Serà tan fàcil de partir

 

Els finals, les despedides, són com un temor latent, es va infiltrant,, es van enfilant per la consciència com si pugessin per l’esquena, lentament i incansablement. I arriben.

Fa uns anys, potser una trentena, uns tiets avis de Castellterçol ens van veure passejar pel poble i em van dir “ha vingut una amigueta?’ I va quedar l’amigueta. La van rejovenir. De cosina 20 anys més gran a amigueta. 

Afable, carinyosa, petonera, lectora incombustible, i vital, malgrat les inclemències de la vida. 

Avui, donant-li mà, només em venia a la memòria la cançó Vaig i vinc de Lluís Llach: 

“Serà tan fàcil de partir
d'entre els llençols d'aquesta vida,
sempre és tan fàcil de partir,
creuar lleuger a l'altre riba,
suaument lliscar cap a la fi,
molt més enllà de l'ombra blava
i sense gest dir l'últim sí
al res ignot que espera encara.”

Ha passat per la vida entre llençols de calidesa, estima i bonhomia. I partirà lleugera, amb un lliscar suau de bons sentiments com el que ha estat aquesta vida. 

“Està tan lluny de mi partir
quan en la calma posseeixo
els màgics verds, d'aquest país
que em diu qui sóc,
i per què sento,
i enjogassar-me en el seu pit
infant amant que encara envejo.
Està tan lluny de mi partir
que ni he pensat en el que deixo.”

Els seus màgics verds de Mataró, de sol i de llum blava, que deia el meu pare, de Font de Many, de la família, dels amics, que li han dit qui és i perquè ha sentit.

Serà fàcil de partir perquè no acabarà de marxar mai, perquè en els llençols d’aquesta vida ens hi ha abrigat, ens hi ha acollit amb un somriure, amb petons carinyosos, amb bones lectures i amb bon menjar i bon beure. 

I la cançó segueix sonant en el meu cap, com una lletania: que creui lleugera l’altra riba perquè a la vida ens hi ha deixat molt pes i molta estima.