The Quiet Man

The Quiet Man figura que vivia en una casa tradicional irlandesa, amb la  teulada de dues aigües molt inclinades i coberta vegetal. Al poble de Cong, a part d'haver-hi una munió de turistes embadalits per veure els escenaris de The Quiet Man i caure en tots els tòpics. "Are you ready to bé John Wayne?" "Yeeeeesss" pregunta un guia pretesament graciós a un grup que el segueix i li riu les bromes poc gracioses del guia. Recorre el poble, la casa del Wayne i altres cases degudament senyalitzades com a escenaris de la pel·lícula. No hi ha lloc per a l'entrellat, per endevinar o intuir que aquella casa és la del film o la d'una escena clau per la trama, ja està tot donat, i el merxandatge a punt per vendre imans, vasos, postals i qualsevol objecte amb en Quiet Man. A l'altra banda del carrer, hi ha les ruïnes de l'abadia de Cong, el riu Cong i els vestigis que expliquen que vivien de la pesca al riu i els usos que l'abadia en feia. Una caseta de pedra al mig del riu amb un petit pont a la riba, servia de trampa per pescar truites i tenia una campana per avisar l'abadia quan s'havia capturat alguna presa. Un claustre mig conservat, les restes de l'església i d'una altra edificació, dóna la idea del que havia estat Cong Abbey. Arbres i prats envolten el riu i fan un paratge idíl·lic amb ocells que canten. Fa sol i encara llueix més tot. Al costat de les restes de l'abadia hi ha una estàtua del John Wayne agafant la Maureen O'Hara. Ells han fet fictíciamemt famós el poble de Cong, amb un aire una mica frívol i comercial. L'abadia, el riu i els prats del voltant expliquen la història real, el passat que va passar de debò. The Quiet Man no sé què pensaria dels turistes que fan ruta pels carrers on va passar i visiten casa seva, possiblement preferiria caminar i admirar els voltants del riu Cong. Ell i en John Wayne, tranquil·lament.

Passat Galway

Passat Galway, resseguint-ne la badia, es va passant per poblets-urbanitzacions d'estiueig, amb cases disperses, amb jardins molt ben cuidats pel clima i pel bon gust. El B&B està a la banda del mar, i només el separen les roques. El porta una senyora, des de ja fa més de 40 anys, que ho ha conservat tot com el primer dia, comfortable i acollidora, i molt neta. Primeta, cabell curt i delicada, s'ha conservat com la casa. Fa els esmorzars amb el seu marit en una cuina ordenada, i explica que els encanta Sevilla i Benalmádena , que hi van cada tardor a prendre sol, i a comprar els regals de Nadal; i que als seus fills els encanta Salou i Port Aventura, hi van sempre per Pasqua. El tòpic real que als habitants de països amb clima humit, plujós i fred tendeixen a agradar-los els llocs assolellats i la calor. D'aquí , Spiddal, cap a Kylemore Abbey, una casa i abadia que ara només  és un monestir de monges benedictines. La casa l'ensenyen i s'hi explica que un dels amos es va casar amb una nord-americana a finals del segle XIX principis del XX, com la història de Downton Abbey, un lord anglès que es casa amb una americana, que modernitza i altera els costums britànics. A Kylemore hi va passar una mica el mateix, però el senyor de la casa sembla que amb l'afició al joc va acabar la seva riquesa. Una mica apartat de la casa, hi ha uns jardins victorians, amb les cases dels jardiners conservades tal com eren. S'hi sent olor de turba. Estem a Connemara, terra de turberes, aiguamolls, platges i petits ports. És parc nacional i al Visitor's Centre s'hi explica com es forma la turba, la fauna dels "bogs" (aiguamolls densos), i com des de 1950 el consum de turba és desigual a la seva formació. De tornada , passem per Manny Bay, Clifden, Ballyconneelly, d'on l'any 1919 en va sortir el primer vol que va sobrevolar l'Atlàntic sense escales; Roundstone, platges de sorra clara i gruixuda, amb vent i boira i pluja, ovelles i vaques, i petites carreteres, de mida humana. Tot plegat ho és, a Irlanda, el temps boirós escenifica perfectament la la fi de la terra al costat del mar. De les carreteres petites amb xais tranquils, turba, mar i boira i pluja, tornem a Spiddal al pub. Mitja pinta de cervesa per acabar el dia, i tornar al B&B. Mentrestant en D., l'hoste que a Tassagh ens va dir que buscava els seus orígens, a Belfast ja deu haver acabat de fer les últimes recerques, i avui deu tornar a casa. Al contrari que els seus avantpassats, que van marxar de casa per trobar una vida millor, ell ara fa el viatge de retorn a la seva. 

Good morning

"Good morning" "Good morning" amablement els companys de taula d'esmorzar saluden el bon dia. "Que simpàtics, aquesta gent" Un d'ells, de cabell gris, barba i ulleres, pregunta en què parlem. Ens demana d'on és el nostre idioma i li expliquem. Ell ens diu que està a Irlanda perquè a pocs metres del b&B sembla que el seu besavi hi va néixer. Ve de Califòrnia i està buscant els seus orígens i documents que els certifiquin. La història de la seva família , i diu que també la de la seva dona que ja ha tornat a Califòrnia, és com la de molts irlandesos que van haver d'emigrar a Amèrica del Nord i buscar una millor vida, protegits per capellans i altres irlandesos que els ajudaven, com la història de Brooklyn de Colm Toibin (una noia irlandesa que emigra Nova York i allà hi coneix un altre emigrant italià i altres irlandesos). Té un aire d'americà universitari, no massa assebentat de la realitat fora del món anglosaxó però interessat a conèixer -ne altres. Estem a Dundrum House, a Tassagh, Irlanda del Nord. A la taula també hi seuen un matrimoni i sembla que una germana d'ell o ella, soltera, que expliquen que van estar a la costa del sud de Tarragona. A fora un dia gris  i plujós, que contrasta amb el verd viu de l'herba i les fulles dels arbres. Acabem d'esmorzar i en Larry, l'home del B&B ens ensenya la resta de la casa. Ell i la seva dona porten la granja i el b&B i tenen tres fills i un nét. L'avi d'ell va comprar la casa durant la segona guerra mundial, i ell, germà de cinc germanes, explica que la seva filla gran és mare soltera d'una nena, que no ho amaga i que el que anys enrere hauria estat una història trista com la Philomena(una dona a qui unes monges li van prendre el fill per quedar embarassada fora del matrimoni, i anys més tard el busca), ara és una alegria. Més tard, a Armagh, el guia de la catedral ens explica que al seu fill li encanta estudiar llengües minoritàries, i ens ensenya petits tresors arqueològics de la cripta i les llegendes que amaguen. Al nord d'Armagh, la casa de The Argory té uns jardins bonics i ben cuidats i per dins conserva l'encant autèntic que guarda la National Trust, i sembla que d'un moment a l'altre un protagonista de Jane Austen o d'una sèrie d'època anglesa hagin d'aparèixer i prendre el te. Continua plovent, amb aire britànic: sense estridències, civilitzadament. L'hoste que busca els seus avantpassats, la néta dels senyors del b&B, el guia de la catedral i la casa de la National Trust resumeixen aquest país dels paisatges, tranquil, amb una frontera subtil marcada pel canvi de lliures-euros/euros-lliures i milles-km/km-milles; amb molta història al darrere feta pels anys de moltes petites històries.

La moda: un punt en el paisatge

Confesso que cada mes em compro revistes de moda, que me les miro, que m’escandalitzo a vegades amb els preus, que em miro les tendències que vindran que sovint no tenen res a veure amb el que es veu al carrer, i que hi veig sabates que els meus peus no podrien aguantar mai i la meva butxaca menys, però m’agrada saber què passa a la moda, pensar què em puc posar, com em puc combinar el que tinc i quan trobo una botiga de roba o una marca que m’agrada m’ho passo molt bé. Leopoldo Pomés en una conversa amb Albert Om al programa El convidat referint-se a Barcelona i a les ciutats parlava de l’estètica i de la gent que hi passeja, i ho relacionava amb la cultura i l’elegància: “És una qüestió d’estètica. Quan surts a passejar ets un punt en el paisatge i s’hi ha de pensar”, però no la cultura en majúscules ni l’erudició, sinó una mena d’instint de respecte, de saber estar, de ser conscient que formes part d’un món visual i hi has d’encaixar. A l’exposició dedicada a Pomés a La Pedrera hi ha un audiovisual en què explica els seus pensaments sobre la fotografia, sobre la bellesa de la fotografia, les seves percepcions de bellesa i la importància de seguir una certa harmonia amb l’entorn. I aquestes reflexions, sobretot la de pensar que quan un surt al carrer és una peça més del paisatge i que ha de cuidar l’aparença, sense caure en la frivolitat i l’ostentació, però mantenint un respecte pels altres. Per això, més enllà de ser víctimes de les modes i principalment de les marques, m’agrada el gust per la roba, per les peces de vestir de colors agradables als ulls, per les sabates comfortables i maques, per una samarreta que és còmoda i et fa sentir bé perquè és d’un color bonic. I tot això té un nom, unes marques, uns preus, i molt sovint unes designacions absurdes i pretesament més modernes i fashions que les que s’han dit tota la vida: ara les bambes són sneakers, els bolsos grans shoppers, els bolsets apaïsats clutch, i els bolsos de nanses totes, per no parlar dels texans, que ara són jeans o denim, o les samarretes que són tops i les amples oversize. 

Els canvis d'estacions són el millor moment per mirar, per veure si amb les anomenades "tendències" hi tens alguna cosa a veure i per pensar què tindràs, què et tornaràs a posar, què et compraràs, com aniràs més còmoda. A l'hivern penses en les botes, les bambes, els botins, els jerseis de coll alt, les  jaquetes, els leggins i les faldilles i els vestits; i a l'estiu en els tirants, els vestits frescos, les sandàlies, les samarretes, ... i sempre, perquè no, hi ha dissenys, hi ha marques, hi ha, al cap i a la fi, maneres de vestir i robes i colors i formes que semblen fets per tu, perquè hi congenies, t'agraden; i hi ha també botigues i botigues, les que hi ha a tot el món, que et solucionen molt perquè els preus són bons però el rerefons de com fan la roba no tant, o gens; i hi ha botigues petites, úniques, que trien marques, que toquen les peces quan les van a seleccionar, que saben si aquells pantalons són per tu, o si aquella samarreta potser no és la millor opció per tu, però en canvi una altra sí. I també hi ha el risc i el descobriment d'internet. Fa uns mesos vaig descobrir en una pàgina d'outlet i ofertes una marca de dissenys d'allò que tota la vida se n'havia dit pedaços o apedaçar i ara es diu patchwork, amb combinacions de colors càlids, floretes, topos, colors crus, beix, quadrets, combinacions insòlites que són precioses, que creen uns vestits fantàstics, unes faldilles i unes parts de dalt estiuenques a l'estiu i hivernals i càlides a l'hivern. I al costat d'això una samarreta amb palmeres californianes amb uns texans - no uns jeans o uns denim - uns texans, o una faldilla texana, i unes sandàlies, perquè hi ha dies de tot, de colors més llampants i dies de colors més apagats, o simplement de colors blancs, o llisos, que ara resulta que són bàsics. 



Perquè en la moda de cada dia, tots quan traiem la roba de l'armari o del calaix traiem unes peces que pensem  que aquell dia ens faran sentir bé, hi anirem segurs, i ens trobarem macos. Més enllà de les tonteries  del victimisme de les modes, de posar noms absurds a les coses que tota la vida n'han tingut un de ben normal, perquè falta la cultura del sentit comú, i sobra el servilisme al consumisme que ens consumeix. Si per un moment  qui posa aquests artificis als noms de les peces de roba pensés que ha de formar part d'un paisatge de paraules normals, autèntiques i estètiques de ben segur que tornaria als noms de tota la vida. Perquè les paraules que surten del sentit comú són tan estètiques com els pantalons o les faldilles, la samarreta o la camisa i les sabates  que ens posem quan sortim al carrer per ser un punt en un paisatge que volem agradable i bonic.