T’ho juro, Oliva

Hi ha persones que formen part de la vida quotidiana sense que te n’adonis. Que són de tota la vida. Del paisatge de rerefons, a mig camí de la família i sense ser-ho a dreta llei, però a vegades més propera. D’aquella gent que sempre hi eren. Sense fer soroll. Era com una tieta. Professora d’institut, de literatura, sempre recomanava bons llibres, amb entusiasme i curiositat. 

Es va conèixer amb la Dolors, la nostra mare, que encara no devien haver fet els 18 anys, fa més de 60 anys, quan va venir de Mallorca a Barcelona, i ja s’hi va quedar; i sempre van mantenir una estreta amistat, estant casades, i amb fills, van compartir moltes coses. 

Tenia les mans primes i els dits llargs, i amb el dit gros feia pinça amb un altre dit, contra les ungles, mentre parlava fent un gintònic amb la meva mare, a la terrassa de Castell, o en algun dinar o aperitiu a Cal Mamot, també a Castell, o al barri de Barcelona. Era baixeta però no era menuda, i mirava amb els ulls petits, prims, sempre darrere les ulleres. 

Era una cuinera extraordinària, de cuina mallorquina sobretot. Havia tingut un sis-cents verd emblemàtic, el mateix gust per les antiguitats que els nostres pares, i un caràcter animós, sense recrear-se en les desgràcies. Reia d’una manera contundent amb la veu entre metàl·lica i càlida. Per nosaltres era la Oliva, Mam, la Joana i amb els seus fills en la infantesa n’havíem fet de tots colors, i quan ens renyava era contundent però amable a la vegada. 

I ja no hi és, en un instant, el rerefons de tota la vida s’esquinça, com un decorat que perd una figura, com un paisatge que es queda sense un paratge. La meva mare quan li volia dir que una cosa era veritat i ella no s’ho creia li deia “T’ho juro, Oliva “. T’ho juro, Oliva, que et trobarem molt a faltar, pel barri i per Castell. A la vida.