Un dimarts de primavera

Amb 21 botons cordats avui és un dimarts de primavera i et diria que "Benvingut al cel més alt que han vist mai les nostres celles". A fora hi plou, mentre vivim un món inèdit. Perquè avui és dimarts i és primavera, i amb regust amarg de recompte de cada dia, falten paraules per explicar el que vivim, el que sentim, el que ens indigna, el que ens fa dignes, el que ens revolta. A fora hi plou, i el cel és gris, i aviat florirà la primavera, de rams de verd, de dies llargs, de sol i de pluja. Intentem trobar les paraules, teixir frases i expressions i anar-les cordant i descordant fins a travar la indignació amb la dignitat i amb la revolta, l'afecte amb la ràbia, el patir amb la certesa de la història, de prendre partit per la valentia i no per la mediocritat.

La pluja cau com sempre cau, el cel és gris com sempre, el fred és fred com sempre. Però els temps no són com sempre. Són inèdits. Són tossudament inèdits. Han fet brollar temps antics amagats, sòrdids i macabres, que semblaven superats. Però han tornat, amb raons desenraonades de venjança, intolerància i nul reconeixement ni curiositat per la diferència, per qui pensa diferent, per qui se sent diferent. Per qui vol una oportunitat per decidir el futur. Temps de fer por, de xantatges, d'amenaces, temps de desesperació contra qui té esperança, de desencís contra l'encís d'un temps nou, d'ignorància contra qui se sap amb la bona raó, amb la causa noble, neta i feliç.

Quan els temps antics rovellats es desfacin per la sordidesa, per la por a la diferència, per la temença a la valentia, pel xantatge, per l'amenaça i la pobresa de la mediocritat, vindrà el temps nou de l'encís. I llavors, et diré que serà el cel més alt que hauran vist mai les nostres celles.