Des d’aquí dalt

Fa 3 anys avui era diumenge i em vaig llevar molt d’hora. Vaig sortir al carrer, amb la sensació de dia especial, insòlit. Es cridava a consultar als ciutadans què volien pel futur de Catalunya, tan simple i tan elemental com això. Persones grans que van superar tota mena d’adversitats de l’edat i de les seves condicions físiques eren aplaudides en posar la papereta dins l’urna, tothom es feia una foto en votar amb un somriure a la cara, perquè malgrat no fos vinculant, era el primer pas per assolir i decidir què volem ser. I avui fa 3 anys. 3 anys que simplement es reclama tenir la llibertat de decidir, absurdament travada en nom de la “legalitat” que pobrament només té per resposta presó i exili. Aquests dies m’acompanya molt sovint una cançó que diu: “Des d’aquí dalt tot allò ara em sembla universal. Des del primer niu a l’últim sot, recorrent les planes” Es diu Chaplin, el geni del cinema mut, que amb un bastó, un barret, una manera peculiar de caminar i sense dir res va denunciar les injustícies i va defensar la dignitat potser millor que amb mil paraules. I avui, des del capdamunt d’aquests 3 anys, sí, des de l’últim niu fins a l’últim sot i per totes les planes, aquell camí que vam començar avui, malgrat tot, és més universal i més digne que mai. Com el barret, el bastó i el silenci de Chaplin, “l’inventor del riure que no diu res”, diu la cançó de Blaumut.