El final de l'estiu

Un ruixat de final d'estiu ha escombrat la calor, la pols de la sequera i el paisatge ensopit, sec i opac.  Les fulles als arbres plenes de gotes, que van regalimant i saltant de fulla en fulla, a poc a poc, com si tinguessin mandra, perquè l'estiu s'acaba i la tardor i el fred comencen a arribar. Van desfilant fulles avall, a terra als bassals i a les cases en fila índia van esperant per caure sobre un paraigües o un cap despistat que no sabia que plouria.

Aviat les fulles començaran a caure, i les branques, despullades, es faran les adormides per no tenir tan fred. El dia serà més curt i el sol més llunyà. Vindrà el temps d'abrigar els peus i els braços, de mirar per darrere la finestra, d'un plat calent, de bufar una tassa que fumeja, i de tardes curtes de cinema, de llibre o de pantalla d'ordinador; de despedir la roba prima i rebre la gruixuda, de l'etern dilema d'aquell jersei i aquella samarreta difícils d'indultar o de condemnar, de tornar a amagar els peus en uns  mitjons, d'embolcallar el coll, de cames abrigades i de mànigues llargues. El temps de la calor haurà passat, i les tardes llargues, els braços descoberts, la platja, el mar, que ara només ens els mirarem de lluny. El final de l'estiu que sempre acaba, tard o d'hora, amb la tardor, amb la calor esmorteïda, amb els arbres que comencen a despullar-se, les fulles que vesteixen la terra i nosaltres que comencem a abrigar-nos. I l'olor de bolets, de molsa, i de terra mullada, si tot va bé, perfumaran el bosc amb tons de grocs, vermells, taronges i marrons. I la rutina tornarà a sortir, amagada per l'estiu, i el cada dia de retorn ens portarà els horaris, els hàbits, els dies curts, el fred i les vides de les cases a la llum de darrere de les finestres.

Dos trossos de camí de cavalls

Punta Nati - Cala En Blanes

Fa un dia gris i ventós. Sortim de Punta Nati o Faro Nati, i el vent del nord ens va ventant de costat. És l'extrem al nord oest de l'illa, i el tram fins a Cala en Blanes ressegueix la costa en sentit sud.
En aquest temps el paisatge està força verd, i les tapereres adormides a punt de passar l'hivern. El terreny és rocós, i a mesura que es camina i es va mirant enrere les delimitacions entre camps es van fent més visibles. El mar, mentrestant, incansablement, va colpejant les roques. Anem resseguint la costa, i el camí se'n va allunyant i apropant: Punta de na Porradell, les restes d'un aljub i un tancat per bestiar, i una mica terra endins, xais que pasturen. El color de plom del cel de tant en tant deixa passar algun raig de sol tímid, com si no gosés interrompre'n el domini; i el vent va ventant. Les roques i les pedres del camí volen una mica d'atenció als peus, el vent les ha afilat i entrebanquen. La vegetació creix arran de terra, es va escampant ajupida i a les roques hi creixen líquens grocs, i amb el cel gris i les ullades de sol el contrast és bonic.Veiem un vaixell de baleària que acaba de sortir de Ciutadella i va cap a Alcúdia

A l'esquerra ens queden les barraques de Son Salomó, les casernes en runes tenen un aspecte que es va fonent amb el terreny: el pas del temps les ha anat camuflant; es Semàfor i la Torre del Ram al fons; i a la dreta el cap Bajolí i més endavant el Pou de sa Cigonya, una entrada estreta del mar cap a la terra, com si busqués un amagatall. I el Pont d'en Gil com una porta al mar per fer bonic. El recorregut ha fet pujades i baixades lleus al llarg d'uns 5 quilòmetres, i en arribar a Cala en Blanes, el paisatge canvia. Hem deixat enrere la natura en estat pur, i ara és la natura urbanitzada. Per Cala en Blanes resseguim Cala en Forcat i Cala en Brut, els racons  que sembla que no puguin existir enmig d'hotels, apartaments i turisme. Un matí de cel rúfol ben aprofitat amb una ruta adequada per aquest temps, per la distància, per l'orografia, el recorregut i, sobretot, el magnífic paisatge.


Cova dels Pardals - Cala Turqueta

Deixem el cotxe prop de Son Aparets, havent sortit de Ciutadella en direcció Son Xoriguer. Aparquem en un camp a prop del mar, i comencem el camí havent saltat una tanca per una escala. Avui el camí serà d'anada i de tornada, l'alicient de veure el paisatge dues vegades en direccions diferents. Comencem l'etapa mirant el mar cap a l'esquerra, i la primera parada a la cova dels Pardals. A sobre hi ha una casa construïda des d'on s'hi baixava una barca a un petit moll. S'hi baixa per unes escales i s'assembla molt a les coves prehistòriques que hi ha per altres llocs de l'illa, però aquesta té el valor afegit de l'entrada del mar com un petit port.  Tornem al camí. Va vorejant la costa, i abans d'arribar a Cala Vell és un pas entre tanca i ullastres, i la terra és vermellosa. Arribant a Cala Vell el terreny ja torna a ser més rocós, no hi ha tanca i els ullastres els tenim a l'esquerra, i deixen un terraplè abans del mar. A Cala Vell la costa encara és baixa i fa un racó de roca i alga. Continuem en direcció Son Saura, i abans trobem la Pesquera des Comte, un moll agradable de seure-hi a la tornada. Arribant a Son Saura es divisa l'arenal per sobre els ullastres. Ara toca caminar per la sorra blanca amb borrissols d'arrel de posidònia. El mar està calmat i l'aigua cristalina. Banyuls i Son Saura, els dos arenals, respiren tranquil·litat, ara els visitants hi són comptats, i la platja sembla que ho agraeixi després de tanta gent i de tant estiu. El camí continua i passem per la Punta del Governador i enfilem cap a Es Talaier, entrant cap al bosc i sortint cap al mar. A Es Talaier el mar està remogut, i ens asseiem a contemplar el paisatge, perquè caminar també és mirar, contemplar i "llegir" l'entorn, el terreny: a la riba de la platja les onades van i vénen, i algunes esquitxen un tronc a la sorra amb posidònia

Els pins envolten la cala sobre la roca com si volguessin tenir un mirador per veure el mar abans que ningú.

Després de pausa continuem cap a Turqueta, la costa s'enfila i s'eleva i passem per la punta de Na Bruna i la punta des Tambors. A la dreta, el mar,  a l'esquerra, pins, ullastres, i una talaia al fons, i el camí va resseguint la costa, fins arribar a Turqueta. Hi baixem, i terra endins hi ha un plàtan amb les fulles de tardor, i terra enfora la sorra blanca i el color blavíssim del mar. Turqueta fa dues entrades. La poca gent que hi ha sembla  que aprofiten les últimes ullades d'estiu-tardor, i nosaltres pensem que l'ambient potser és el que hi devia haver anys enrere en ple estiu, quan aquestes platges eren el privilegi de pocs, i ara és d'uns quants i potser masses. Dinem a sota els pins i després tornem a la sorra a estirar-nos, i agafar forces pel camí de tornada.

El retorn ens farà veure el mateix paisatge de l'anada però en sentit contari, desfem el camí i alhora el refem, com si miréssim el paisatge del dret i del revés. A la Pesquera des Comte ens aturem a seure, sota la llum de la tarda, i a contemplar: el blau del mar, el mar, el cel, l'horitzó, la roca que tenim sota els peus que el mar mulla per sota, el fons cristal·lí, els petits esquitxos que fan les onades. Les petites coses senzilles com seure a  la vora del mar són les millors coses de la vida.

Continuem la tornada, i tornem a veure pesdadors a la punta de les roques que pacientment hi són des del matí amb la canya esperant que algun peix mossegui l'ham. La paciència i la calma d'aquests pescadors resumeix el camí d'avui, de 16 quilòmetres d'anar i tornar, de paisatge de calma, de mirar tranquil·lament, de caminar pacientment perquè no hi ha pressa i perquè, com tot allò que és bonic, val la pena assaborir-ho. Ara els ullastres i les tanques de paret seca tenen el sol de la tarda. La llum que dóna a les pedres el color de mel i de torrat deliciós.