La polsera grisa

Darrere una pancarta/ 1: Un polsera grisa

Aquella fatídica tarda hi era i més o menys com tothom vaig fer el que vaig poder i tant com en vaig saber. Aquella tarda no vaig tenir por fins que no vaig trepitjar el carrer, i la vaig palpar, i l'endemà massa silencis, massa desconcert...i avui, aquesta tarda, no sé si absurdament o no, hi he sigut. M'han posat una polsera platejada, de plàstic, i m'han posat el nom darrere la lona, com una xuleta. Entre policies de Cambrils , mossos, gent del 112, forenses, i molts herois de carn i ossos, que per una vegada els han posat justament per davant de reis, polítics i honors. I jo, amb la polsera de color de plata i el nom darrere la lona, pel simple mèrit o no de ser-hi aquella fatídica tarda. I de palpar la por, grisa com la pulsera que m'han posat, i que per distreure' he pensat "fa conjunt amb el logo de les bambes i els pantalons". Just al darrere d'una pancarta que deia: "No tenim por"

Les restes d'un naufragi

Avui al migdia anant a treballar, com cada dia, he passat pel carrer Egipcíaques on també cada dia hi ha un noi que es punxa o les restes del seu "ritual" diari: xeringues, càpsules o culleretes per l'heroïna, brutícia de dies, perquè tot ho porta, i a la marginalitat i als mals hàbits l'últim que els preocupa és la netedat. I avui, casualment , ell no hi era, només hi havia restes de les culleretes i d'embolcalls de xeringues. I he pensat, "mira: són com les restes d'un naufragi", i m'he dit a mi mateixa que podria ser el títol d'un possible apunt al blog sobre aquest noi que veig cada dia, a ell o a les seves restes del seu naufragi particular. La tarda ha anat avançant, i ha quedat enrarida i atemorida per l'atemptat. A pocs metres hi ha hagut un disbarat, policies, sirenes, corredisses i por, molta por. Però a dins la biblioteca, més o menys tranquils, hem mantingut la calma. Segons el que ens anaven dient, hem anat fent el que calia, fins que hem sortit. Ho hem fet en grup, a poc a poc, sense la pressa habitual per sortir i arribar a casa. A fora, al carrer del Carme, senyals i cintes de carrer tallat, furgonetes de la policia, sirenes i agents vigilants. I la gent, la gent caminant amb el rumb temorós i esporuguit, a poc a poc, com si volguessin passar de puntetes. Més amunt, al carrer Montalegre, la por ha pres la gent i tothom corria, en estampida. I por, temor, cares de "i ara què?" I tu també corres per temor, no per res més, perquè mantenir la calma sembla una utopia. I ha estat una falsa alarma, i de nou al carrer, i a la Gran Via més policia, més sirenes i més gent absurdament filmant la policia i els carrers enrarits, temorosos, i entre tot això de camí cap a casa com es pugui. I he pensat "avui s'acaba un dia que ens ha portat les restes d'un naufragi, no sé si col·lectiu, mundial o universal, i ves per on he pensat en el trio de les Azores..." En sortir de la feina, enmig de la por i el temor, al carrer Egipcíaques hi havia el noi amb la motxilla i les municions a punt pel seu ritual. Mira per on les ironies de la vida: un nàufrag enfonsat en la seva desesperació aliè a la barbaritat que a pocs metres, a les rambles de turistes, souvenirs i gent amunt i avall, ha perpetrat la bestialitat més absoluta. Al vespre, les cares de la gent al carrer, eren les restes d'un naufragi.

Viatja amb Karma

L'autobús no va gaire ple, i gairebé tothom sembla que torni a casa, passeig de Gràcia amunt. Gairebé tothom menys un noi. Seu cap a la segona meitat del bus, sol, els ulls mig tancats, esgrogueït, mig adormit però no de son sinó de vés a saber quina addicció ...l'observo i penso "potser caldria fer alguna cosa..li vaig a dir al conductor ?" Miro al voltant si trobo complicitat però tothom que puja i baixa està pendent o del telèfon o de les seves coses...Torno al mòbil que he de contestar un whatsapp i un mail, però jo mateixa em dic "seràs frívola ! Aquest noi s'ho està passant fatal i faig un nou intent de trobar complicitats a la propera parada ...res ...clar, aquest noi és una nosa, és un problema en la nostra vida de retorn a casa, d'una cita amb els amics o del camí al cine o alguna altra cosa molt més important que un noi amb problemes, la cara amarga del nostre benestar. I penso en els whatsapps , els tuits i els posts a instagram solidaris amb París , Manchester, els immigrants sirians, els nàufrags del Mediterrani , etc. Però aquell noi està allà al bus, massa a prop , massa incòmode i millor no mirar-lo, no veure'l...Continua rodant el cap, la mirada absent i els ulls mig apagats i tancats, només alertat lleugerament per alguna bossina en el seu somni que vaga per una profunda alienació. I em rebelo contra tot això , contra les paraules boniques i les grans intencions que proclamem als quatre vents per Facebook, Twitter, Instagram i Whatsapp, on som bons, solidaris, amables, justos, i totes les bondats hagués i per haver. Estic arribant al meu destí i ningú no ha fet res. I si fos jo que em trobés així ? O algú del meu voltant ? M'aixeco i li dic al conductor que hi ha una persona que necessita assistència mèdica i em diu "no ho veig". Insisteixo. Para l'autobús i s'aixeca i el mira " Bah, deu estar adormit" jo he de baixar...i penso que tant de bo a la propera parada, el final del trajecte d'aquest, bus el conductor s'adoni que inevitablement ha de trucar a una ambulància quan vegi que aquest noi no pot amb la seva ànima, i pugui amb la seva consciència i pensi si li agradaria que a ell el tractessin així, després de superar allò de "ell s'ho deu haver buscat ". Això sí, a Barcelona al transport públic s'hi anuncia un lema: "viatja amb Karma".

El primer banc

El primer banc de la carretera de les aigües 

Normalment, quan vaig a caminar a la carretera de les aigües m'assec al primer banc. Està encarat a Barcelona i en dies clars es pot veure part del Maresme fins al delta del Llobregat, passant pels turonets del Carmel, el Putxet, la muntanya de Montjuïc i el port, l'aeroport; i entre el banc i el mar carrers, brugit llunyà de cotxes, gent, cases, i moltes vides. En primer pla, esbarzers i plantes que ara comencen a florir: ginesta, margarides grogues, fonoll i una planta que sembla mala herba que fa flors liles. Al banc quasi bé mai hi sec sola, quan no vinc acompanyada. Atletes, ciclistes, caminants amb gos o sense, jubilats,amigues que han quedat per passejar i discuteixen de si el carrer que es veu al fons és un o l'altre, i s'expliquen què tenen avui per dinar. Per darrere van passant ciclistes i corredors i se senten flaixos de converses. M'imagino que són estudiants, o bé que aquell dia tenen festa de la feina, o treballen a la tarda, o perquè no, estan com jo: no tenen feina i surten a passejar, a aprofitar el sol i airejar-se per escampar les preocupacions i fer exercici i bon color. Al primer banc m'hi menjo una poma, i entre mossegada i mossegada observo tot això, i miro la ciutat, petita, que sembla un tauler i els edificis fitxes que es puguin moure; i els carrers i els edificis centenaris, nous, carrerons, grans avingudes, racons, i avions que sobrevolen a punt d'aterrar i barcos de càrrega que apunten cap al port. I des d'aquí dalt, amb la primavera a primer terme i la ciutat i el mar al fons, les coses semblen més simples i els problemes llunyans, i les preocupacions al tauler de la ciutat les podries agafar com una fitxa i dur-les mar enllà. Vet aquí el primer banc de la carretera de les aigües mentre mossego una poma, bec un glop d'aigua i observo caminants, corredors, ciclistes que potser també com jo necessiten aire lliure, sol, exercici i sortir del tauler de joc per una estona i mirar el blau del mar i els mirallets de plata. I quan ja he arribat al cor de la poma, m'aixeco, la llenço a la paperera i continuo el camí, entre altres caminants, corredors i ciclistes.