Digue’m quin vent et durà llibertat (Marià Manent) és un vers d’un poema que escullo pel meu tuit diari de poesia per demanar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.
Fa dies que penso que m’agradaria saber què pensa qui no pensa com jo. Què pensa en el fons. Què pensen realment familiars o amics amb posicionaments aparentment frívols de cara a la galeria. Què pensen quan diuen que són d’esquerres i frivolitzen la llibertat, la repressió i la manca flagrant de justícia contra polítics de centre, d’esquerres i contra gent del carrer activista. Què pensen quan el seu benestar és tema de conversa i allà al racó hi ha els seus ideals per posar a l’aparador. Què pensen quan rient frivolitzen amb el llaç groc que portes si segurament ells no podrien viure en llibertat la vida que duen si un dia algú no hagués transgredit la norma establerta. N'hi ha que fins i tot et demanen quant els en cobraries, que te'l compren, fent broma, i et rebel·les perquè saben i coneixen persones preses o exiliades precisament per allò que ells no han gosat defensar. Què pensa qui amb to incert et diu que continuïs amb les teves mobilitzacions. I ells al sofà de casa s’ho miren. Què pensen. Potser ja en tenen prou amb haver millorat la seva vida, el seu dia a dia, perquè a ells no els han vingut a buscar ni els han tocat el sofà. Aquí no hi ha redemptors ni redimits, hi ha drets essencials, que ni les porres no els han fet aixecar ni sortir de casa. Només els han fet dir que tots estan equivocats, els repressors i els reprimits, i han continuat fent la seva. Segurament cap d’ells no llegirà això, i si ho fan segurament ho faran amb displicència perquè és el monotema tan pesat que els treu per uns segons de la seva comoditat. Per això els interpel·laria “Digue’m quin vent et durà llibertat” o potser ja els va bé com estava tot fins ara. Però insisteixo “Digue’m quin vent et durà llibertat”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada