Al meu balcó particular de la carretera de les aigües hi ha un brot de ginesta despistat en aquesta tardor de primavera. Ara ve aquell temps de portar-te un ram. Aquest any no sé si serà de lliris, de roses o de què. No ho sé. Pel temps de la ginesta i per aquest temps de panellets un dia o altre te’n portem un. És un lloc tètric, massa marbre, masses vasos més de lavabo que de flors, masses noms escolpits. Els rams sempre porten, per dins, allò que et diríem i t’explicaríem, perquè ningú es resigna a arraconar als seus que ja no hi són. T’explicaria que fa dies que tenim papallones a la panxa, por i il·lusió, temença i valentia, integritat, dignitat, que no són moments fàcils, però que ens volem millors, lliures i amb dret a ser feliços. T’explicaria què fa la família, què diuen uns i què diuen els altres, els frens que posem a la llengua, perquè ves, la família és la família i tard o d’hora les discrepàncies s’entendran i riurem. T’explicaria qui comprèn i qui s’hi resisteix, perquè fa temps que el cor ha marxat i els peus han d’acabar de fer el pas. T’explicaria com han canviat les coses últimament i que ens hem adonat que potser no havien canviat tant des que tu no hi ets. T’explicaria un ram de paraules que no serien mai suficients per explicar tanta dignitat, tanta determinació per tenir veu, per ser lliures, per tenir una llengua i ensenyar-la, i per demostrar al món que continuarem escrivint la història inèdita, com el brot de ginesta aquesta tardor disfressada de primavera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada