Tenia els ulls una mica al fons de la cara però el blau intens els feien emergir. Llest, ràpid, irònic, fumador, al voltant de la taula o en els seus millors temps en una conversa era fàcil riure amb ell, o escoltar -lo a peu dret en una trobada improvisada per República Argentina. Les seves teories sobre moltes coses, sobre la vida, sobre el món, la política, et deixaven captivat, hi estiguessis d’acord o no, davant aquells ulls blaus i la barba de perilla. La injustícia de les malalties el van fer vulnerable, i el van portar a un món complicat, absurd, delirant. Era una mena d’interrupció d’aquell Pere de raonament ràpid, de sortides brillants, de fer riure, d’ell i les “nenes” Comas rient al voltant, de respostes intel·ligents i iròniques. Però més o menys malalt, el Pere sempre va ser una bona persona: el Perico. Amb els ulls blaus sempre de fons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada