Marxo amb recança però una escapada és una escapada i al capdavall a vegades cal desconnectar per reconnectar amb més força. Paisatges nous, carrers desconeguts a punt per descobrir, monuments, habitants mai vistos, vides i costums per endevinar, tradicions, gustos i plats autòctons m’esperen. El tren va avançant, a ritme desigual, mentre llegeixo a la guia quins barris he de veure, els llocs més emblemàtics per visitar, l’arquitectura, l’art, la llum, el menjar, itineraris a seguir, rutes i mapes...i tots els tòpics amb regust de poc autèntic que recullen les guies. Però entre monument i barri o “lo que no se puede perder” “lo mejor” o “no se pierda” tinc un ull a casa, a la meva terra, la meva gent, al meu paisatge, la meva cultura ... que resisteix, que aguanta embats que mai no haguéssim pensat que al segle XXI els aguantaríem. Perquè més enllà de ser d’esquerres o de dretes, de parlar català o castellà, de ser del Barça o de l’Espanyol, de ser de la ceba o ser-ho menys, de pensar, de sentir o de creure hi ha el respecte: el respecte a qui pensa diferent, a qui parla diferent, a qui es planteja el seu futur, a qui té una cultura pròpia, a qui vol escollir o a qui no vol però respecta que ho vulguin. Torno a les guies i als plànols , entre el sacseig del tren i la recança...però tornaré a casa, i hi tornaré del país on van posar clavells als fusells. Una mica lluny de casa però amb la mirada de “mira’m els ulls que cap fosca no venç” (M.M.Pol)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada