D’aquest hivern estrany

Fa una tarda d’hivern. D’aquest hivern estrany, càlid i fred. La pujada a la carretera de les aigües fa pujada, sota un cel mandrós i cansat d’un dia que no sap si vol ser hivern o primavera. D’aquest hivern estrany, penso, que si miro enrere ve d’un any qie ens ha fet créixer amb batzegades i sacsejades…Des de dalt a la carretera es veu la ciutat, i el mar al fons, i al darrere el Tibidabo i la torre de Collserola fan de guaites. El mar i el cel s’han confós en un gris uniforme, i fa un fred contingut, suau, amb brisa. Els arbres despullats esperen la primavera, menys un petit ametller que ha tret la flor blanca - “deu-te guard, bandera blanca”. El primer horitzó és la ciutat, amb els relleus dels gratacels, les formes intuïdes de carrers, parcs, llumetes que es van encenent ara aquí, ara allà; el segon horitzó és el mar, de color plom clar, emboirat, amb vaixells que s'hi endevinen. El camí voreja els horitzons, i hi van i vénen caminants, corredors i ciclistes. M’aturo en un marge sota un pi i em menjo una poma i contemplo enllà, com qui fa balanç del que s’hi veu i alhora posa en ordre els pensaments. D’un hivern estrany que ve d’un any estrany, d’aquells temps que en diuen fer-se gran, d’absències sobtades i enyorades. D’un hivern estrany que ens ha portat estiuets i primaveres i que també ens ha glaçat el cor amb aquell martell que ni sentíem de tant constant fins que ha picat fort: fer una abraçada en un comiat a l’exili sota el Canigó, i veure algú que estimes com ha de mirar enterrar la mare per una pantalla. El martell de qui coarta, reprimeix, aixafa, trepitja, vulnera, pica, esclafa, persegueix, humilia, espia i enterra la llibertat. 

I penso, mirant els horitzons, que els qui empenyen la llibertat perquè tinguem els horitzons que vulguem i els mirem des d’on vulguem, tenen el martell al clatell, viuen hiverns glaçats que comencem a normalitzar. I el cel fosc blanquinós del capvespre es va enfosquint. Faig la tornada tot crepitant la sorra del camí amb les bambes, amb banda sonora de cançons tranquil·les del Dausà, versions dels Beatles. D’aquest hivern estrany n’espero que el cor glaçat esmicoli el martell en mil bocins.