Tots els tòpics de l’estiu

Tots els tòpics de l’estiu arriben. Grups de mosques volant mentre dibuixen un zig-zag, papallones que van de planta en planta, abelles que xuclen el pol·len de les flors, mosques grosses que entren a casa i passegen el seu brunzit de visitant inesperat, dragons que de nit mengen mosquits a la vora del llum i s’enfilen per les parets de casa; ruixats i tempestes que refresquen alguna tarda, banys a la piscina,tombarelles, nens que reclamen l’atenció “mira, mira què faig, toco el terra de la piscina i torno a pujar; mira, mira, com em tiro”, bicicletes amb rodetes, bicicletes dels qui encara no poden tenir moto, caminants al capvespre, amb la fresca; tots els tòpics de l’estiu en un poble interior. Més vida al jardí o al balcó que a dins de casa. A les botigues, els gelats prenen protagonisme, i la conversa sobre el grau de calor hi predomina, com la durada de les vacances i si aquest any es farà una cosa o altra; migdiades mandroses i llargues, com les tardes que allargassen el sol. A la ciutat, calor, turistes assolellats, fulles seques caigudes dels arbres, que anticipen la tardor; rècords de temperatura, ampolletes d’aigua, vanos, aires acondicionats que fan més lleugera la calor, i més feixuc sortir al carrer.

Tots els tòpics de l’estiu es compleixen, sense dil·lacions, perquè arriben, perquè són inevitables. Però aquest estiu hi ha un ull que mira de reüll sovint, o a la cara, l’actualitat. Perquè hi ha una trista excepcionalitat, un buit, una injustícia clamorosa, unes absències involuntàries que s’haurien d’acabar immediatament. Presons, exilis, repressions, el ventall injust és tristament ampli, ingnominiós, indecent.   

Un tòpic de l’estiu als pobles és trobar pel carrer a qui a l’hivern no trobes tan sovint,  sentir més veus al carrer des de casa, anar a veure a un i altre, baixar a la ciutat i pujar al poble, les distàncies a l’estiu es fan més curtes, i el temps, més llarg. 

Es compliran tots els tòpics, sí, però serà injust, li faltarà un tros i tindrà regust amarg d’absència, de llunyania, d’injustícia, de la no llibertat per tots els qui no són lliures, i els que en sentim el pes. Hi faltaran tots ells i els seus estius. A la teva finestra hi diu: Us volem a casa. I això, no és cap tòpic.