Si no fos perquè són les 5 del matí

Si no fos perquè són les 5 de matí, semblaria que estem en una festa de final de curs, o en una celebració especial. Una taula al mig del pati amb cafè, llet, sucs, pastes, és el càtering improvisat per un dia llarg. Al cel, un helicòpter amb un focus sobrevola la ciutat. Van entrant veïns del barri, ah mira aquell senyor, i aquell altre, i els de la carnisseria (ostres fins i tot ells, no ho hagués dit mai), i aquell i l’altre, cares familiars del gimnàs, o de botigues. Encara és fosc, i els bancs ja estan plens i qualsevol "repisa" fa de seient. Tothom necessita un cafè. Hi ha emoció. Per fi, podrem votar, malgrat totes les traves absurdes. Surt el sol però el dia és gris, plou. Entre la gent que va arribant hi identifico un senyor que havia estat conseller, altres cares familiars, famílies senceres que desafien intervencions de paperetes, requisos de sobres, i d’urnes i de cartes, i dos vaixells plens de policia. Tothom arriba content i alhora trist perquè si el món fos normal, ens haguéssim llevat tranquil·lament, i haguéssim anat a votar a l’hora més còmoda. Qui li hagués tocat, hagués rebut la notificació, hagués rondinat, i els altres haguessin dit que bé que acaba la campanya electoral i els anuncis a la tele i a la ràdio cada dos per tres. Però ens hem llevat massa d’hora per garantir un dret i una llibertat massa cars, avui, i malgrat tot, hi som, i xerrem i ens mullem, i els cabells es van encrespant amb la pluja que cau a poc a poc. Sembla que tot està a punt però Internet falla, i comencen les complicacions. Cal paciència i el telèfon en mode avió perquè el sistema informàtic funcioni. Sí, som al 2017 i la clandestinitat per votar tristament l’hem assumit.

El cansament comença a aparèixer i la bateria del mòbil es va descarregant. Els de la carnisseria m’expliquen com ho veuen, m’expliquen de la botiga, parlen amb altres clients i va passant l’estona d’aquesta mena de vetlla per votar. Circulen recomanacions per si ve la policia, mentre els mossos ens vigilen de lluny. I arriben. 21 furgonetes i tres cotxes, amb un exèrcit de policies ben armats i amb casc. Forcen la reixa de l’escola, i tiren a terra la gent, empenyen, peguen, i ens retenen en dos bàndols custodiats pels seus cossos gegants i atemoridors. Arriben a la porta de l’escola i la trenquen, l’esbotzen. Fem de coral i cantem, mentre uns encaputxats a dins s’emporten un ordinador, remenen bolsos, i agafen una urna com qui ha entrat a intervenir una partida de droga o una xarxa il·legal. Fan por perquè només saben fer això, por. Els acompanyem tots fins a les furgonetes i algun d’ells desafia amb la porra. Marxen amb el botí i l’espant es queda, la incredulitat de tanta crueltat per una cosa tan pacífica com una urna i un vot. I arreu de Catalunya, pobles petits amb pocs carrers per tanta policia. Al cap d’una estona ens diuen que a un centre proper hi ha menys cua i es pot votar més ràpid. Hi anem, com una noia que també ràpidament decideix anar-hi. Pugem una pujada empinada i al capdamunt hi podem votar. Si no fos perquè a les 5 del matí el col·legi estava obert, perquè la llibertat és clandestina i la repressió és lliure, perquè la por l’ha fet qui ha de protegir, perquè 21 furgonetes per 1 urna, ahir hagués estat un dia de sí, de no o de blanc, i va ser un dia amb una ombra negra i fosca, com les porres dels antiavalots contra persones pacífiques armades amb un vot i carregades de raons, al pati de l’escola: el millor lloc per jugar, córrer i aprendre a ser persones lliures.