Zam zam zam

Zam zam zam era una mena d’expressió onomatopeica per quan volia expressar temor o disconformitat amb alguna cosa. He de menester una cosa, també era una expressió molt seva, molt del seu temps, de paraules simples i alhora concretes, exactes, de significat indubtable. Ens hem de determinar, quan s’havia de concretar una cosa o posar data, o quedar entesos, també era una expressió molt seva. Això serà “lo interessant” també formava part del seu vocabulari habitual. Com n’eren també d’habituals les discussions d’ideologia, amb contradiccions pròpies i normals de qui no podia ser gaire objectiu i malgrat tot, havia fet esforços per adaptar-se a la realitat i als nous temps. Haver passat la guerra i haver estat víctima d’un bàndol difícilment li feia entendre l’altre o certs plantejaments que superaven enemistats i idees oposades, i sempre amb la fe de fons, que la feia entranyable. 

Del món i de la vida ens en va ensenyar molt. La serenitat en temps difícils, les lliçons d’anatomia davant d’un pollastre a punt de coure, la infinita paciència d’anar amunt i avall al passadís de Granollers tot cantant el carril ja marxa cap a Barcelona, no hi ha gaire estona, no hi serem a temps, tris tras tris tras, i del seu temps de mestra a Castellterçol quan els alumnes la trobaven al cap dels anys encara li deien senyoreta Ramona... lliçons de vida  simples i essencials... i els anys passen i ella avui en fa 12 que ja no hi és. La tieta Ramona, la mamà, l’àvia... molts noms que porten a aquell carril que marxava, als dinars de diumenge que cuinava de bon matí, a les anades a missa a Puiggraciós, a mossèn tal que havia trobat, o a les monges que havia vist, als oblats de Montserrat, però també a un bon tip de riure, a mirar pels binocles, als estius del Far, a la xocolata desfeta per esmorzar o per berenar, a fer la xerrada amb uns i altres. Recordar-la rient és potser la millor resposta al que una germana meva va dir una dia: ella sempre deia “i quan jo no hi sigui amb qui riureu?: amb ella. I per no deixar esvair allò que en un concert el Lluís Llach va dir abans de cantar Un núvol blanc: la memòria dels morts és com un núvol blanc, fràgil i fàcilment esvaïble, i per això cal cuidar-ne la memòria de tant en tant, mirant d’evitar que el núvol blanc s’esvaeixi. Zam zam zam.