anys avui era diumenge i em vaig llevar molt d’hora. Vaig sortir al carrer, amb la sensació de dia especial, insòlit. Es cridava a consultar als ciutadans què volien pel futur de Catalunya, tan simple i tan elemental com això. Persones grans que van superar tota mena d’adversitats de l’edat i de les seves condicions físiques eren aplaudides en posar la papereta dins l’urna, tothom es feia una foto en votar amb un somriure a la cara, perquè malgrat no fos vinculant, era el primer pas per assolir i decidir què volem ser. I avui fa 3 anys. 3 anys que simplement es reclama tenir la llibertat de decidir, absurdament travada en nom de la “legalitat” que pobrament només té per resposta presó i exili. Aquests dies m’acompanya molt sovint una cançó que diu: “Des d’aquí dalt tot allò ara em sembla universal. Des del primer niu a l’últim sot, recorrent les planes” Es diu Chaplin, el geni del cinema mut, que amb un bastó, un barret, una manera peculiar de caminar i sense dir res va denunciar les injustícies i va defensar la dignitat potser millor que amb mil paraules. I avui, des del capdamunt d’aquests 3 anys, sí, des de l’últim niu fins a l’últim sot i per totes les planes, aquell camí que vam començar avui, malgrat tot, és més universal i més digne que mai. Com el barret, el bastó i el silenci de Chaplin, “l’inventor del riure que no diu res”, diu la cançó de Blaumut.

Dues mandarines, una poma o dues galetes

Hi ha dies que porto un parell de mandarines; d’altres, una poma; i avui, dues galetes. Els dies de mandarina, les pelo i vaig deixant les pells al banc, mentre em vaig menjant un per un els grills; i després de tirar-les, amb una mica de sabó d’alcohol em rento les mans, perfumades d’olor de mandarina. Els dies de poma, trec l’etiqueta, i com que ja està rentada, la mossego i en tiro l’esquelet, i també em frego les mans amb sabó d’alcohol. I avui he desembolicat dues galetes, cruspides en dues o tres mossegades. Les mandarines en aquest temps tenen el punt just d’acidesa, i els grills esclaten a la boca aquest punt just d’àcid i dolçor. Les pomes conserven la rigidesa i la duresa agradable per mossegar. Les galetes tenen una capa fina de sucre cruixen i es desfan en mil engrunes a la boca. 

Vet aquí tres acompanyants en la pausa al primer banc de la carretera de les aigües mentre per darrere hi passen els pocs vianants, runners i ciclistes que comparteixen el luxe de passar una estona d’un matí de cada dia en aquest camí; i al davant, una ciutat; més lluny, se n’endevinen altres i alguns pobles. I el mar, blau i brillant sota el sol de fred i de vent. I l’horitzó. L’horitzó que algun dia esvairà les incerteses. I llavors me’l miraré amb unes mandarines, una poma o unes galetes, i amb un somriure.

El llaç groc

Que tens cinta groga? Sí, quina vols? Aquesta groc pàl·lid o aquesta altra més groga? Aquesta és la que més es ven. Sí, aquesta, posa-me’n el mínim, 1/2 metre. És la que es ven més pels llaços.  

Mare i filla despatxaven al taulell posat a l’altra banda des d’on veien baixar la gent pel carrer, amb les parets empaperades de paper beige amb dibuixos sixties simètrics i quadrats de color marró. Als prestatges hi tenien capses de pantis, mitges d’escuma, de licra i de llana, samarretes interiors, leotardos, calcetes, calçotets, mitjons de mitja i en un racó una vitrina amb sabons i colònies. Els mitjons de punt penjaven d’unes fileres de penjadors que rodaven per veure tots els models. Sota el vidre del taulell hi tenien mocadors de senyor i de senyora, bossetes pel berenar per les guarderies, i a la vora del vidre una cinta mètrica per medir les cintes i les gomes que guardaven als calaixos. Sota el taulell treien una bossa d’escombraries on hi guardaven les mitges que recollien per “agafar els punts” i les posaven en bossetes de plàstic amb un paper amb el nom de la senyora que les deixava. Els fils en gamma de colors estaven en un dispensador, i les agulles, els botons, els belcros i els gafets, als calaixos. La mare anava amb ulleres grosses, de pasta, el cabell curt i ben pentinat, amb esclops d’infermera negres i mitges, i parlava amb una veu una mica de nas i fluixa. Sovint el marit també hi era, amb cabells blancs i bigoti blanc, per mi el més semblant a un avi de la Heidi de carn i ossos, assegut en una cadira per les clientes cansades o que feien companyia, al costat del penjador amb bates d’estar per casa i pijames. La filla, de veu greu, simpàtica, professional, treia les capses i ensenyava mitges amb la mà a dins per ensenyar la densitat de la licra. Les bosses i els papers d’embolicar tenien el lema de la botiga amb una J grossa en negreta

Ara el taulell és a l’altra banda i veuen pujar la gent pel carrer, i la filla el comanda, i aviat la néta. Essencialment tenen el mateix, adequat als temps, però amb la mateixa essència de sempre: capses al darrere, mitjons penjats que roden i les bates i els pijames penjats. 

També li he comprat uns piquis gruixuts per anar amb vambes, embolicats amb paper blanc amb el mig metre de cinta groga per fer-me un llaç. I he sortit al carrer que abans veien de cara avall i ara de cara amunt. I he pensat en tu: Nen, les botigues del barri seran sempre nostres. Un petó.

T’explicaria un brot de ginesta

Al meu balcó particular de la carretera de les aigües hi ha un brot de ginesta despistat en aquesta tardor de primavera. Ara ve aquell temps de portar-te un ram. Aquest any no sé si serà de lliris, de roses o de què. No ho sé. Pel temps de la ginesta i per aquest temps de panellets un dia o altre te’n portem un. És un lloc tètric, massa marbre, masses vasos més de lavabo que de flors, masses noms escolpits. Els rams sempre porten, per dins, allò que et diríem i t’explicaríem, perquè ningú es resigna a arraconar als seus que ja no hi són. T’explicaria que fa dies que tenim papallones a la panxa, por i il·lusió, temença i valentia, integritat, dignitat, que no són moments fàcils, però que ens volem millors, lliures i amb dret a ser feliços. T’explicaria què fa la família, què diuen uns i què diuen els altres, els frens que posem a la llengua, perquè ves, la família és la família i tard o d’hora les discrepàncies s’entendran i riurem. T’explicaria qui comprèn i qui s’hi resisteix, perquè fa temps que el cor ha marxat i els peus han d’acabar de fer el pas. T’explicaria com han canviat les coses últimament i que ens hem adonat que potser no havien canviat tant des que tu no hi ets. T’explicaria un ram de paraules que no serien mai suficients per explicar tanta dignitat, tanta determinació per tenir veu, per ser lliures, per tenir una llengua i ensenyar-la, i per demostrar al món que continuarem escrivint la història inèdita, com el brot de ginesta aquesta tardor disfressada de primavera.

Paisatges que queden

Un senyor dins una gavardina en un dia de cel gris a joc amb els cabells rebufa amb una galta mentre travessa el carrer amb el semàfor verd. Una noia fuma amb desgana en un balcó amb la persiana mig abaixada, amb un xandall negre. Uns homes beuen cervesa al banc de fora el carrer d’un bar d’una avinguda a la vora del port amb cases velles i mig abandonades, empolsinats d’un dia de feina. Unes noies angleses esperen el bus turístic amb un bolso de shopping i treuen les ulleres de sol de dins una funda com una capsa amb una pestanya. El recepcionista de l’hotel que parla molts idiomes recomana un restaurant proper i explica que és del nord, que té parents a Galícia i que ha estat a les principals ciutats -Vigo, Santiago,...-que el nord i el sud són diferents, perquè uns són pobres i els altres rics. Una parella de francesos surten de l’habitació i en entrar a l’ascensor diuen bonjour i good morning. Un turista japonès em demana que el deixi passar amb la safata amb entrepans vegetals a la terrassa d’un bar a sobre el riu que dona al mar, i a l’aigua hi neden ànecs, entre onades i el mar lluent sota el cel gris, i sembla que diguin “I em faré au si tu ets el vent/o seré proa de vaixell/si tu ets la dansa de les ones.” I amb el somriure la revolta. Una noia torna a pujar al bus turístic amb el seu marit i el seu fill de pocs mesos i saluda perquè ja hem compartit el viatge anterior. Al pis de dalt de l’autobús hi passa aire, plugim intermitent i la brisa mou els cabells. Uns nois de la taula del costat sopen al restaurant i parlen i discuteixen sobre alguna cosa que costa convèncer a uns i altres. L’home de la gavardina, la noia que fuma, els homes de la cervesa, les angleses, el japonès dels entrepans, el recepcionista, els hostes francesos que diuen bon dia i la noia que torna a pujar al bus turístic i els nois de la taula del costat del restaurant són el paisatge humà entre el paisatge físic amb el riu i el mar i els ànecs que hi neden  i diuen “I em faré au si tu ets el vent/o seré proa de vaixell/si tu ets la dansa de les ones.” I en tornar a l’hotel el mòbil descarregat es carrega i mentrestant hi sona una cançó que es diu Encara que diu que “Encara queden llocs on anar,i hores de llum./No em despertis fins que haurem anat ben lluny, ben lluny”. A un senyor que és innocent i a un altre senyor que també és innocent, els queden molts llocs per anar, i per anar ben lluny, ben lluny i veure molts paisatges, i moltes hores de llum. Perquè els falta despertar en llibertat.

Des de Lisboa, 20/10/2017.

Una mica lluny de casa

Marxo amb recança però una escapada és una escapada i al capdavall a vegades cal desconnectar per reconnectar amb més força. Paisatges nous, carrers desconeguts a punt per descobrir, monuments, habitants mai vistos, vides i costums per endevinar, tradicions, gustos i plats autòctons m’esperen. El tren va avançant, a ritme desigual, mentre llegeixo a la guia quins barris he de veure, els llocs més emblemàtics per visitar, l’arquitectura, l’art, la llum, el menjar, itineraris a seguir, rutes i mapes...i tots els tòpics amb regust de poc autèntic que recullen les guies. Però entre monument i barri o “lo que no se puede perder” “lo mejor” o “no se pierda” tinc un ull a casa, a la meva terra, la meva gent, al meu paisatge, la meva cultura ... que resisteix, que aguanta embats que mai no haguéssim pensat que al segle XXI els aguantaríem. Perquè més enllà de ser d’esquerres o de dretes, de parlar català o castellà, de ser del Barça o de l’Espanyol, de ser de la ceba o ser-ho menys, de pensar, de sentir o de creure hi ha el respecte: el respecte a qui pensa diferent, a qui parla diferent, a qui es planteja el seu futur, a qui té una cultura pròpia, a qui vol escollir o a qui no vol però respecta que ho vulguin. Torno a les guies i als plànols , entre el sacseig del tren i la recança...però tornaré a casa, i hi tornaré del país on van posar clavells als fusells. Una mica lluny de casa però amb la mirada de “mira’m els ulls que cap fosca no venç” (M.M.Pol)

Per què creus que la teva llengua i la cultura són importants?

Per què creus que la teva llengua i la cultura són importants? M'ha preguntat una visita inesperada en un dissabte de feina previsiblement normal.

Es presenta. És periodista i ve d'Alemanya i "voldria conèixer la cultura catalana, i visitar aquest lloc cultural emblemàtic", m’ha dit quan l’he tingut al davant. 

Hem caminat per les sales, ha mirat els sostres alts, i li he ensenyat un manuscrit, un pergamí, li he explicat què és una filigrana, un llibre antic i un facsímil, una miniatura (per ell l’inici dels còmics), perquè hi ha documents que és millor veure’ls a la pantalla que tocar-los, perquè n’hi ha tants i de tants tipus, què “amaguen” o què expliquen, els temps que han sobreviscut i el bagatge cultural que tenen. No sap ben bé la diferència entre pergamí i paper, i en toca un i nota la pell, i toca l’altre i nota el paper. Sembla un convidat a fer un tast documental. Li explico també la importància de conservar i difondre el patrimoni documental perquè vol dir conservar la nostra història, allò que s’ha escrit i expressat al llarg dels temps i que ens ha llegat uns orígens i una identitat, i sobretot una cultura. 

La visita guiada-improvisada acaba, i em demana que ens asseiem en una cadira a parlar. Em vol fer unes quantes preguntes, i jo li dono respostes a títol personal. És dissabte i hi ha més silenci que entre setmana, més calma. 

Per què creus que la teva llengua i la cultura són importants ? Perquè són la nostra manera d’expressar-nos però no només. També és una manera de ser, més enllà de la llengua que parlem, una manera de veure i actuar: el caràcter emprenedor, innovador, mediterrani, el seny i la rauxa, tan tòpic però igualment real.

Com van resistir la cultura catalana i tots aquests documents el franquisme? Perquè es va vetllar, clandestinament sovint i obertament a vegades, per estudiar-los, conservar-los i mantenir, ni que fos sota mínims, una cultura arrelada i una identitat.

Després m’ha demanat per la llengua, com s’ha mantingut, com s’ha impulsat i què o qui l’ha promogut. Li explico la normalització lingüística, la convivència normal i habitual amb el castellà, com en els últims 30 anys la televisió, els mitjans de comunicació en català i les noves tecnologies han ajudat en l'impuls de la llengua.

I el tema estrella: com vius aquests dies ? La voluntat de tenir el dret a decidir? (Abans que li contesti em diu que el món va veure les imatges del dia 1 d’octubre, que està esparverat de la tergiversació dels mitjans de comunicació espanyols) li responc que el dret a decidir és inqüestionable i les urnes encara més, li explico que vaig viure de molt a prop la violència policial i que no hi ha res en contra de la cultura, la llengua i la gent espanyoles, sinó contra un estat que imposa i anul·la un dret fonamental, perquè sembla que s’entestin en seguir llegint la mateixa pàgina o una pantalla d’un power point, mentre nosaltres continuem llegint i passant pantalles.

Ha vingut des d’Alemanya per preguntar, per saber, per conèixer i sobretot per escoltar. Parla en un castellà més que correcte i pren apunts en una llibreta, i fa alguna foto. 

Parlem també dels contrastos de tolerància cap al feixisme entre Espanya i Alemanya. De com en el seu país la tolerància és zero, i aquí la màniga és força ampla. 

Sí, ha vingut a escoltar, i a conèixer, i a saber "Per què creus que la teva llengua i la cultura són importants?" I per què volem decidir el nostre futur i per què tenim la cultura que tenim, venim d’on venim, i som com som. I ha vingut a conèixer un tros d’aquesta cultura, i sospito que deu haver trepitjat molt altres llocs de Catalunya. Perquè vol escriure i seguir llegint pàgines i pantalles. I vol saber perquès, preguntar i parlar-ne. Tan simple i normal, i tan fantàstic com això: preguntar per conèixer, explicar i entendre el món. 

Demà

“Trobaré una estrella amagada entre milions d’hiverns” podria ser una lletania per anar repetint quan la realitat amarga, trista, injusta, indigna, miserable, mediocre intenta soterrar, aclaparar, mentir, calumniar, intenta enganyar, amagar, tapar, robar, apropiar, anul·lar la nostra llibertat, la nostra dignitat, el nostre respecte, el nostre dret a ser com vulguem, com creiem i com sentim. Sí, trobarem una estrella entre tanta indignitat, entre tanta vergonya, entre tant afany i tanta set d’absurditat. “Que potser demà podré triar del miler de vides que té un gat, comptarem enrere fins a la primera” continua la cançó. D’això es tracta, de poder triar. I la cançó es diu “Demà”(Blaumut).

La truita de patates

Al damunt de la taula parada hi havia una truita de patates, improvisada per fer-nos companyia. S’acabava un dia d’una tarda de desconcert, de por, de neguit, de la vida que trontolla, de nusos a la panxa i a la gola, de temor, de cares llargues, de pànic, de carrers atemorits, de silencis tensos, de la roba que no et toca a la pell, de fer allò que no has fet mai perquè això no t’ha passat mai, de tenir el mòbil desbordat perquè tothom vol saber si estàs bé, de pensar que hi podries haver estat tu, que ho podries haver vist tu, que podries haver pres mal tu, de témer el moment de posar els peus al carrer perquè a prop s’hi ha perpetrat la pitjor de les bestieses, perquè només ho has vist a la tele i t’has compadit de les ciutats on ha passat, però has pensat que qualsevol dia passarà a la teva; d’improvisar una reacció, de compartir amb els companys de feina, de mirar de fer el que pots, de passar por però pensar que tothom en passa et consola. I sortir al carrer i marxar cap a casa entre el pànic i la perplexitat que encara no s’ho acaba de creure. De carrers plens de policia, d’excepcionalitat, de silenci pesant, d’esgotament...de tot allò que no hauria de ser una tarda d’estiu assolellada i calorosa, de faldilla de colors i moltes teles, de voler sortir de treballar per prendre l’aire fresc. I en arribar a casa, en una altra casa m’hi esperava una truita de patates i unes llesques de pa amb tomàquet per compartir i mirar de passar el tràngol. I a la taula, amb un tros de truita al plat i el cap mirant cap a la tele, va aparèixer un senyor uniformat, que algun expert de  la tele va dir que emulava la formalitat dels majors anglesos. Va explicar què havia passat i ens va explicar que aquella bestiesa de Barcelona i de Cambrils tenia a veure amb una notícia de successos de feia poques hores d’una explosió, que semblava del món marginal de les drogues però era la perpretació del terror. Ens va obrir els ulls i ens va donar seguretat en uns moments que tot ens trontollava. Més enllà de l’atractiu, del descobriment físic seductor d’aquell senyor per part del públic femení, fins aleshores anònim i ara blanc de tots els elogis, amb la truita de patates al plat a la taula per fer-nos companyia, ell encara ens en va fer més, i ens va donar el millor que després d’aquella tarda de naufragi, de por i desconcert se’ns podia donar: protecció. Llavors, la truita de patates encara va ser més bona.

La vergonya

La vergonya no la perdran mai perquè no la tenen, perquè manipular impunement tampoc els avergonyeix sinó que els “envergonyeix”. No els ha importat mai saber ni fer saber altres cultures i altres llengües perquè les mires les tenen estretes i la por a l’amplària els immobilitza. No han llegit gaire perquè encara estan entestats en continuar llegint la mateixa plana de la seva història.

Anar a l’escola és anar a aprendre. A aprendre a conviure, a conèixer, a jugar al pati, a compartir i a estudiar per fer-te una persona lliure, perquè com més coneixes més oportunitats tens de saber què vols ser quan siguis gran. Has de fer deures, estudiar disciplines que potser no t’interessen ni t’agraden però et serveix per saber què seràs o no quan siguis gran.

A l’escola, a més, comparteixes, jugues, corres, fas amistats, t’equivoques, l’encertes... creixes. I tens vergonya el primer dia quan ets el nou de la classe, quan has de sortir a la pissarra i no saps si te’n sortiràs... i sortiries fugint a l’hora de gimnàs i de saltar el "plington", o després de llegir l’enunciat de l’examen de mates.

A la meva escola, com en tantes altres, ens van educar en aprendre d’on som i qui som per aprendre d’on són i qui són els altres. A portar la bata neta cada dilluns per començar la setmana de nou. Vam aprendre en català a valorar i a apreciar qui no ho és, i a tenir una identitat per comprendre i valorar els qui en tenen una altra. Més enllà de les tendències i les conviccions que pogués tenir l’escola, sempre hi va planar un valor com una llosa: el respecte.

I l’adoctrinament per si mateix no és respecte. És fer creure sense fer conèixer, és fer aprendre  sense qüestionar, sense mirar al voltant, és dibuixar una casa com et diuen, és imaginar el que et dicten, és pensar sense entendre. És faltar al respecte. 

Quan anava a l’escola una tarda a la setmana fèiem plàstica. Dibuixàvem, fèiem fang, pintàvem amb dacs o amb pintures, vernissàvem les figures de fang, ens encartronàvem la bata quan ens hi eixugàvem les mans empastifades de vernís, i les ungles i els dits de les mans s’embrutaven de tots els colors. Cadascú amb la seva traça, poca o molta, feia el que podia, tan bé com podia i tan bé com sabia. Perquè cadascú aprenia a conèixer la seva habilitat, la seva facilitat per dibuixar, per pintar o per moldejar una peça de fang. I aquí és on jo, almenys, vaig aprendre què vol dir ser lliure i respectuós: fer una figura de fang molt allunyada de la “perfecció”, o un dibuix que potser només tu sabies què representava. Però ho intentaves i ho feies, i te’n sorties, i el professor ho valorava. I és aquí on guanyàvem dignitat i apreníem respecte: potser el del teu costat havia moldejat una figura llisa, amb el relleu precís, i les formes armòniques, o el de davant que s’havia estat una bona estona mirant de polir bé el fang amb les mans untades d’aigua, i al final s’havia esquerdat però ho havia fet. 

La vergonya no la perdran mai per dir que s’adoctrina allà on s’educa i s’aprèn, la vergonya no la perdran mai perquè no la van tenir per entrar a reprimir al pati i a les classes, on aquell dia la gent hi volia decidir el seu futur i cada dia els nens hi aprenen a pensar què voldran ser quan siguin grans. La vergonya no la perdran mai perquè no tenen ni la decència de tenir-ne.

Sí, la dignitat

A la cua del peix davant meu hi ha una senyora que, mentre li treuen les espines del lluç, diu que totes les empreses se’n van, que ens quedarem sols i que als polígons industrials se sentirà ressò de buit. La peixatera ho entoma sense contestar. Travesso el carrer i a l’altra vorera hi trobo la senyora de la carnisseria que diumenge passat ens vam trobar al pati de l’escola Projecte, i em diu que la inquietud encara li dura perquè aquell diumenge va tornar a la infantesa franquista. I passa la tarda, pendent del parlament, i del que s’hi dirà, i a la feina hi ha atenció i tensió, i constato la talla d’estadista, política i de categoria de qui parla. Més tard, al vespre, sortint de treballar, camino i agafo l’autobús. M’assec en un compartiment de quatre, al final. Hi ha un senyor, un noi i una noia. A la parada següent puja un grup de senyores que vénen cap al darrere. El noi del meu costat li ofereix a una d’elles el seu seient i la senyora li diu que sí. I la noia en fa seure a una altra. La resta, seuen a l’altra banda del passadís. Són quatre i tornen a casa després d’anar al passeig Lluís Companys. Els nois que han cedit el seient, les quatre senyores i una parella que seu encara més enrere, improvisen una tertúlia mentre una de les senyores està pendent de la parada on li toca baixar. Quina jugada tan bona, diu una, i un senyor que s’hi afegeix diu que està fart de les mentides i les manipulacions, que només demana que tots els mitjans expliquin la realitat. I jo també hi dic la meva. Sembla que tots baixaran a la meva parada, i comenten l’entrada de la policia del dia 1 a l’escola i la vintena de iogurteres, diu un home tot de negre amb un braçalet de capità amb la senyera, i una altra del seient de més al fons diu que que molt bé, que el president ho ha fet molt bé, i les senyores del compartiment de l’altra banda recorden encara esparverades la policia, i la senyora del meu costat hi diu la seva, amb un aire de tenacitat, i el noi que s’ha aixecat per cedir el seient baixa, i un cop al carrer i quan el bus tanca les portes, saluda des del carrer. Mentre es treuen les espines del lluç i s’entomen els comentaris, mentre et saludes amb la carnissera, mentre escoltes un demòcrata com una casa que parla, mentre improvises una tertúlia al bus, mentre el noi que ha baixat ha saludat des del carrer, mentre la repressió teixeix complicitats inèdites i inusitades. I mentre escric això estic a la perruqueria esperant que el tint de les metxes i el bany de color facin el seu efecte, i al mirall del darrere un noi ha demanat que li tallin dos dits de cabell i al final en vol quatre, mentre també parla del que passa i del que som, i de la violència i la repressió injustificables i de la raó que ens empara. Perquè la dignitat la guanyem i la mantenim mentre la peixatera treu les espines del lluç aguantant el xàfec que no vol, mentre la carnissera va cap a la botiga, mentre tornem a casa amb autobús i mentre les metxes i el tint tapen les canes amb el cap empastifat i una mena de pitet que et fa lleig, mentre el de darrere primer demana que li tallin els cabells al 2 i després al 4. Sí, la dignitat, té noms i cognoms, i cares, i cabells, i ven peix i carn, i talla i asseca cabells: la dignitat és la gent de cada dia. El bany de color ja ha fet efecte, i ara em rentaran el cap, em repassaran l’escalat, el serrell i el pentinat en general. Les petites coses de cada dia es barregen amb la dignitat de cada dia. Sí, la dignitat.

Aquell punt just de riure

Entre les cançons que em ballen pel cap aquests dies n’hi ha una que té una frase que diu: “Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor”

Aquesta frase podria ser la banda sonora de quan surts de casa amb el cistell per anar a buscar bolets i et diuen que el tornaràs buit, i fas un somriure perquè tornis amb el cistell buit o ple ho intentaràs, i pel camí veuràs el bosc, els colors de les fulles caduques, el sol de tardor, i l’olor d’humitat i de bolets a punt de sortir. “Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor” quan recordes situacions difícils, que te’n vas sortir i te’n vas desempallegar, i el somriure preval perquè ho has superat i te’n pots riure en un rerefons de tristor cada vegada més difús i un somriure cada vegada més brillant.

“Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor” quan proves una recepta i tens tots els ingredients i la il·lusió i els dubtes afloren per veure si sortirà bé i al final hi surt o no, però has après com es cuinen ingredients que potser no havies barrejat mai. I alguna veu que diu “ja t’ho havia dit, jo...”

“Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor” quan busques una cosa, tens un repte o penses que faràs allò perquè t’anirà bé i un seguit de coses t’adverteixen que potser no, però ho  intentes i ho fas, i tens por o no, però apretes el botó per engegar.

I sí, “aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor” quan hi ha incomprensió molt difícil d’explicar i d’entendre i de comprendre allò que vols decidir, i no ets cap abduït ni un cap sense criteri, ni cap ingenu que no has tastat la realitat, i ho has fet tan bé com has pogut: amb dignitat i perquè ho sents.

I aquí arribes al punt just, a la cruïlla on es barreja el riure perquè has fet el que has cregut i la tristor per qui no ha entès que hi creies, perquè has vist els colors de la tardor i has trobat bolets, perquè has desempallegat, perquè la recepta la propera vegada tindrà el punt i el gust just de sal o de cuit, perquè has apretat el botó d’engegar i funciona i perquè tot això ho has pogut decidir amb “aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor”, una frase senzilla d’una cançó de Blaumut que ves per on es titula Simplement.

Si no fos perquè són les 5 del matí

Si no fos perquè són les 5 de matí, semblaria que estem en una festa de final de curs, o en una celebració especial. Una taula al mig del pati amb cafè, llet, sucs, pastes, és el càtering improvisat per un dia llarg. Al cel, un helicòpter amb un focus sobrevola la ciutat. Van entrant veïns del barri, ah mira aquell senyor, i aquell altre, i els de la carnisseria (ostres fins i tot ells, no ho hagués dit mai), i aquell i l’altre, cares familiars del gimnàs, o de botigues. Encara és fosc, i els bancs ja estan plens i qualsevol "repisa" fa de seient. Tothom necessita un cafè. Hi ha emoció. Per fi, podrem votar, malgrat totes les traves absurdes. Surt el sol però el dia és gris, plou. Entre la gent que va arribant hi identifico un senyor que havia estat conseller, altres cares familiars, famílies senceres que desafien intervencions de paperetes, requisos de sobres, i d’urnes i de cartes, i dos vaixells plens de policia. Tothom arriba content i alhora trist perquè si el món fos normal, ens haguéssim llevat tranquil·lament, i haguéssim anat a votar a l’hora més còmoda. Qui li hagués tocat, hagués rebut la notificació, hagués rondinat, i els altres haguessin dit que bé que acaba la campanya electoral i els anuncis a la tele i a la ràdio cada dos per tres. Però ens hem llevat massa d’hora per garantir un dret i una llibertat massa cars, avui, i malgrat tot, hi som, i xerrem i ens mullem, i els cabells es van encrespant amb la pluja que cau a poc a poc. Sembla que tot està a punt però Internet falla, i comencen les complicacions. Cal paciència i el telèfon en mode avió perquè el sistema informàtic funcioni. Sí, som al 2017 i la clandestinitat per votar tristament l’hem assumit.

El cansament comença a aparèixer i la bateria del mòbil es va descarregant. Els de la carnisseria m’expliquen com ho veuen, m’expliquen de la botiga, parlen amb altres clients i va passant l’estona d’aquesta mena de vetlla per votar. Circulen recomanacions per si ve la policia, mentre els mossos ens vigilen de lluny. I arriben. 21 furgonetes i tres cotxes, amb un exèrcit de policies ben armats i amb casc. Forcen la reixa de l’escola, i tiren a terra la gent, empenyen, peguen, i ens retenen en dos bàndols custodiats pels seus cossos gegants i atemoridors. Arriben a la porta de l’escola i la trenquen, l’esbotzen. Fem de coral i cantem, mentre uns encaputxats a dins s’emporten un ordinador, remenen bolsos, i agafen una urna com qui ha entrat a intervenir una partida de droga o una xarxa il·legal. Fan por perquè només saben fer això, por. Els acompanyem tots fins a les furgonetes i algun d’ells desafia amb la porra. Marxen amb el botí i l’espant es queda, la incredulitat de tanta crueltat per una cosa tan pacífica com una urna i un vot. I arreu de Catalunya, pobles petits amb pocs carrers per tanta policia. Al cap d’una estona ens diuen que a un centre proper hi ha menys cua i es pot votar més ràpid. Hi anem, com una noia que també ràpidament decideix anar-hi. Pugem una pujada empinada i al capdamunt hi podem votar. Si no fos perquè a les 5 del matí el col·legi estava obert, perquè la llibertat és clandestina i la repressió és lliure, perquè la por l’ha fet qui ha de protegir, perquè 21 furgonetes per 1 urna, ahir hagués estat un dia de sí, de no o de blanc, i va ser un dia amb una ombra negra i fosca, com les porres dels antiavalots contra persones pacífiques armades amb un vot i carregades de raons, al pati de l’escola: el millor lloc per jugar, córrer i aprendre a ser persones lliures.

La polsera grisa

Darrere una pancarta/ 1: Un polsera grisa

Aquella fatídica tarda hi era i més o menys com tothom vaig fer el que vaig poder i tant com en vaig saber. Aquella tarda no vaig tenir por fins que no vaig trepitjar el carrer, i la vaig palpar, i l'endemà massa silencis, massa desconcert...i avui, aquesta tarda, no sé si absurdament o no, hi he sigut. M'han posat una polsera platejada, de plàstic, i m'han posat el nom darrere la lona, com una xuleta. Entre policies de Cambrils , mossos, gent del 112, forenses, i molts herois de carn i ossos, que per una vegada els han posat justament per davant de reis, polítics i honors. I jo, amb la polsera de color de plata i el nom darrere la lona, pel simple mèrit o no de ser-hi aquella fatídica tarda. I de palpar la por, grisa com la pulsera que m'han posat, i que per distreure' he pensat "fa conjunt amb el logo de les bambes i els pantalons". Just al darrere d'una pancarta que deia: "No tenim por"

Les restes d'un naufragi

Avui al migdia anant a treballar, com cada dia, he passat pel carrer Egipcíaques on també cada dia hi ha un noi que es punxa o les restes del seu "ritual" diari: xeringues, càpsules o culleretes per l'heroïna, brutícia de dies, perquè tot ho porta, i a la marginalitat i als mals hàbits l'últim que els preocupa és la netedat. I avui, casualment , ell no hi era, només hi havia restes de les culleretes i d'embolcalls de xeringues. I he pensat, "mira: són com les restes d'un naufragi", i m'he dit a mi mateixa que podria ser el títol d'un possible apunt al blog sobre aquest noi que veig cada dia, a ell o a les seves restes del seu naufragi particular. La tarda ha anat avançant, i ha quedat enrarida i atemorida per l'atemptat. A pocs metres hi ha hagut un disbarat, policies, sirenes, corredisses i por, molta por. Però a dins la biblioteca, més o menys tranquils, hem mantingut la calma. Segons el que ens anaven dient, hem anat fent el que calia, fins que hem sortit. Ho hem fet en grup, a poc a poc, sense la pressa habitual per sortir i arribar a casa. A fora, al carrer del Carme, senyals i cintes de carrer tallat, furgonetes de la policia, sirenes i agents vigilants. I la gent, la gent caminant amb el rumb temorós i esporuguit, a poc a poc, com si volguessin passar de puntetes. Més amunt, al carrer Montalegre, la por ha pres la gent i tothom corria, en estampida. I por, temor, cares de "i ara què?" I tu també corres per temor, no per res més, perquè mantenir la calma sembla una utopia. I ha estat una falsa alarma, i de nou al carrer, i a la Gran Via més policia, més sirenes i més gent absurdament filmant la policia i els carrers enrarits, temorosos, i entre tot això de camí cap a casa com es pugui. I he pensat "avui s'acaba un dia que ens ha portat les restes d'un naufragi, no sé si col·lectiu, mundial o universal, i ves per on he pensat en el trio de les Azores..." En sortir de la feina, enmig de la por i el temor, al carrer Egipcíaques hi havia el noi amb la motxilla i les municions a punt pel seu ritual. Mira per on les ironies de la vida: un nàufrag enfonsat en la seva desesperació aliè a la barbaritat que a pocs metres, a les rambles de turistes, souvenirs i gent amunt i avall, ha perpetrat la bestialitat més absoluta. Al vespre, les cares de la gent al carrer, eren les restes d'un naufragi.