Avui fa 15 anys que es va morir l’àvia. Mestra des de que va descobrir que li agradava anar a l’escola, es va casar i com moltes dones del seu temps va deixar d’exercir i es va dedicar a la família, a la casa i a cuidar. Es cuidava de tothom i sempre mirava de saber d’aquell o de l’altre com estava, sempre amb la fe de teló de fons. De missa diària, i de resar amb el llibre de les hores, la seva manera de tenir fe la va fer més tolerant, més comprensiva, tot al contrari dels qui veuen la fe com una arma inquisidora. Li agradaven les petites coses de cada dia, els petits plaers, fer una bona xerrada amb parentes que se les estimava com amigues, i treballar incansablement a casa, a la cuina; a les estances. Pujava les escales agafant la barana com una corda, alternant els dos braços per ajudar el seu cos petit i rabassut. Tenia les mans molt boniques, amb els dits llargs i prims, elegants, i les cames molsudes, sense turmell, que moltes dones de la família hem heretat. I tenia una mirada serena i una serenitat inusitada. I sovint de la bona conversa amb ella en sortia un bon tip de riure, un humor sa i unes expressions que explicaven una manera de viure, de veure les coses i de ser. D’una generació que va viure una guerra i moltes misèries de postguerra i contradiccions. Quan rèiem amb ella, acabava dient “amb qui riureu quan jo no hi sigui?” Al cap dels anys un dia que rèiem en recordar-la, la meva germana Núria va dir “clar, seguim rient amb ella” i és que el millor que pot passar quan recordes algú que ja no hi és i que estimes, somriure i riure. Aquella figureta baixeta, de mans elegants i cames molsudes i mirada serena ens continua fent riure i ens segueix dibuixant un somriure a la cara quan la recordem amb tendresa, com a mare, àvia o tieta Ramona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada