Quin estel la meva grua

24 de desembre de 2018. Fa molt fred. El termòmetre del cotxe marca 5ºC. Al camp de Lledoners hi ha forces cotxes. Són quarts de vuit del vespre i va arribant més gent. Els arbres del marge estan més decorats que mai: llaços grocs, banderes, domassos, estelades. Al camp, un arbre de Nadal decorat amb llaços, cors de llibertat amb els noms de tots els presos i exiliats, figures i una estrella que posa Democràcia. En un extrem hi ha dos bidons amb llenya que crema per fer més suportable el fred. Al voltant dels bidons, com una llar de foc, s'hi aplega la gent, que no s'han vist mai però conversen, alguns no hi havien vingut mai i avui han fet el cop de cap i han vingut perquè si no ho feien avui, diuen, se'ls enduran sense haver-hi vingut; altres, en som una mica experimentats, i altres hi venen cada dia perquè viuen a prop; amb la brasa que fa la llenya al bidó, algú diu que hi torraria botifarres i pa, altres miren el foc, i deuen pensar que qui els ho hagués dit que la nit de Nadal haurien d'anar a una presó a reclamar llibertat. És fosc, i la lluna plena treu el cap per darrere els camps de l'altra banda de la presó, una mica ataronjada, com si volgués fer escalfor en una nit freda. 

Va passant l'estona i arriba el Bona Nit d'en Joan Bona Nit, amb alguns dels seus acompanyants habituals. Cada dia hi ve, cada nit, diu els noms de tots els presos polítics i els desitja bona nit i llibertat, i al Diamante, un pres de Mali, que ha congeniat amb els presos, que l'han ajudat molt. Cada nom té un "bona nit", i mentre ho diu, tothom pensa en una finestra a l'altra banda del mur i del fossar, en el qui el rep, i et remou. 

Abans del Bona Nit, expliquen si ha vingut alguna agrupació o si algú ha portat alguna cosa especial. Des del dia abans hi ha un camió amb una grua que ha desplegat una estrella lluminosa. Aquest camió està al costat dels bidons i té altaveus per on hi ha sonat música mentre no començava el Bona Nit. L'estel de la grua és l'estrella que penja del castell de Tona, i l'han vingut a portar a Lledoners, ben alta, perquè es vegi més enllà dels murs de la presó. I penso en aquell poema de Salvat-Papasseit que diu 

  Quina grua el meu estel,

quin estel la meva grua!

–de tant com brilla en el cel

sembla una donzella nua.

El megàfon d'en Joan Bona Nit, l'estel de la grua, els bidons amb llenya, i al fons la presó, i una vidriera per on hi passen els presos i saluden, que fan camí cap a la cel·la. La llibertat té cara i ulls, i veu: l'estel dalt de la grua, uns bidons amb foc i gent que hi conversa, sota el fred d'hivern, i el megàfon. El mirall, la vidriera per on saluden i desfilen 7 presos polítics, cada nit, camí de la cel·la, mentre els esguarda l'estel dalt de la grua, la llibertat que els espera. 

Digue’m quin vent

Digue’m quin vent et durà llibertat (Marià Manent) és un vers d’un poema que escullo pel meu tuit diari de poesia per demanar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

Fa dies que penso que m’agradaria saber què pensa qui no pensa com jo. Què pensa en el fons. Què pensen realment familiars o amics amb posicionaments aparentment frívols de cara a la galeria. Què pensen quan diuen que són d’esquerres i frivolitzen la llibertat, la repressió i la manca flagrant de justícia contra polítics de centre, d’esquerres i contra gent del carrer activista. Què pensen quan el seu benestar és tema de conversa i allà al racó hi ha els seus ideals per posar a l’aparador. Què pensen quan rient frivolitzen amb el llaç groc que portes si segurament ells no podrien viure en llibertat la vida que duen si un dia algú no hagués transgredit la norma establerta. N'hi ha que fins i tot et demanen quant els en cobraries, que te'l compren, fent broma, i et rebel·les perquè saben i coneixen persones preses o exiliades precisament per allò que ells no han gosat defensar. Què pensa qui amb to incert et diu que continuïs amb les teves mobilitzacions. I ells al sofà de casa s’ho miren. Què pensen. Potser ja en tenen prou amb haver millorat la seva vida, el seu dia a dia, perquè a ells no els han vingut a buscar ni els han tocat el sofà. Aquí no hi ha redemptors ni redimits, hi ha drets essencials, que ni les porres no els han fet aixecar ni sortir de casa. Només els han fet dir que tots estan equivocats, els repressors i els reprimits, i han continuat fent la seva. Segurament cap d’ells no llegirà això, i si ho fan segurament ho faran amb displicència perquè és el monotema tan pesat que els treu per uns segons de la seva comoditat. Per això els interpel·laria “Digue’m quin vent et durà llibertat”  o potser ja els va bé com estava tot fins ara. Però insisteixo “Digue’m quin vent et durà llibertat”.

La llibertat en aquell marge

Els entrepans a punt, i el menjar per compartir també. Poso les begudes a la nevera portàtil perquè es mantinguin fredes. Els vasos de plàstic també els tinc, i els tovallons. Tot a punt. Després de molts mails, moltes converses pel passadís, i molts missatges de whatsapp, arriba el dia de compartir Lledoners amb els companys de la feina. És un dia de convocatòria i hi ha força gent. Hi ha dos autocars de Bellvís que han dedicat el dia a anar a les tres presons, El Catllar, Puig de les Basses i Lledoners, a portar una anella que conserven al poble i que la llegenda, i la tradició, diu que qui la tingui a prop, si mai té un problema amb la justícia, tindrà un judici just. Porten lletres de cançons, una guitarra i un micròfon, llegeixen un manifest que explica la llegenda de l’anella i després canten. Nosaltres hi arribem en diferents cotxes, i plantem les cadires i les taules al camp, una mica lluny del marge, i comencem a menjar i a compartir coses per picar. A la presó se senten les pilotes que boten al pati, però avui la megafonia no se sent. És un divendres festiu, 12 d’octubre. Molts companys s’enfilen al marge i, com tothom el primer cop i també cada vegada que t’hi enfiles, és com si veiessis davant teu el mirall que et planta davant dels teus ulls l’evidència, la realitat, te’n fas el càrrec - ja te’l feies abans amb el llaç groc a la jaqueta, a les concentracions, a les manifestacions, amb les pancartes al balcó, etc. però allà, al marge, allò que tens en la ment, en els mitjans que te’n parlen, a les xarxes, … es fa real: la presó on hi ha tancats 7 homes per les mateixes idees i els mateixos ideals que tu. I et remou. Al fons de tot es veu el finestral per on passen després de sopar, i no es veu qui passa però si saluden potser són ells… i veure-ho, fer-ho evident et cau a sobre. I en Joan Bona Nit amb un megàfon que els diu bona nit i hi afegeix en Diamante, un pres en 3r grau que té permisos, i que ha establert una certa complicitat amb els presos polítics. Avui comuniquen amb les presons de les dues preses que també senten el bona nit. Quins contrastos en els temps de la immediatesa, dels automatismes, de les comunicacions ràpides, telemàtiques, la protesta per denunciar que 7 homes estan injustament empresonats es faci amb un megàfon, des d’un marge que s’albiren lluny els qui podrien ser aquests presos, i que es faci silenci per si contesten, lluny, i cridant. La virtualitat amb què expressem el rebuig per aquesta injustícia de presos i exiliats i represaliats, per Twitter, Whatsapp, pels articles als mitjans, per les notícies o els debats que llegim o veiem, allà, en aquell marge, es fa analògica, real: es palpa l’absurda injustícia però alhora la determinació per denunciar aquesta situació, i la necessitat que, malgrat l’aïllament, els presos sentin ni que sigui de lluny la paraula llibertat. 

Després nosaltres continuem el dia a dia, estrany des d’aviat farà un any, amb els nostres horaris, compromisos, distraccions, plaers, però aquell marge perdura perquè et planta davant dels nassos allò que fa mesos que crides a manifestacions o portes a la solapa de la jaqueta o al bolso: que hi ha en aquella presó 7 homes engarjolats per pensar i defensar el mateix que tu. Crides, com pots, i constates el que crides i potser cridar llibertat poques vegades t’ha commogut tant i ha tingut tant sentit. 

Bona nit Lledoners

El camp és com aquells camps de prop de les platges que a l’estiu es converteixen en aparcaments més o menys improvisats. Aquí, però, no hi ha platja, hi ha una presó. Entre el camp i la presó hi ha un fossar i un filat. Dos dies per setmana hi ha concentracions programades per demanar la llibertat dels 7 presos polítics que hi ha tancats. Els altres dies, gent dels voltants hi van almenys a donar testimoni de presència. Hi vaig un dia fora de les concentracions programades, com si fos un dia “fora de temporada”. Al principi no hi ha ningú més que els dos cotxes nostres, però més tard van arribant la gent dels voltants. Hem portat sopar per menjar alguna cosa mentre ells també mengen. Des d’aquest camp la presó es veu relativament a prop, se senten veus de megafonia que avisen i una pilota taronja que de tant en tant vola més amunt del filat. Hi sopem entre molt més silenci que les altres vegades, en petit comitè, amb els de cada dia, amb els que sempre hi són. I quan ja han sopat, lluny, en un finestral, es veuen passar els presos que van a la cel·la, potser algun que saluda és un dels 7, i ja a la cel·la n'hi ha d'altres solidaritzats amb la causa, que treuen banderes per la llibertat, estelades, una samarreta groga. Passa una noia d’un poble proper que explica que ella el dia 11 no va anar a la manifestació perquè va venir aquí, perquè volia almenys fer companyia amb acte de presència, mentre la resta de gent es manifestaven. 

L’endemà penso en tota aquesta gent del "cada dia", que cada nit s'enfilen al marge per dir bona nit. I inevitablement penso en aquells que han deixat anar els ideals, perquè els anava millor defensar i proclamar els drets a distància, i difícilment trepitjaran aquest camp. I ara, alguns a qui combatien, titllaven de dretes, de conservadors, potser han agafat al vol les idees que ells han deixat anar i les han aplicat. Penso en polítics d’esquerres, nacionalistes de centre; en els Jordis, en els empresonats i els exiliats. I en els que volien canviar el món i només han canviat la seva vida. I aquesta gent de cada dia, anònima, sense cap afany de protagonisme, però que silenciosament cada dia posen un granet de sorra per la llibertat.

Hi ha molta gent anònima que cada dia fa la seva vida amb aquest rerefons en la memòria: un fossar i un filat que tanca una gent que no han comès cap delicte, i uns altres que han hagut de marxar per no estar dins el filat; i això ens ha canviat la visió del món. I hi ha gent sense nom però amb veu que cada dia van al camp a dir bona nit. Hi ha algú que cada vespre alça la veu i diu 7 noms, i els desitja bona nit. No és cap heroi ni cap celebritat. Només, i tant, és una veu que clama la llibertat, mentre clama al cel el silenci dels qui han dimitit dels ideals i del compromís. És la veu que cada dia, cada vespre, diu 7 noms i bona nit a 7 persones privades de llibertat precisament pel seu compromís amb la llibertat.

El Perico

Tenia els ulls una mica al fons de la cara però el blau intens els feien emergir. Llest, ràpid, irònic, fumador, al voltant de la taula o en els seus millors temps en una conversa era fàcil riure amb ell, o escoltar -lo a peu dret en una trobada improvisada per República Argentina. Les seves teories sobre moltes coses, sobre la vida, sobre el món, la política, et deixaven captivat, hi estiguessis d’acord o no, davant aquells ulls blaus i la barba de perilla. La injustícia de les malalties el van fer vulnerable, i el van portar a un món complicat, absurd, delirant. Era una mena d’interrupció d’aquell Pere de raonament ràpid, de sortides brillants, de fer riure, d’ell i les “nenes” Comas rient al voltant, de respostes intel·ligents i iròniques. Però més o menys malalt, el Pere sempre va ser una bona persona: el Perico. Amb els ulls blaus sempre de fons.

Tots els tòpics de l’estiu

Tots els tòpics de l’estiu arriben. Grups de mosques volant mentre dibuixen un zig-zag, papallones que van de planta en planta, abelles que xuclen el pol·len de les flors, mosques grosses que entren a casa i passegen el seu brunzit de visitant inesperat, dragons que de nit mengen mosquits a la vora del llum i s’enfilen per les parets de casa; ruixats i tempestes que refresquen alguna tarda, banys a la piscina,tombarelles, nens que reclamen l’atenció “mira, mira què faig, toco el terra de la piscina i torno a pujar; mira, mira, com em tiro”, bicicletes amb rodetes, bicicletes dels qui encara no poden tenir moto, caminants al capvespre, amb la fresca; tots els tòpics de l’estiu en un poble interior. Més vida al jardí o al balcó que a dins de casa. A les botigues, els gelats prenen protagonisme, i la conversa sobre el grau de calor hi predomina, com la durada de les vacances i si aquest any es farà una cosa o altra; migdiades mandroses i llargues, com les tardes que allargassen el sol. A la ciutat, calor, turistes assolellats, fulles seques caigudes dels arbres, que anticipen la tardor; rècords de temperatura, ampolletes d’aigua, vanos, aires acondicionats que fan més lleugera la calor, i més feixuc sortir al carrer.

Tots els tòpics de l’estiu es compleixen, sense dil·lacions, perquè arriben, perquè són inevitables. Però aquest estiu hi ha un ull que mira de reüll sovint, o a la cara, l’actualitat. Perquè hi ha una trista excepcionalitat, un buit, una injustícia clamorosa, unes absències involuntàries que s’haurien d’acabar immediatament. Presons, exilis, repressions, el ventall injust és tristament ampli, ingnominiós, indecent.   

Un tòpic de l’estiu als pobles és trobar pel carrer a qui a l’hivern no trobes tan sovint,  sentir més veus al carrer des de casa, anar a veure a un i altre, baixar a la ciutat i pujar al poble, les distàncies a l’estiu es fan més curtes, i el temps, més llarg. 

Es compliran tots els tòpics, sí, però serà injust, li faltarà un tros i tindrà regust amarg d’absència, de llunyania, d’injustícia, de la no llibertat per tots els qui no són lliures, i els que en sentim el pes. Hi faltaran tots ells i els seus estius. A la teva finestra hi diu: Us volem a casa. I això, no és cap tòpic.

Zam zam zam

Zam zam zam era una mena d’expressió onomatopeica per quan volia expressar temor o disconformitat amb alguna cosa. He de menester una cosa, també era una expressió molt seva, molt del seu temps, de paraules simples i alhora concretes, exactes, de significat indubtable. Ens hem de determinar, quan s’havia de concretar una cosa o posar data, o quedar entesos, també era una expressió molt seva. Això serà “lo interessant” també formava part del seu vocabulari habitual. Com n’eren també d’habituals les discussions d’ideologia, amb contradiccions pròpies i normals de qui no podia ser gaire objectiu i malgrat tot, havia fet esforços per adaptar-se a la realitat i als nous temps. Haver passat la guerra i haver estat víctima d’un bàndol difícilment li feia entendre l’altre o certs plantejaments que superaven enemistats i idees oposades, i sempre amb la fe de fons, que la feia entranyable. 

Del món i de la vida ens en va ensenyar molt. La serenitat en temps difícils, les lliçons d’anatomia davant d’un pollastre a punt de coure, la infinita paciència d’anar amunt i avall al passadís de Granollers tot cantant el carril ja marxa cap a Barcelona, no hi ha gaire estona, no hi serem a temps, tris tras tris tras, i del seu temps de mestra a Castellterçol quan els alumnes la trobaven al cap dels anys encara li deien senyoreta Ramona... lliçons de vida  simples i essencials... i els anys passen i ella avui en fa 12 que ja no hi és. La tieta Ramona, la mamà, l’àvia... molts noms que porten a aquell carril que marxava, als dinars de diumenge que cuinava de bon matí, a les anades a missa a Puiggraciós, a mossèn tal que havia trobat, o a les monges que havia vist, als oblats de Montserrat, però també a un bon tip de riure, a mirar pels binocles, als estius del Far, a la xocolata desfeta per esmorzar o per berenar, a fer la xerrada amb uns i altres. Recordar-la rient és potser la millor resposta al que una germana meva va dir una dia: ella sempre deia “i quan jo no hi sigui amb qui riureu?: amb ella. I per no deixar esvair allò que en un concert el Lluís Llach va dir abans de cantar Un núvol blanc: la memòria dels morts és com un núvol blanc, fràgil i fàcilment esvaïble, i per això cal cuidar-ne la memòria de tant en tant, mirant d’evitar que el núvol blanc s’esvaeixi. Zam zam zam.

Feu un Marina

Fa uns quants anys al programa El convidat l’Albert Om va passar un cap de setmana amb la Marina Rossell. Potser d’entrada, i amb una visió amb prejudicis, el programa prometia tòpics, un balanç d’una carrera, la vida d’una cantautora catalana, els records dels inicis, explicar per quins motius s’havia fet cantant, els referents que havia tingut; prometia entrar en la vida desconeguda d’una intèrpret sempre encasellada en la reivindicació de la canço catalana, prometia també potser una dosi de rerivindicació de la cançó francesa, una visita a Moustaki i tot allò que la mateixa Rossell havia anat configurant al llarg de la seva trajectòria, l la imatge d'una intèrpret i d'una veu molt característica. 

Però aquesta previsibilitat es va trencar. L’Om sempre sabia portar la conversa al terreny de la confidència, de la reflexió, però no de manera carrinclona o tòpica, sinó serena, reflexiva, i com si no hi haguessin càmeres que ho observessin i no en fossin testimoni. En el moment, doncs, que l’Om troba el to de la confidència, la Marina Rossell explica que el més difícil que havia fet a la vida havia sigut canviar la gelosia per l’admiració, i això li havia causat molta tranquil·litat, i explica que quan havia començat a cantar va veure la Maria del Mar Bonet i pensava que ella no podria fer mai res, perquè tenia una veu més fina, era més guapa, i ella ,en canvi, portava ulleres molt graduades. Explica que durant anys havia viscut amb aquesta sensació. I que el dia que va aprendre a admirar en comptes d'envejar, després de molts esforços, va ser feliç. 

I en això hi he pensat molt, aquests útims temps, quan els fets polítics ens fan veure sovint certa competència i no acceptació de certs lideratges en el sobiranisme, cert boicot silenciós, certs silencis que fan molt soroll, i certs gestos que de tan subtils es tornen estridents, i certs recels corcats per l'enveja, com una esclavitud que plana com una boira espessa. I sempre penso: si fessin un Marina Rossell, serien més feliços i les coses anirien molt millor. Les enveges s’esfumarien, perquè l’acceptació que algú és més vàlid que tu en algunes coses, que lidera millor, que té més fusta, no t’eximeix de tenir un paper, de ser vàlid, al revés, et fa anar endavant i et fa ser millor.  I qui sap, fins i tot potser despertarien l’enveja de molts quan ells haguessin foragitat la seva. Si fessin un Marina, serien una mica més lliures i feliços, i la llibertat seria una mica més a prop. I Espanya i tot hi guanyaria. Com deia Maragall, a l'Oda a Espanya:

Massa pensaves - en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies - a morts els fills,

te satisfeies - d'honres mortals,

i eren tes festes - els funerals,

oh trista Espanya!

Feu un Marina, i tot serà millor.

T'explicaria una florida

Si tornessis, en aquest temps ho trobaries tot florit. La ginesta als marges, margarides grogues, blanques, flors en forma de campana, que ningú les cuida, les rega la pluja i floreixen i esclaten aquí i allà sense cap ordre establert. 

Si tornessis, és primavera i tan aviat surt el sol com cau un xàfec, i la calor es comença a endevinar, se’ns escapa algun estornut inesperat.

Si tornessis, ens trobaries molt dignes. Potser més que quan vas marxar, i resistint la realitat, que no ens agrada, però convençuts que no hi ha res que duri per sempre.

Si tornessis, els carrers continuarien al seu lloc, i potser moltes coses que ens pensàvem superades, també, encara hi són. Ara els dies s’estiren i el sol fa aquella llum allargassada i no té pressa per marxar. 

Si tornessis, és temps de roselles, de verds de molts colors, de tots els tons desperts.

Si tornessis, ens miraries i ens veuries tossudament alçats. Respiraries l’aire de primavera.

Si tornessis, no t’explicaria la florida. Ja la veuries, la sentiries, la miraries i riuries.

Ai, si tornéssiu...

Fervors marians

“Has vist, ostres estan abduïts”, continuen amb les seves mobilitzacions, ostres com estan, tot el dia amb la dèria, amb whatsapps de reivindicacions, amb tuits, amb la història, amb els seus líders que sembla que siguin guies espirituals, es posen en problemes per fer coses il·legals, il·lusos com són que han de complir amb la legalitat i les coses s’han de fer ben fetes, i no amb tanta vehemència. Canvien les fotos de perfil, pengen i guarneixen balcons, finestres, espais públics, sembla mentida que no vegin que estan ofuscats, i que mentrestant el temps passa i ens embarquen a tots en la seva aventura, i amb la metralla de cada dia, de llaços, de hashtags de llibertat… Total, alguns dels nostres recolzen i surten a la foto amb col·lectius que mai no hauríem imaginat perquè la deriva que porten aquests abduïts ens hi obliga.

A molta gent l’actualitat del país ens marca el dia a dia, perquè vivim en un lloc del mapa mundi, tenim una cultura, una història i ens ho mirem tot plegat, de fa un temps, amb més atenció i amb més implicació. Perquè més enllà de les idees de cadascú, fa temps que la nostra manera de veure les coses ha marxat, que el cor i el cap han fet un pas endavant, i encara ens hi queden els peus i la burocràcia. 

De ben segur que tots al nostre entorn, en major o menor mesura, d’amistats i de família, tenim més o menys afinitats en com veiem l’actualitat i en com volem el nostre futur. I de ben segur que moltes vegades ens repetim i ens lamentem que ja no va de quines idees tinguem sinó d’humanitat, d’ètica, de valors essencials, i entristeix que la resposta sigui fredament legal i poc humana ni càlida. A vegades penso que ells no poden dir el mateix de nosaltres, o sí… però jo no els voldria mai a sobre el jou de la legalitat i de la repressió. No els el voldria mai. Mai de la vida. 

I viuen al mateix lloc, parlen el mateix, més o menys venen del mateix, recorren el territori, llegeixen, escriuen, recorden sovint el que tots recordem però davant l’actualitat i les reivindicacions de llibertat si hagués de fer el guó o dibuixar una bombolla amb el pensament del seu cap hi escriuria “Has vist, ostres estan abduïts”.   

La setmana passada vaig viure una anècdota professional curiosa i interessant, i enriquidora. Venia de lluny, d’un altre país. Li havia preaparat algunes coses, i d’altres les havia deixat per quan vingués. Volia material per il·lustrar un llibre. M’ho havia demanat tot amb un objectiu molt concret i determinat i per una finalitat molt clara: escriure per explicar i donar a conèixer la història i la cultura catalanes. Després d’intercanvis de consultes i respostes virtuals, la virtualitat es va convertir en cara a cara. Amb aire germànic i amb el pes dels anys molt ben portat, va ser una estona llarga de mirar, triar, buscar i escollir, amb algú que ve de lluny a descobrir per fer descobrir als altres. En acabat per aquell dia,  em va dir que havia escrit una carta a la cancellera alemanya per demanar la llibertat dels presos, i abans de despedir-se em va demanar on es podia comprar un llaç groc. 

Vet aquí, vaig pensar, quins contrastos amb algú que ve de fora, estudiós de la nostra cultura de fa molts anys i parlant de la nostra llengua, també de fa molt, i que el preocupi el que passa, que tingui un  punt de vista de resoldre les coses per la dignitat i pel sentit comú i el sentiment d’identitat i no per la cotilla de l’abducció, la dèria o les devocions a uns líders abductors. I sobretot, per la llibertat de voler decidir què es vol ser, de mirar en davant i no mirar cap enlaire o cap a un altre costat com si no passés res, o com si els temps de reclamar drets essencials fossin antics i ara no toquessin perquè el sofà és massa còmode. No és temps de devocions, ni d’abduccions, ni de dèries, és temps de no banalitzar, de no fer veure que no va amb mi perquè ves per on jo no sóc de la corda, i quan vinguin a la meva corda i me l’estirin, ja no podré mirar cap a un altre costat perquè no tindré corda ni tindré res. 

Il·lusa de mi, cada dia poso un vers o una frase per demanar la llibertat dels presos polítics, i  el retorn dels exiliats, i he conegut la dignitat de prop. Però a ells els pesa més el jou del tòpic dels abduïts, ingenus, canviats de camisa, que ara s’han passat al bàndol de proclamacions, dèries i llaços. Mai no els ha preocupat si han decebut, ni si ens han pres una mica d’humanitat que hi compartíem. Ara que ve el mes de Maria, diran que tenim fervors marians. 

Un dimarts de primavera

Amb 21 botons cordats avui és un dimarts de primavera i et diria que "Benvingut al cel més alt que han vist mai les nostres celles". A fora hi plou, mentre vivim un món inèdit. Perquè avui és dimarts i és primavera, i amb regust amarg de recompte de cada dia, falten paraules per explicar el que vivim, el que sentim, el que ens indigna, el que ens fa dignes, el que ens revolta. A fora hi plou, i el cel és gris, i aviat florirà la primavera, de rams de verd, de dies llargs, de sol i de pluja. Intentem trobar les paraules, teixir frases i expressions i anar-les cordant i descordant fins a travar la indignació amb la dignitat i amb la revolta, l'afecte amb la ràbia, el patir amb la certesa de la història, de prendre partit per la valentia i no per la mediocritat.

La pluja cau com sempre cau, el cel és gris com sempre, el fred és fred com sempre. Però els temps no són com sempre. Són inèdits. Són tossudament inèdits. Han fet brollar temps antics amagats, sòrdids i macabres, que semblaven superats. Però han tornat, amb raons desenraonades de venjança, intolerància i nul reconeixement ni curiositat per la diferència, per qui pensa diferent, per qui se sent diferent. Per qui vol una oportunitat per decidir el futur. Temps de fer por, de xantatges, d'amenaces, temps de desesperació contra qui té esperança, de desencís contra l'encís d'un temps nou, d'ignorància contra qui se sap amb la bona raó, amb la causa noble, neta i feliç.

Quan els temps antics rovellats es desfacin per la sordidesa, per la por a la diferència, per la temença a la valentia, pel xantatge, per l'amenaça i la pobresa de la mediocritat, vindrà el temps nou de l'encís. I llavors, et diré que serà el cel més alt que hauran vist mai les nostres celles.

És primavera però a fora neva

És primavera però a fora neva. És una primavera d’hivern, el fred es resisteix a marxar i vol donar els últims cops d’efecte abans de deixar florir les flors, verdejar els boscos i els camps, de perfumar els marges, de fer esclatar els brots. La neu cau barrejada amb pluja, va caient incessant, constant, com si es volgués assegurar que cau a tot arreu, que ho rega tot, que no es deixa cap racó. Mira per on una tarda que miro per la finestra al jardí, al cel, a les teulades, i al carrer com baixa l’aigua en un rierol improvisat. Ens aclapara tot el que vivim, hem tornat als temps que no volíem, en comptes d’anar cap als que queden per viure: el pensament cotitza en el grau de llibertat. Però malgrat tot, la dignitat la portem ben alta, amb la certesa de la raó que tenim, que són temps difícils per mantenir la calma per tanta raó com ens empara. Que ens expressem en àgores virtuals, i proclamem consignes per fer-nos companyia. Que un dia arribarem ben lluny. 

I mentre busco, com cada vespre, uns versos per la libertat per posar al twitter, me’n venen a la memòria uns que feia anys que no llegia: 

“Algú que parla i sempre algú que escolta,

no sense cerimònia, potser

per establir més clarament els límits.

Algú que parla i diu el que jo dic

i algú que escolta com escolto jo.

Molt lentament giravolta l’esfera

d’aquesta tarda. Davallem al fons

de qualsevol pou ignorat.

Que esclati
la llum aquosa i tèrbola.

Després

ja respondrem tota llei de preguntes”

(“Algú que parla…”, M. Martí Pol)

Els busco entre setmana en el vagó del metro al cap del dia, o avui en el temps lliure del cap de setmana mentre de lluny se senten els espetecs dels troncs i els braquillons que cremen a la llar de foc.  És aclaparador i indigne pensar en aquesta trista rutina de cada dia, que no vull acceptar com a rutina sinó com un petit gest diari de revolta  per qui no és lliure perquè pensa el que pensa i per qui no pot tornar a casa perquè pensa com no agrada a algú que diu que mana. Entre parada i parada vaig pensant “quin podria posar avui? Aquell? No, que aquell ja el vaig posar l’altre dia, potser aquell altre que encara no l’havia posat mai…" i així 

“Sabia que vindries, que ja era  

l'hora de parar taula dignament,  

d'obrir la porta i enramar el vent  

amb les paraules de la primavera. “

(L’amant de tota la vida, V.A. Estellés) 

O:

“Mai no hem pogut,

però, desesperar

del vell vençut

i elevem en la nit

un cant a crits,

car les paraules vessen

de sentit.”

(“Indesinenter”, S. Espriu )

 I:

"Si fuig la nit vençuda, 

en va l’alba se’n riu, 

pus que venja lo dia 

les mengües de la nit."

("Desengany del món", F. Fontanella)

Es va fent fosc, i la pluja perd força, mentre a la presó i a l’exili la llibertat és freda i la fan resisitir, perquè és primavera però a fora neva. I perquè sempre esperem que hi hagi “Algú que parla i sempre algú que escolta”:

“Que esclati

la llum aquosa i tèrbola.

Després

ja respondrem tota llei de preguntes.”

Si falta molt per primavera

Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor, és una frase d’una cançó que es diu Simplement, de Blaumut, que parla, com diu el títol, de coses senzilles, d’imatges quotidianes i de sensacions habituals, normals, que es queden entre el punt dolç i amarg, entre l’alegria i la tristor. Som dissabte a la nit i a la pantalla de la televisió hi estan entrevistant un polític exiliat a Bèlgica, no pas per cap delicte ni per cap malifeta, sinó per haver entès que calia obeir un mandat democràtic, el dret reclamat per molta gent a decidir el futur d’un país sense estat, en aquest cas Catalunya. L’entrevisten en un local que sembla un bar, en una part que més o menys sembla un altell, i al fons s’hi veu un finestral. Parlen de la situació a Catalunya, explica que som hereus de dos mandats democràtics importantíssims, de dos llegats de la voluntat dels votants que no els podem ignorar, que el president ha de ser-ho perquè és el legítim, cosa que posa en evidència que visquem en un estat de dret o amb les garanties democràtiques completes, escapçades per la ineptitud política de qui governa. Van passant preguntes i respostes, gestos, mirades, expressions, explicacions, arguments, interrogants, fins que la periodista gira el cap cap al finestral i li diu “Ha començat a nevar a Lovaina”, i ell hi afegeix “A Bèlgica és habitual que nevi, a Catalunya crec que aquests dies hi està nevant fort, com feia temps que no hi nevava”, amb un lleuger somriure. Injustament no pot tornar, no pot anar a veure com ha nevat, si fa fred, si fa sol o si plou, com moltes altres coses habituals, quotidianes i senzilles de qui pot estar a la seva terra i viure a casa seva. Aquesta impunitat per impedir-li desperta ràbia, per injusta, per cruel, per…per cretina. Desperta aquell punt just de riure barrejat amb tristor. Però ell somriu, el viu retrat d'aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor, com qui sap que els mandats i la justícia justa un dia el podran fer tornar a casa. I la cançó acaba dient “Sempre em dius si falta molt per primavera, però avui som aquí'. Sí, som aquí, però no falta gaire per primavera. 

Sort en tenim

Als qui ens preocupa l'actualitat i ens impliquem en tot allò que està passant en els darrers mesos a Catalunya, sort en tenim d’agafar unes bambes i escampar la boira, sort en tenim d’un sopar o una trobada per parlar, sort en tenim de poder entrar en una botiga i esvair les preocupacions en triar un jersei, una camisa, uns pantalons o unes sabates; sort en tenim d’anar a comprar allò del rebost que s’ha acabat, de parlar amb el botiguer; de respirar al bosc, i de mirar si fa bon temps o no i pensar què ens posarem avui. Sort en tenim de fer fotos, penjar-ne alguna, escriure, fer un tuit, cuinar, anar al teatre o al cinema, d’escoltar la ràdio. Sort en tenim d’anar a la feina i per unes hores preocupar-nos per afers professionals, per acabar el que has començat el dia anterior, per respondre mails, per atendre consultes. Sort en tenim de converses amb els companys de la feina que sempre acaben amb un “ a veure què passarà” i van passant coses camí del temps de desencadenar. Sort en tenim de la quotidianitat sota l’ombra persistent d’un context amarg, amb ressons de temps passats. Sort en tenim de tenir tot allò que alguns no tenen: passejar lliurement, un sopar, comprar, respirar a l’aire lliure on tu vols, treballar on treballes, viure on vols viure. Sort en tenim de pensar que cada dia és un pas per desencadenar. Sort en tenim d’adonar-nos-en i de no normalitzar-ho. Sort en tenim d’estimar la llibertat i somiar-la per qui no la té a la presó o a l'exili, precisament per defensar-la. Sort en tenim, i en tindrem. Sort en tenim de, malgrat tot, continuar amb la nostra vida. Ells algun dia retrobaran la seva, i serem lliures. 

Si fos aquí...

Si fos aquí, un dia d'aquests faria anys. Si fos aquí, pensaríem què li podríem regalar, com un aperitiu abans de Reis. Si fos aquí, hauríem passat un Nadal més, i un canvi d'any més. I hauríem estrenat calendari.

Si fos aquí, segurament treballaria amb ordinador, tindria mòbil, navegaria per internet. Si fos aquí, no hauria marxat encara en temps de les màquines d'escriure, del soroll entre metàl·lic i sord de les tecles de les Olivetti. Si fos aquí, faria temps que s'hauria jubilat, i segurament continuaria investigant, escrivint, i conversant amb els seus amics, potser sota el fum d'un cigarret o d'una pipa.

Si fos aquí, potser pensaria que havia tornat anys enrere, al temps de les prohibicions i les censures, a l'absurditat. Si fos aquí, hauria vist el català a la televisió, al cinema, a la ràdio, al carrer, a la vida; i ara veuria com tanta feina feta la volen desfer. Si fos aquí, veuria molta dignitat.  

Si fos aquí, hauria vist que ràpid que va el món amb les tecnologies i com retrocedeix en moltes altres coses.  Si fos aquí, hauria vist tot el camí entre la ploma i el paper, i el teclat i la pantalla. Si fos aquí, veuria el món virtual, les xarxes socials i la immediatesa de tot plegat, entre la lentitud de moltes coses essencials del món real.

Si fos aquí, tindria els cabells grisos o blancs, hauria envellit com tothom amb el pas dels anys, i tindria més vida per darrere que per endavant. Si fos aquí, quina cara faria, com seria...segurament, i com tothom al llarg d'una vida, una suma de molts bon dia i moltes bona nit, de moltes mirades, moltes converses, moltes paraules, molts pensaments, molts gestos i moltes sobretaules.

Si fos aquí, segurament la vida seria diferent, però no ho sabrem mai. Només sabem que si fos aquí, hi compartiríem la vida, que ja és prou i molt, si fos aquí.

Si fos aquí, amb aquell de la família o aquell altre, celebraríem l'aniversari. I potser també el celebraria amb els amics de tota la vida, aquells que són una mica com de la família, o potser més i tot que alguns que ho són.

Si fos aquí, la gran incògnita que només resoldria de la vida. Si fos aquí, la desembolicaríem com el regal que li faríem, un dia d'aquests que faria anys.

Si fos aquí, qui sap si la geografia de la mort i de la vida hagués traçat mapes i camins diferents, qui sap...o no, vés a saber.

Si fos aquí, crec que somriuria, perquè seria el millor que ens ha passat a la vida, que hi fos. Com que no hi és, ens hi hem de resignar, perquè amb la mort és de les poques coses amb què obligatòriament ens hem de resignar a la vida.

Si fos aquí, a vegades ho penso... m'ha dit ella, asseguda al sofà...abans de marxar, què portaria, com aniria, quin aspecte tindria...No ho sé, com nosaltres, què sabíem temps enrere de com som ara... dels petits plaers que ens agraden, les complicitats i els reptes de cada dia, perquè la vida continua.

Si fos aquí, un dia d'aquests, tot just estrenat el calendari, faria anys, i viuria, i la vida també continuaria. 

Si fos aquí...aquell regal que mai no desembolicarem.