La maleta

No recordo la frase exacta, però sí el concepte i la idea. La vaig llegir en una novel·la: Àngels fugaços. Crec recordar que en un moment d'aquesta obra es parla de la ruptura d’una relació, i es diu que s’acaba però que feia temps que s’havia començat a acabar, que era com si un dels dos, o tots dos, temps enrere hagués començat a posar coses en una maleta, és a dir, a guardar sensacions, pensaments, paraules, confidències, complicitats, gestos perquè precisament a través de sensacions, pensaments, paraules, confidències, complicitats i gestos, alguna cosa ha trontollat i s’han anat tancant portes, s’han anat portant peces a la maleta, oberta. S’han anat posant petites decepcions, sensacions espatllades, paraules que posen en guàrdia, com si encenguessin una petita alerta que digués “ep!”; silencis que diuen masses coses, però en el moment penses que potser no n’hi ha per tant. Un trontoll petit que no fa tremolar res. Una petita sensació espatllada no fa una avaria, una sola paraula posa en guàrdia però no és una emergència, una petita alerta no mobilitza; un silenci d’avui potser demà parlarà. Però molts petits trontolls, moltes petites sensacions espatllades, moltes paraules que posen en guàrdia, moltes petites alertes teixeixen decepcions, molts silencis fan emmudir, i fan fer molts viatges a la maleta.  En la manera com ens relacionem, com interactuem, aquesta maleta sempre està a l’habitació del fons de tot, i a vegades hi anem a posar alguna cosa, a vegades no hi hem anat mai a posar-hi res, i en altres ocasions hi fem viatges sovintejats. No és pas una maleta de rancúnia ni de retrets, simplement és un equipatge ple de coses que no ens acaben de fer el pes, de moments que no ens han agradat, que han grinyolat, que hem pensat “jo potser no ho faria” “ostres, quin cop a la moral”. Va despullant la confiança. I potser tardem temps a omplir la maleta, o l’omplim del tot, i el regust amarg hi és; o potser arriba el dia que ja la tenim plena i la tanquem per continuar un altre camí, i llavors se’ns revelen moltes coses, entenem moltes coses, i moltes decepcions agafen forma. El destí de la maleta no el sabem, l’ignorem, com ignorem la maleta mateixa, però aprenem que sempre tindrem el dret a anar a l’habitació del fons a posar-hi alguna cosa, perquè sempre tindrem sensacions, pensaments, paraules, confidències, complicitats i gestos per compartir i per rebre. I la maleta sempre estarà allà: a l’habitació del fons i oberta. Anar-hi o no, depèn del grau de resignació, de decepció o d’acceptació, i de que les sensacions, les paraules i els silencis valguin la pena o no de fer el trajecte.