D’aquest hivern estrany

Fa una tarda d’hivern. D’aquest hivern estrany, càlid i fred. La pujada a la carretera de les aigües fa pujada, sota un cel mandrós i cansat d’un dia que no sap si vol ser hivern o primavera. D’aquest hivern estrany, penso, que si miro enrere ve d’un any qie ens ha fet créixer amb batzegades i sacsejades…Des de dalt a la carretera es veu la ciutat, i el mar al fons, i al darrere el Tibidabo i la torre de Collserola fan de guaites. El mar i el cel s’han confós en un gris uniforme, i fa un fred contingut, suau, amb brisa. Els arbres despullats esperen la primavera, menys un petit ametller que ha tret la flor blanca - “deu-te guard, bandera blanca”. El primer horitzó és la ciutat, amb els relleus dels gratacels, les formes intuïdes de carrers, parcs, llumetes que es van encenent ara aquí, ara allà; el segon horitzó és el mar, de color plom clar, emboirat, amb vaixells que s'hi endevinen. El camí voreja els horitzons, i hi van i vénen caminants, corredors i ciclistes. M’aturo en un marge sota un pi i em menjo una poma i contemplo enllà, com qui fa balanç del que s’hi veu i alhora posa en ordre els pensaments. D’un hivern estrany que ve d’un any estrany, d’aquells temps que en diuen fer-se gran, d’absències sobtades i enyorades. D’un hivern estrany que ens ha portat estiuets i primaveres i que també ens ha glaçat el cor amb aquell martell que ni sentíem de tant constant fins que ha picat fort: fer una abraçada en un comiat a l’exili sota el Canigó, i veure algú que estimes com ha de mirar enterrar la mare per una pantalla. El martell de qui coarta, reprimeix, aixafa, trepitja, vulnera, pica, esclafa, persegueix, humilia, espia i enterra la llibertat. 

I penso, mirant els horitzons, que els qui empenyen la llibertat perquè tinguem els horitzons que vulguem i els mirem des d’on vulguem, tenen el martell al clatell, viuen hiverns glaçats que comencem a normalitzar. I el cel fosc blanquinós del capvespre es va enfosquint. Faig la tornada tot crepitant la sorra del camí amb les bambes, amb banda sonora de cançons tranquil·les del Dausà, versions dels Beatles. D’aquest hivern estrany n’espero que el cor glaçat esmicoli el martell en mil bocins. 

Serà tan fàcil de partir

 

Els finals, les despedides, són com un temor latent, es va infiltrant,, es van enfilant per la consciència com si pugessin per l’esquena, lentament i incansablement. I arriben.

Fa uns anys, potser una trentena, uns tiets avis de Castellterçol ens van veure passejar pel poble i em van dir “ha vingut una amigueta?’ I va quedar l’amigueta. La van rejovenir. De cosina 20 anys més gran a amigueta. 

Afable, carinyosa, petonera, lectora incombustible, i vital, malgrat les inclemències de la vida. 

Avui, donant-li mà, només em venia a la memòria la cançó Vaig i vinc de Lluís Llach: 

“Serà tan fàcil de partir
d'entre els llençols d'aquesta vida,
sempre és tan fàcil de partir,
creuar lleuger a l'altre riba,
suaument lliscar cap a la fi,
molt més enllà de l'ombra blava
i sense gest dir l'últim sí
al res ignot que espera encara.”

Ha passat per la vida entre llençols de calidesa, estima i bonhomia. I partirà lleugera, amb un lliscar suau de bons sentiments com el que ha estat aquesta vida. 

“Està tan lluny de mi partir
quan en la calma posseeixo
els màgics verds, d'aquest país
que em diu qui sóc,
i per què sento,
i enjogassar-me en el seu pit
infant amant que encara envejo.
Està tan lluny de mi partir
que ni he pensat en el que deixo.”

Els seus màgics verds de Mataró, de sol i de llum blava, que deia el meu pare, de Font de Many, de la família, dels amics, que li han dit qui és i perquè ha sentit.

Serà fàcil de partir perquè no acabarà de marxar mai, perquè en els llençols d’aquesta vida ens hi ha abrigat, ens hi ha acollit amb un somriure, amb petons carinyosos, amb bones lectures i amb bon menjar i bon beure. 

I la cançó segueix sonant en el meu cap, com una lletania: que creui lleugera l’altra riba perquè a la vida ens hi ha deixat molt pes i molta estima. 

T’ho juro, Oliva

Hi ha persones que formen part de la vida quotidiana sense que te n’adonis. Que són de tota la vida. Del paisatge de rerefons, a mig camí de la família i sense ser-ho a dreta llei, però a vegades més propera. D’aquella gent que sempre hi eren. Sense fer soroll. Era com una tieta. Professora d’institut, de literatura, sempre recomanava bons llibres, amb entusiasme i curiositat. 

Es va conèixer amb la Dolors, la nostra mare, que encara no devien haver fet els 18 anys, fa més de 60 anys, quan va venir de Mallorca a Barcelona, i ja s’hi va quedar; i sempre van mantenir una estreta amistat, estant casades, i amb fills, van compartir moltes coses. 

Tenia les mans primes i els dits llargs, i amb el dit gros feia pinça amb un altre dit, contra les ungles, mentre parlava fent un gintònic amb la meva mare, a la terrassa de Castell, o en algun dinar o aperitiu a Cal Mamot, també a Castell, o al barri de Barcelona. Era baixeta però no era menuda, i mirava amb els ulls petits, prims, sempre darrere les ulleres. 

Era una cuinera extraordinària, de cuina mallorquina sobretot. Havia tingut un sis-cents verd emblemàtic, el mateix gust per les antiguitats que els nostres pares, i un caràcter animós, sense recrear-se en les desgràcies. Reia d’una manera contundent amb la veu entre metàl·lica i càlida. Per nosaltres era la Oliva, Mam, la Joana i amb els seus fills en la infantesa n’havíem fet de tots colors, i quan ens renyava era contundent però amable a la vegada. 

I ja no hi és, en un instant, el rerefons de tota la vida s’esquinça, com un decorat que perd una figura, com un paisatge que es queda sense un paratge. La meva mare quan li volia dir que una cosa era veritat i ella no s’ho creia li deia “T’ho juro, Oliva “. T’ho juro, Oliva, que et trobarem molt a faltar, pel barri i per Castell. A la vida.

La rendició

 Sovint en el temps lliure ordeno el llegat de papers que ens va deixar el meu pare. Es va dedicar des de ben jove a l'estudi, la divulgació, la planificació i la reivindicació de la llengua i la literatura catalanes. D'entre els seus papers i documentació  que conservem, a part de cartes, dossiers d'autors, retalls de premsa de diversos temes i autors, orginals dels estudis i assaigs que va publicar, apunts de joventut, memòries, documents curiosos i rars; mecanoscrits d'articles, d'obres, de manuscrits, obra literària pròpia, notes manuscrites sobre autors, i un llarg etcètera propi d'un estudiós de la literatura; hi ha també molta documentació de la planificació de cursos de català, per correspondència o presencials, en diverses institucions, dels guions del programa Català amb nosaltres pel circuit català de RTVE i la documentació per a l'assessorament de l'ensenyament escolar de llengua catalana. Però el més significatiu són el gran volum de fulletons, díptics, cartells, targes i guions de conferències, cursos, xerrades, congressos, col·loquis arreu de Catalunya sobre literatura catalana, sobre llengua catalana, sobre cultura catalana, en aspectes concrets en un autor, un moviment, de la llengua, o bé en general. Eren els anys 50, 60 i 70, en ple franquisme i al final del franquisme, quan la llengua catalana, a més de perseguida, era censurada, vetada, i persistia en la clandestinitat. Conferències sobre poesia, xerrades sobre llengua catalana, sobre textos populars antics, sobre autors rellevants del panorama literari català. Uns temps en què la defensa de la llengua es feia sobre el terreny, en casals, en classes particulars, en institucions privades, en organitzacions culturals. Revisant tota aquesta documentació, es pot recórrer el territori, es pot traçar el recorregut de l'itinerari per difondre i alhora preservar el llegat cultural i lingüístic català. Mentre ordeno i classifico tota aquesta documentació penso en moltes situacions ocorregudes en el meu àmbit professional i personal, en l'àmbit general de l'actualitat, en què ben sovint hi ha concessions abusrdes, cessions al castellà en detriment sempre del català, en el canvi de llengua perquè sí, en els percentatges de castellà, en cartells en bilingüe per fer-nos entenedors, en petites cessions quotidianes, en petites rendicions del dia a dia, que ens porten a normalitzar que ens canviem de llengua, que no fem el 100% de vida en català. I penso en el meu pare i en tants altres que van lluitar, que van treballar, que van recórrer Catalunya per difondre la llengua, la literatura i la cultura, a tothom, a gent de totes les edats, i que en els temps de la postguerra i el franquisme més fosc van fundar revistes clandestines en català, s'escrivien cartes en català, buscaven qualsevol racó o escletxa per parlar, escriure i mantenir el català. Que van vetllar perquè a l'escola s'ensenyés en català, i perquè es llegís, s'escoltés, es veiés: perquè es visqués en català. Perquè no hi ha res més gratificant que dir els noms de les coses, conjugar verbs, expressar opinions i sentiments, treballar, divertir-se, gaudir del temps lliure, mirar sèries i pel·lícules en la pròpia llengua. Ara, quan veig rendicions absurdes en detriment de la llengua catalana, en la situació de fragilitat que pateix, em rebel·lo, em remou per dins, em decep pensar en el meu pare i en tants altres que hi van posar el coll, quan nosaltres només hi hem de posar la llengua, la parla i la consciència de defensar-la, de fer-la servir i de reivindicar-la. Que mai no haguem de pensar en ells i els haguem de dir "ens vam rendir" perquè no hi vam ser temps, perquè no n'hem sabut prou amb arguments i excuses tan pobres i mediocres que amaguen que no hem volgut perquè ens hi anava la comoditat. 

Butlleta per adquirir Per una escola pública en català

Cartell de premis de l''IEC 1951

Amb qui riureu ?

 Avui fa 15 anys que es va morir l’àvia. Mestra des de que va descobrir que li agradava anar a l’escola, es va casar i com moltes dones del seu temps va deixar d’exercir i es va dedicar a la família, a la casa i a cuidar. Es cuidava de tothom i sempre mirava de saber d’aquell o de l’altre com estava, sempre amb la fe de teló de fons. De missa diària, i de resar amb el llibre de les hores, la seva manera de tenir fe la va fer més tolerant, més comprensiva, tot al contrari dels qui veuen la fe com una arma inquisidora. Li agradaven les petites coses de cada dia, els petits plaers, fer una bona xerrada amb parentes que se les estimava com amigues, i treballar incansablement a casa, a la cuina; a les estances. Pujava les escales agafant la barana com una corda, alternant els dos braços per ajudar el seu cos petit i rabassut. Tenia les mans molt boniques, amb els dits llargs i prims, elegants, i les cames molsudes, sense turmell, que moltes dones de la família hem heretat. I tenia una mirada serena i una serenitat inusitada. I sovint de la bona conversa amb ella en sortia un bon tip de riure, un humor sa i unes expressions que explicaven una manera de viure, de veure les coses i de ser. D’una generació que va viure una guerra i moltes misèries de postguerra i contradiccions. Quan rèiem amb ella, acabava dient “amb qui riureu quan jo no hi sigui?” Al cap dels anys un dia que rèiem en recordar-la, la meva germana Núria va dir “clar, seguim rient amb ella” i és que el millor que pot passar quan recordes algú que ja no hi és i que estimes, somriure i riure. Aquella figureta baixeta, de mans elegants i cames molsudes i mirada serena ens continua fent riure i ens segueix dibuixant un somriure a la cara quan la recordem amb tendresa, com a mare, àvia o tieta Ramona.

Devia ser una tarda

Segons la memòria col·lectiva familiar va ser una tarda, segurament d’hivern o de tardor. Tenia bones referències i va passar la prova de l’entrevista, asseguda al menjador de casa. Tenia la cara rodona, els ulls petits i la boca de pinyó. Els cabells curts, grisos, escassos i ondulats per “rulos”. Era baixeta i ampla però amb les cames elegants i estilitzades. S’havia de cuidar de la casa, de mi, la més petita, i de la família en general perquè els pares treballaven. No sé si va ser al cap de poc o molt temps de l’entrevista que va començar. Cuinava, netejava, i cosia, i em venia a buscar a la guarderia al migdia. Havia nascut a Saragossa i per la feina del seu pare havia vingut a Catalunya, on es va casar i va tenir un fill. Quan va arribar a la nostra família, el seu fill feia la mili i ella vivia al Masnou. Havia superat la soledat de treballar incansablement per tirar endavant per ella i el seu fill, i deixar enrere malsons. Sabia cosir amb una traça magnífica, mentre escoltava l’Elena Francis, i feia anar el pedal de la Singer. Cantava trossos de sarsueles, i seguia anant a veure el seu marit, sense que mai no sapigués on vivia  ni a on treballava. Una vegada hi vaig anar, en un pis de l’Eixample, i va sortir ell al replà amb samarreta imperi, els cabells enrere, pantalons foscos, i la cara ampla. Era força alt, o almenys a mi, petita, m’ho va semblar. Vam tornar a casa aquell dia primer amb un autobús que no ens hi portava i després amb el que tocava, per despistar-lo si la seguia. Arribava el diumenge a la tarda o el dilluns amb un abric que s’havia fet ella d’una tela que pesava tant que deia “deja que me quite la mochila” , i de seguida es posava a treballar. Fumava un pippermint a la nit, i li agradava la cervesa i el formatge, i la fruita, i anar a fer un cafè amb llet. I mai no va perdre l’humor ni la bonhomia. El guix per fer patrons - la tiza, que deia - el feia anar amb els dits prims i llargs i les ungles pintades de color rosa metàl·lic, que rodaven el dial de ràdio fins que trobava les veus que li feien companyia, o feien cercles a les seves cuixes mentre mirava la tele. Venia de vacances a Mallorca i es portava un coixinet d’aire per estirar-se a la platja. Sempre va saber estar al seu lloc, en la seva vida i quan va entrar en la nostra. Marxava els caps de setmana a casa seva, a fer la seva vida, i l’enyoràvem. En temps difícils, la mort del pare o de l’avi, ens va fer companyia i ens va fer riure, ens va cosir vestits, vam mirar pel·lícules del Clark Gable, de la Bette Davis, o de les cançons de la Imperio Argentina; parlava per telèfon al passadís tot anant endavant i endarrere, i ens ensenyava fotografies de la família, de casaments o comunions.  Més tard va tenir dues nétes i ensenyava les fotos amb un somriure que l’il·lumimava la cara. Els últims anys els va passar cosint, escoltant la ràdio i mirant la tele sempre que no fessin pel·lícules de “tiros y bombazos”. Tenia la salut precària però encara somreia davant un formatge sec o semi sec, o una cervesa, llavors ja sense alcohol. Ens va ensenyar moltes coses sense donar lliçons de res, i silenciosament va lluitar per la seva dignitat i per la seva vida, sense fer-ne bandera. No en va parlar fins molts anys després, de com va fugir del maltractament en uns temps que era més acceptat aguantar-lo que plantar-hi cara. Anys després d’aquella tarda la Glòria segueix en la memòria col·lectiva de la família, entranyable, carinyosa, amb principis, irònica i amb un sentit de l’humor intel·ligent. Mentre ho escric davant del foc en un capvespre de tardor, penso en tantes tardes com aquesta que ens feia tanta companyia, quan vivia a casa o anys després quan venia a passar el cap de setmana, en com acompanyava, sense dir gaire però dient molt, i en com reconfortava quan arribava el diumenge al vespre i deia “deja que me quite la mochila”.

Pensar en els morts

“Dels meus morts que riuen d’estar sempre junts” diu Espriu en el poema He mirat aquesta terra. Si mirem la nostra memòria, inevitablement hi trobem els nostres morts. Si repassem la trista llista, van passant un rere l’altre, com si anéssim passant de pantalla o girant full, i de cadascun en recordem anècdotes, paraules, mirades, abraçades, moments, imatges; una vegada que em va dir, una vegada que va anar a no sé on, ah i aquella vegada que va fer... o sempre deia, o ara diria, què pensaria ara, avui de ben segur que estaria ... o amb tot el que passa, millor que no ho hagi vist. Sempre ens queda la incertesa del que serien ara, dels que ens dirien, del que pensarien, de com estarien. Les làpides dels nínxols son massa fredes i distants i al cap i a la fi, només són el lloc per anar a posar flors, per explicar-los de pensament el que passa. Anem passant pàgina de l’àlbum hi van passant, els avis, tiets, el pare, la Glòria, cosins, amics...De cadascun en tenim més o menys records, de cadascun en tenim gestos, paraules, expressions, frases, fotografies, que a vegades se’ns colen involuntàriament en el dia a dia. De poc serveix pensar o assegurar què farien ara, qui sap, ...aquell instant que converteix present en passat, la vida en la mort, l’ara amb el record, l’és amb l’era, la presència en absència. I en aquest buit, la nota sorda que és la mort, pensar en els bons moments, en les petites coses compartides, viscudes, és un record més càlid que els vasos metàl·lics, els marbres freds i grisos i les lletres escolpides del cementiri, només una mica acolorides per les flors que aviat es marciran. El que no es marceix mai és recordar-los i riure del que deien, del que els agradava i que de ben segur si hi fossin ens estimarien. Com si oloréssim una rosa o un ram de ginesta. Pensar en els morts, més enllà del tètric escenari funerari, és pensar que de ben segur ells riuen d’estar sempre junts.