Un corb canta i fa els últims vols del dia, el lladruc d’un gos de lluny que borda potser perquè s’acaba el dia o perquè espera l’amo que no arriba; un escarabat que travessa el camí amb pas lleuger, l’herba verda del marge té un serrell daurat del sol que es va ponent. I de fons silenci, quietud i una mica de vent que mou les branques dels pins de la Creueta, i sembla que pentini l’herba del camp i dels marges. Asseguda al marge, contemplo la posta i observo i escolto tots aquests sons que acompanyen el sol mentre es pon, inclòs el silenci i la quietud. I això relaxa, però també desperta l’enyor i em ressona, a dins, “ni que només fos perquè sentissis com t’enyoro”. Perquè sí, perquè l’enyoro. I l’enyorança i els colors de la tarda i del capvespre, malgrat la tristesa, aquell color torrat i daurat fan un final del dia bonic. Fan la vida, més enllà de la mort i de l’enyor.
