Sí, la dignitat

A la cua del peix davant meu hi ha una senyora que, mentre li treuen les espines del lluç, diu que totes les empreses se’n van, que ens quedarem sols i que als polígons industrials se sentirà ressò de buit. La peixatera ho entoma sense contestar. Travesso el carrer i a l’altra vorera hi trobo la senyora de la carnisseria que diumenge passat ens vam trobar al pati de l’escola Projecte, i em diu que la inquietud encara li dura perquè aquell diumenge va tornar a la infantesa franquista. I passa la tarda, pendent del parlament, i del que s’hi dirà, i a la feina hi ha atenció i tensió, i constato la talla d’estadista, política i de categoria de qui parla. Més tard, al vespre, sortint de treballar, camino i agafo l’autobús. M’assec en un compartiment de quatre, al final. Hi ha un senyor, un noi i una noia. A la parada següent puja un grup de senyores que vénen cap al darrere. El noi del meu costat li ofereix a una d’elles el seu seient i la senyora li diu que sí. I la noia en fa seure a una altra. La resta, seuen a l’altra banda del passadís. Són quatre i tornen a casa després d’anar al passeig Lluís Companys. Els nois que han cedit el seient, les quatre senyores i una parella que seu encara més enrere, improvisen una tertúlia mentre una de les senyores està pendent de la parada on li toca baixar. Quina jugada tan bona, diu una, i un senyor que s’hi afegeix diu que està fart de les mentides i les manipulacions, que només demana que tots els mitjans expliquin la realitat. I jo també hi dic la meva. Sembla que tots baixaran a la meva parada, i comenten l’entrada de la policia del dia 1 a l’escola i la vintena de iogurteres, diu un home tot de negre amb un braçalet de capità amb la senyera, i una altra del seient de més al fons diu que que molt bé, que el president ho ha fet molt bé, i les senyores del compartiment de l’altra banda recorden encara esparverades la policia, i la senyora del meu costat hi diu la seva, amb un aire de tenacitat, i el noi que s’ha aixecat per cedir el seient baixa, i un cop al carrer i quan el bus tanca les portes, saluda des del carrer. Mentre es treuen les espines del lluç i s’entomen els comentaris, mentre et saludes amb la carnissera, mentre escoltes un demòcrata com una casa que parla, mentre improvises una tertúlia al bus, mentre el noi que ha baixat ha saludat des del carrer, mentre la repressió teixeix complicitats inèdites i inusitades. I mentre escric això estic a la perruqueria esperant que el tint de les metxes i el bany de color facin el seu efecte, i al mirall del darrere un noi ha demanat que li tallin dos dits de cabell i al final en vol quatre, mentre també parla del que passa i del que som, i de la violència i la repressió injustificables i de la raó que ens empara. Perquè la dignitat la guanyem i la mantenim mentre la peixatera treu les espines del lluç aguantant el xàfec que no vol, mentre la carnissera va cap a la botiga, mentre tornem a casa amb autobús i mentre les metxes i el tint tapen les canes amb el cap empastifat i una mena de pitet que et fa lleig, mentre el de darrere primer demana que li tallin els cabells al 2 i després al 4. Sí, la dignitat, té noms i cognoms, i cares, i cabells, i ven peix i carn, i talla i asseca cabells: la dignitat és la gent de cada dia. El bany de color ja ha fet efecte, i ara em rentaran el cap, em repassaran l’escalat, el serrell i el pentinat en general. Les petites coses de cada dia es barregen amb la dignitat de cada dia. Sí, la dignitat.