Falta un dia perquè s’acabi l’any, per treure’ns el pes de les espatlles i posar-lo a la memòria, no gaire lluny per no oblidar. I preparar-nos per anar-ne carregant més cada dia.
L’any va començar a pesar una tarda d’estiu que vam patir un naufragi, una bestiesa, un intent de perpetrar el terror absurdament cruel, injust i violent. D’aquest nufragi en vam sortir, vam aconseguir surar i mirar endavant. Amb el pes d’aquest maltemps, i el ressò del crit “No tenim por”, vam arribar al setembre, amb determinació, i amb el pes d’haver resisitit. I el primer dia de l’any farà 3 mesos que vam carregar encara més pes: el de la dignitat enfront de la vergonya de les porres, la violència i la repressió. Volíem votar per decidir, per comptar-nos, perquè la democràcia i llibertat van d’això. Aquesta dignitat encara va continuar i ha continuat, malgrat la presó, l’exili, la barbàrie d’usurpar les institucions governades per qui el poble va escollir democràticament. El pes del jou de qui només sap reprimir i el pes de la dignitat de qui fa 3 mesos davant una escola, un centre cívic o un local electoral hi va posar el cos i la llibertat. S’acaba l’any, i les espatlles alleugerides estan a punt per carregar més dignitat, més llibertat i més esperança, més bons moments, malgrat tot.
Tocaran les 12, i acabarem un any i en començarem un altre, i pensarem que l’any passat quan vam brindar brindàvem per un any millor, i aquest any en demanarem un altre encara millor, perquè cada vegada en som més dignes i cada vegda tenim menys por a fracassar, a caure. Despedirem l’any de l’1 d’octubre quan faci 3 mesos del dia que ens vam reconèixer més dignes, més lliures i més valents. I ho tindrem sempre, amb el cap ben alt, amb el pas dels anys i els tocs de les 12. Perquè la memòria no oblida i el pes de l’any d’aquella tarda d’estiu i d’un diumenge de tardor, sempre el recordarem, sempre ens tornarà a passar pel cor, i per damunt les espatlles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada