La vergonya

La vergonya no la perdran mai perquè no la tenen, perquè manipular impunement tampoc els avergonyeix sinó que els “envergonyeix”. No els ha importat mai saber ni fer saber altres cultures i altres llengües perquè les mires les tenen estretes i la por a l’amplària els immobilitza. No han llegit gaire perquè encara estan entestats en continuar llegint la mateixa plana de la seva història.

Anar a l’escola és anar a aprendre. A aprendre a conviure, a conèixer, a jugar al pati, a compartir i a estudiar per fer-te una persona lliure, perquè com més coneixes més oportunitats tens de saber què vols ser quan siguis gran. Has de fer deures, estudiar disciplines que potser no t’interessen ni t’agraden però et serveix per saber què seràs o no quan siguis gran.

A l’escola, a més, comparteixes, jugues, corres, fas amistats, t’equivoques, l’encertes... creixes. I tens vergonya el primer dia quan ets el nou de la classe, quan has de sortir a la pissarra i no saps si te’n sortiràs... i sortiries fugint a l’hora de gimnàs i de saltar el "plington", o després de llegir l’enunciat de l’examen de mates.

A la meva escola, com en tantes altres, ens van educar en aprendre d’on som i qui som per aprendre d’on són i qui són els altres. A portar la bata neta cada dilluns per començar la setmana de nou. Vam aprendre en català a valorar i a apreciar qui no ho és, i a tenir una identitat per comprendre i valorar els qui en tenen una altra. Més enllà de les tendències i les conviccions que pogués tenir l’escola, sempre hi va planar un valor com una llosa: el respecte.

I l’adoctrinament per si mateix no és respecte. És fer creure sense fer conèixer, és fer aprendre  sense qüestionar, sense mirar al voltant, és dibuixar una casa com et diuen, és imaginar el que et dicten, és pensar sense entendre. És faltar al respecte. 

Quan anava a l’escola una tarda a la setmana fèiem plàstica. Dibuixàvem, fèiem fang, pintàvem amb dacs o amb pintures, vernissàvem les figures de fang, ens encartronàvem la bata quan ens hi eixugàvem les mans empastifades de vernís, i les ungles i els dits de les mans s’embrutaven de tots els colors. Cadascú amb la seva traça, poca o molta, feia el que podia, tan bé com podia i tan bé com sabia. Perquè cadascú aprenia a conèixer la seva habilitat, la seva facilitat per dibuixar, per pintar o per moldejar una peça de fang. I aquí és on jo, almenys, vaig aprendre què vol dir ser lliure i respectuós: fer una figura de fang molt allunyada de la “perfecció”, o un dibuix que potser només tu sabies què representava. Però ho intentaves i ho feies, i te’n sorties, i el professor ho valorava. I és aquí on guanyàvem dignitat i apreníem respecte: potser el del teu costat havia moldejat una figura llisa, amb el relleu precís, i les formes armòniques, o el de davant que s’havia estat una bona estona mirant de polir bé el fang amb les mans untades d’aigua, i al final s’havia esquerdat però ho havia fet. 

La vergonya no la perdran mai per dir que s’adoctrina allà on s’educa i s’aprèn, la vergonya no la perdran mai perquè no la van tenir per entrar a reprimir al pati i a les classes, on aquell dia la gent hi volia decidir el seu futur i cada dia els nens hi aprenen a pensar què voldran ser quan siguin grans. La vergonya no la perdran mai perquè no tenen ni la decència de tenir-ne.