La truita de patates

Al damunt de la taula parada hi havia una truita de patates, improvisada per fer-nos companyia. S’acabava un dia d’una tarda de desconcert, de por, de neguit, de la vida que trontolla, de nusos a la panxa i a la gola, de temor, de cares llargues, de pànic, de carrers atemorits, de silencis tensos, de la roba que no et toca a la pell, de fer allò que no has fet mai perquè això no t’ha passat mai, de tenir el mòbil desbordat perquè tothom vol saber si estàs bé, de pensar que hi podries haver estat tu, que ho podries haver vist tu, que podries haver pres mal tu, de témer el moment de posar els peus al carrer perquè a prop s’hi ha perpetrat la pitjor de les bestieses, perquè només ho has vist a la tele i t’has compadit de les ciutats on ha passat, però has pensat que qualsevol dia passarà a la teva; d’improvisar una reacció, de compartir amb els companys de feina, de mirar de fer el que pots, de passar por però pensar que tothom en passa et consola. I sortir al carrer i marxar cap a casa entre el pànic i la perplexitat que encara no s’ho acaba de creure. De carrers plens de policia, d’excepcionalitat, de silenci pesant, d’esgotament...de tot allò que no hauria de ser una tarda d’estiu assolellada i calorosa, de faldilla de colors i moltes teles, de voler sortir de treballar per prendre l’aire fresc. I en arribar a casa, en una altra casa m’hi esperava una truita de patates i unes llesques de pa amb tomàquet per compartir i mirar de passar el tràngol. I a la taula, amb un tros de truita al plat i el cap mirant cap a la tele, va aparèixer un senyor uniformat, que algun expert de  la tele va dir que emulava la formalitat dels majors anglesos. Va explicar què havia passat i ens va explicar que aquella bestiesa de Barcelona i de Cambrils tenia a veure amb una notícia de successos de feia poques hores d’una explosió, que semblava del món marginal de les drogues però era la perpretació del terror. Ens va obrir els ulls i ens va donar seguretat en uns moments que tot ens trontollava. Més enllà de l’atractiu, del descobriment físic seductor d’aquell senyor per part del públic femení, fins aleshores anònim i ara blanc de tots els elogis, amb la truita de patates al plat a la taula per fer-nos companyia, ell encara ens en va fer més, i ens va donar el millor que després d’aquella tarda de naufragi, de por i desconcert se’ns podia donar: protecció. Llavors, la truita de patates encara va ser més bona.