Les restes d'un naufragi

Avui al migdia anant a treballar, com cada dia, he passat pel carrer Egipcíaques on també cada dia hi ha un noi que es punxa o les restes del seu "ritual" diari: xeringues, càpsules o culleretes per l'heroïna, brutícia de dies, perquè tot ho porta, i a la marginalitat i als mals hàbits l'últim que els preocupa és la netedat. I avui, casualment , ell no hi era, només hi havia restes de les culleretes i d'embolcalls de xeringues. I he pensat, "mira: són com les restes d'un naufragi", i m'he dit a mi mateixa que podria ser el títol d'un possible apunt al blog sobre aquest noi que veig cada dia, a ell o a les seves restes del seu naufragi particular. La tarda ha anat avançant, i ha quedat enrarida i atemorida per l'atemptat. A pocs metres hi ha hagut un disbarat, policies, sirenes, corredisses i por, molta por. Però a dins la biblioteca, més o menys tranquils, hem mantingut la calma. Segons el que ens anaven dient, hem anat fent el que calia, fins que hem sortit. Ho hem fet en grup, a poc a poc, sense la pressa habitual per sortir i arribar a casa. A fora, al carrer del Carme, senyals i cintes de carrer tallat, furgonetes de la policia, sirenes i agents vigilants. I la gent, la gent caminant amb el rumb temorós i esporuguit, a poc a poc, com si volguessin passar de puntetes. Més amunt, al carrer Montalegre, la por ha pres la gent i tothom corria, en estampida. I por, temor, cares de "i ara què?" I tu també corres per temor, no per res més, perquè mantenir la calma sembla una utopia. I ha estat una falsa alarma, i de nou al carrer, i a la Gran Via més policia, més sirenes i més gent absurdament filmant la policia i els carrers enrarits, temorosos, i entre tot això de camí cap a casa com es pugui. I he pensat "avui s'acaba un dia que ens ha portat les restes d'un naufragi, no sé si col·lectiu, mundial o universal, i ves per on he pensat en el trio de les Azores..." En sortir de la feina, enmig de la por i el temor, al carrer Egipcíaques hi havia el noi amb la motxilla i les municions a punt pel seu ritual. Mira per on les ironies de la vida: un nàufrag enfonsat en la seva desesperació aliè a la barbaritat que a pocs metres, a les rambles de turistes, souvenirs i gent amunt i avall, ha perpetrat la bestialitat més absoluta. Al vespre, les cares de la gent al carrer, eren les restes d'un naufragi.