El llaç groc

Que tens cinta groga? Sí, quina vols? Aquesta groc pàl·lid o aquesta altra més groga? Aquesta és la que més es ven. Sí, aquesta, posa-me’n el mínim, 1/2 metre. És la que es ven més pels llaços.  

Mare i filla despatxaven al taulell posat a l’altra banda des d’on veien baixar la gent pel carrer, amb les parets empaperades de paper beige amb dibuixos sixties simètrics i quadrats de color marró. Als prestatges hi tenien capses de pantis, mitges d’escuma, de licra i de llana, samarretes interiors, leotardos, calcetes, calçotets, mitjons de mitja i en un racó una vitrina amb sabons i colònies. Els mitjons de punt penjaven d’unes fileres de penjadors que rodaven per veure tots els models. Sota el vidre del taulell hi tenien mocadors de senyor i de senyora, bossetes pel berenar per les guarderies, i a la vora del vidre una cinta mètrica per medir les cintes i les gomes que guardaven als calaixos. Sota el taulell treien una bossa d’escombraries on hi guardaven les mitges que recollien per “agafar els punts” i les posaven en bossetes de plàstic amb un paper amb el nom de la senyora que les deixava. Els fils en gamma de colors estaven en un dispensador, i les agulles, els botons, els belcros i els gafets, als calaixos. La mare anava amb ulleres grosses, de pasta, el cabell curt i ben pentinat, amb esclops d’infermera negres i mitges, i parlava amb una veu una mica de nas i fluixa. Sovint el marit també hi era, amb cabells blancs i bigoti blanc, per mi el més semblant a un avi de la Heidi de carn i ossos, assegut en una cadira per les clientes cansades o que feien companyia, al costat del penjador amb bates d’estar per casa i pijames. La filla, de veu greu, simpàtica, professional, treia les capses i ensenyava mitges amb la mà a dins per ensenyar la densitat de la licra. Les bosses i els papers d’embolicar tenien el lema de la botiga amb una J grossa en negreta

Ara el taulell és a l’altra banda i veuen pujar la gent pel carrer, i la filla el comanda, i aviat la néta. Essencialment tenen el mateix, adequat als temps, però amb la mateixa essència de sempre: capses al darrere, mitjons penjats que roden i les bates i els pijames penjats. 

També li he comprat uns piquis gruixuts per anar amb vambes, embolicats amb paper blanc amb el mig metre de cinta groga per fer-me un llaç. I he sortit al carrer que abans veien de cara avall i ara de cara amunt. I he pensat en tu: Nen, les botigues del barri seran sempre nostres. Un petó.