Paisatges que queden

Un senyor dins una gavardina en un dia de cel gris a joc amb els cabells rebufa amb una galta mentre travessa el carrer amb el semàfor verd. Una noia fuma amb desgana en un balcó amb la persiana mig abaixada, amb un xandall negre. Uns homes beuen cervesa al banc de fora el carrer d’un bar d’una avinguda a la vora del port amb cases velles i mig abandonades, empolsinats d’un dia de feina. Unes noies angleses esperen el bus turístic amb un bolso de shopping i treuen les ulleres de sol de dins una funda com una capsa amb una pestanya. El recepcionista de l’hotel que parla molts idiomes recomana un restaurant proper i explica que és del nord, que té parents a Galícia i que ha estat a les principals ciutats -Vigo, Santiago,...-que el nord i el sud són diferents, perquè uns són pobres i els altres rics. Una parella de francesos surten de l’habitació i en entrar a l’ascensor diuen bonjour i good morning. Un turista japonès em demana que el deixi passar amb la safata amb entrepans vegetals a la terrassa d’un bar a sobre el riu que dona al mar, i a l’aigua hi neden ànecs, entre onades i el mar lluent sota el cel gris, i sembla que diguin “I em faré au si tu ets el vent/o seré proa de vaixell/si tu ets la dansa de les ones.” I amb el somriure la revolta. Una noia torna a pujar al bus turístic amb el seu marit i el seu fill de pocs mesos i saluda perquè ja hem compartit el viatge anterior. Al pis de dalt de l’autobús hi passa aire, plugim intermitent i la brisa mou els cabells. Uns nois de la taula del costat sopen al restaurant i parlen i discuteixen sobre alguna cosa que costa convèncer a uns i altres. L’home de la gavardina, la noia que fuma, els homes de la cervesa, les angleses, el japonès dels entrepans, el recepcionista, els hostes francesos que diuen bon dia i la noia que torna a pujar al bus turístic i els nois de la taula del costat del restaurant són el paisatge humà entre el paisatge físic amb el riu i el mar i els ànecs que hi neden  i diuen “I em faré au si tu ets el vent/o seré proa de vaixell/si tu ets la dansa de les ones.” I en tornar a l’hotel el mòbil descarregat es carrega i mentrestant hi sona una cançó que es diu Encara que diu que “Encara queden llocs on anar,i hores de llum./No em despertis fins que haurem anat ben lluny, ben lluny”. A un senyor que és innocent i a un altre senyor que també és innocent, els queden molts llocs per anar, i per anar ben lluny, ben lluny i veure molts paisatges, i moltes hores de llum. Perquè els falta despertar en llibertat.

Des de Lisboa, 20/10/2017.