Alguns pensaments, reflexions i relats breus del meu mur (2013-2015)
2013
A la parada del bus (agost de 2013)
Avui, com cada dia al vespre, he arribat a la parada del bus. També, com
cada dia, el conductor estava a punt i l'autobús també. Però entre la mateixa
gent de cada dia que tornen de la feina després d'un dia normal, hi havia un
noi i una noia. Ella plorava i ell li deia que no plorés més, ella havia de
pujar a l'autobús i no volia, li deia que tenia por de no tornar -lo a veure
més, que no volia separar -se, com qui tem l'abisme . Ell l'ha abraçat mirant
al voltant resistint - se a emocionar-se. No sé què els devia haver passat.
Finalment,ella ha pujat: s'ha assegut al darrere, al costat de la finestra,
plorant, i ell al carrer li continuava dient que no plorés mentre també plorava
darrere unes ulleres de sol mentre empassava llàgrimes. El bus s'ha posat en marxa,
ella a dalt trista, ell a baix caminant emocionat. Durant el viatge ella
explicava per telèfon la seva desventura. Jo he baixat abans. He pujat al cotxe
i he continuat cap a casa i, mentre conduïa, he pensat que per un dia s'ha
trencat la rutina de la tornada. Potser es retrobaran algun dia .... o potser
no. A la radio sonava una cançó que diu que hem de caminar els nostres propis
passos ... jo em quedo amb els passos d'ell emocionat fent el cor fort i els d'
ella en un seient de l'autobús, tots dos començant un camí d'anada o de tornada
... qui sap ... intentant, com tothom, fer els seus passos amb els seus propis
peus.
Primavera (març de 2013)
Avui, primer diumenge de primavera, com deia el meu pare "quan la
ginesta s'encén a la muntanya", li hem portat un ram de flors, perquè
encara que els anys passin i la vida continuï, avui és un any més que passa
sense ell. Hem trobat un petit espai de temps, com l'espai que ocupa un ram de
flors, per fer un petit gest que subtilment li digui que hi pensem i el
recordem. La ginesta encara no ha florit però n'ha començat el temps. i, com
cada any, florirà, la veurem i ens direm que ja és el temps de la ginesta,
aquell temps que et fa pensar que els anys passen, la vida continua però sempre
hi ha en el fons un record, que un cop l'any esdevé un senzill i bonic ram de
flors.
Mirades (agost de 2013)
A vegades, caminant pels carrers d'una ciutat, enmig de les presses, de
sorolls, de cares que es van creuant, de sobte n'hi ha una que et mira i la
mires, o la mires i et mira, i per uns instants el temps s'atura i les mirades
queden contentes d'haver-se trobat. Per uns segons les presses i el soroll
s'obliden, només hi ha uns ulls feliços d'haver-se trobat i mirat. I el camí
continua ...
La pluja(setembre de 2013)
Després de la pluja les gotes continuen caient, regalimant per les fulles,
lentament, amb un cruixir molt fluix, com si volguessin passar de puntetes; fan
fila als balcons, esperant a veure quina cau primer, en silenci; i al voltant,
olor de pluja, de fresc, de net, de verd, d'aigua, d'adéu d'estiu que es va
apagant, a poc a poc, com si seguís els passos de les gotes, camí de la tardor,
que anirà venint com elles, tot despullant els arbres i fent caure les fulles
que regalimaran com gotes de color torrat, vermell i groc.
Entre Viena i Praga (setembre de 2013)
Viatge amb tren Viena -Praga. Després de parlar amb els veïns de
compartiment sobre Catalunya i Espanya, i el dret a decidir i comentar el que
passa i com ho veuen des d'àustria, el tren ha anat avançant. Hem passat de
llarg ciutats industrials, pobles fronterers que semblen de terra de ningú, per
entrar en el paisatge de la república txeca:prats verds, arbres que ja són a la
tardor, cases amb xemeneies que ja fumegen, pobles que veuen passar el tren i
el tren els passa com una pinzellada i, a dins, el passatger pensa com deuen
viure, si els habitants tenen els mateixos problemes i defectes q tenen tots
els pobles, si viuen més tranquils i feliços o es tenen mania els uns als
altres . Com els veïns de compartiment, que parlen alemany i no els entenc,
però dedueixo la relació que deuen tenir entre ells, la conversa amistosa que
tenen. Ho dedueixo mentre el tren travessa paisatges amb llum de tarda, camps
llaurats i daurats, de llocs anònims, com els veïns, que no sé com es diuen.
Són tres, dos homes i una dona, un d'ells i ella sembla que siguin parella o
estiguin a punt de ser -ho , i l'altre, amb més gent, viatja en grup. Potser
perquè no és tan important saber els noms com trobar complicitats, igual que els
pobles que hem passat que, sense saber -ne els noms, el més important ha estat
veure 'ls en un agradable paisatge.
Una festa de diumenge a la tarda (desembre de 2013)
Una festa. Diumenge a la tarda. Aquelles tardes de diumenge, mandroses i
lentes, et canvies i deixes la mandra a casa, i puges al cotxe, atent per no
equivocar-te, amb la curiositat per saber com serà la festa, qui hi haurà, com
serà el moment sorpresa ... i arribes. Tothom a punt i còmplice. Una mica
d'aperitiu per fer l'espera més entretinguda. Família, alguna cara coneguda,...
observes, .... penses qui deu ser qui, amb qui parlaries més i amb qui potser
no tant, perquè a vegades les complicitats són com la màgia, no tenen
explicació... i arriba el moment. I comença la festa. Si dels caps es veiessin
sortir els pensaments, les sensacions, no hi haurien prous paraules. Tothom
parla amb qui coneix, li explica les coses que han passat des de l'última
vegada que es van veure, amb una copa entre les mans i un ull atent als plats
que van traient de la cuina. I entre copes, tapes, platets, converses, va
passant el temps i la festa. La sorpresa i l'expectació ja han quedat enrere,
tot va més pausat i previsible: el pastís, la cançó, i els regals... i ja és
tard i et despedeixes, i tornes a casa, i ja no hi ha la mandra: només la
sensació d'haver-t'ho passat bé.
2014
Hasta el sàbado (octubre de 2014)
Compareixia molts divendres, tornant de Mataró, a Granollers i entrava
picant de mans i dient "mosses" ... Jo el veia gros i m'esporuguia
però com que reia, de seguida em passava. Era l'emoció dels divendres a Casa
els avis. Anys després, a Castellterçol passava per casa a fer el trago de vi
-si era ben fresc i blanc li encantava- i a controlar que el rellotge del
menjador tingués corda o que els deshumidificadors de la biblioteca estiguessin
buidats. Venia a casa després de recollir al mercat herbes pels conills
que criava o quan tornava de donar-los menjar. I molts diumenges quan marxàvem
també venia després de tancar el 4L al garatge del seu germà. Era un tiet bo,
simple i senzill, potser el més difícil que hi ha en aquest món: ser senzill i
fer la vida que volia sense fer mal a ningú. I de tant en tant fer saltar un
somriure amb frases o paraules sorprenentment precises i formals, o amb un
"hasta el sabado " quan es despedia el diumenge. Doncs això , fins
sempre i "hasta el sàbado"...
Queden 30 minuts (octubre de 2014)
"Els recordem que queden 30 minuts per tancar la Biblioteca"
Sempre hi ha un últim dia. I avui és l'últim dia d'un lloc de treball per
començar en un altre dilluns... Quasi bé dos anys de taulell, de rutina còmoda,
de tractar el públic , de moments desagradables i de molts d'agradables...de
fer molts carnets, d'obrir el pas a la biblioteca a molta gent... Quan quedin
30 minuts tancaré el taulell de carnets i préstecs i de la magnífica
oportunitat que he tingut de treballar-hi i d'aprendre-hi moltes coses.
Dimecres (novembre de 2014)
Cada dimecres al vespre al meu carrer s'hi poden treure "trastos"
i mobles vells i més tard els recullen. Avui hi he tret una post de planxar,
que ha passat de mà en mà, i que tenia potser més anys que jo, quan les coses
es feien perquè duressin...Quan l'estava baixant m'ha vingut al cap la música
d'Elena Francis, el soroll de la màquina de cosir i l'olor de roba planxada
sobre aquesta post que la Glòria, una senyora que ens cuidava, a les tardes
feia anar amb unes mans que cosien vestits, abrics, faldilles...amb una
facilitat inusitada sota un llum de flexo i amb les històries de desamors de
fons i algun anunci de La casa de las mantas. Vivia a casa de dilluns a
divendres i cuinava i cosia i ens cuidava, i va ser la millor companyia en uns
temps difícils. Era mare i havia tirat la seva vida endavant sola, sense
estridències ni amargor, com el soroll del pedal de la Singer que feia anar amb
el peu: amb discreció i sense lliçons. Un simple trasto m'ha recordat la sort
d'haver tingut aquesta companyia acollidora, alegre i expeditiva ...al ritme
del pedal i de tant en tant entre frases de sarsueles, pel•lícules de Clark
Gable i fum de Pipper Mint.
La pasqua de l'àvia (abril de 2014)
A l'àvia els diumenges de Pasqua li brillaven els ulls. Íntegrament
religiosa, havia viscut profundament la quaresma i la setmana santa, i la
Pasqua era la festa espiritual, però també vital. Amb un tall de mona i un tros
de xocolata de l'ou era feliç. Perquè el creure no volia dir que no vivia, que
no gaudia de les petites coses com el menjar, explicar la seva vida, els seus
records, no amb nostàlgia, sinó en pau i contenta de tenir-los. Un any, després
del dinar de Pasqua, a Castellterçol, va evocar els seus records de
l'entrada dels nacionals al poble acabada la guerra civil, amb els ulls d'una
noia que llavors tenia 24 anys i que havia vist com la religiositat havia estat
un agreujant de patiment per la seva familia. Escoltant-la entenies que les
coses no eren blanques o negres, entenies perquè ella aquell final el va veure
com una Pasqua, tot i que després resultés ben diferent... i entenies també el
seu pensament, la seva manera de veure les coses, la seva serenitat recordant
una vida que, com la de moltes persones de la seva generació, no havia estat
fàcil. Havien conegut l'odi, els bàndols, la venjança... i en canvi traspuaven
serenitat, malgrat algun recel. I és per això que avui, quan m'he posat a la
boca un tros de mona de mantega amb un trosset de xocolata d'ou, he pensat que
anava per ella, i en el bon tip de riure que ens faríem, i en els bons moments
que vam passar, i en la senzillesa de ser feliç amb les petites coses i de fer
feliç als altres recordant però també vivint i rient, com ella i amb ella.
2015
El Boomerang (febrer de 2015)
El millor de la vida a vegades és en allò més senzill i en el menys
estrident. Una bona conversa, una canya de cervesa fresca, unes petites tapes
per picar i simplement parlar de les coses que ens passen a tots, que no són
extraordinàries, de tonteries que fan riure i de les grans coses, millors i
pitjors. I mentrestant un glop de cervesa de blat, una mica d'una tapa i una altra...i
tornant a casa ho escric al telèfon mentre escolto el Boomerang de Manel que
parla dels records entranyables d'una joguina simple i senzilla com un
boomerang i els estius de la infantesa d'aquell any en què l'Indurain es va
fondre a les rampes d'Hautacam.
La vida (d’)aturada (gener de 2015)
La vida d’aturada. Ets un aturat i un número més
en el recompte de la gent que els estralls de "la crisi” no ens donen
l’oportunitat de treballar continuadament, de tenir prou temps per avorrir la
feina, de maleir els dilluns i desitjar els divendres. Ja no tens un lloc on
anar a treballar i comences a treure la pols a recerques i projectes que
esperen que els reprenguis, que els repensis… revises tot el que havies escrit,
el que havies trobat i reprens la redacció, comences a “retrobar” idees i
rumies com les pots convertir en línies que tinguin sentit i que algú algun dia
les pugui entendre…retrobes papers i apunts que no recordaves, com quan al
canvi de roba retrobes una samarreta que no recordaves que la tenies, i
continues pensant i repensant, i una idea et porta a l’altra. I tens una estona
per tu, per caminar, per anar al gimnàs, per no tenir pressa… per assaborir el
temps. Ets un aturat i un número més en un recompte, però com que ets tu,
mentre no arribi el temps de maleir els dilluns i desitjar els divendres, el
temps és teu i et dóna una oportunitat magnífica: dedicar-lo al que més
t’agrada. És la vida d’aturada però no és la vida aturada.
