Devia ser una tarda

Segons la memòria col·lectiva familiar va ser una tarda, segurament d’hivern o de tardor. Tenia bones referències i va passar la prova de l’entrevista, asseguda al menjador de casa. Tenia la cara rodona, els ulls petits i la boca de pinyó. Els cabells curts, grisos, escassos i ondulats per “rulos”. Era baixeta i ampla però amb les cames elegants i estilitzades. S’havia de cuidar de la casa, de mi, la més petita, i de la família en general perquè els pares treballaven. No sé si va ser al cap de poc o molt temps de l’entrevista que va començar. Cuinava, netejava, i cosia, i em venia a buscar a la guarderia al migdia. Havia nascut a Saragossa i per la feina del seu pare havia vingut a Catalunya, on es va casar i va tenir un fill. Quan va arribar a la nostra família, el seu fill feia la mili i ella vivia al Masnou. Havia superat la soledat de treballar incansablement per tirar endavant per ella i el seu fill, i deixar enrere malsons. Sabia cosir amb una traça magnífica, mentre escoltava l’Elena Francis, i feia anar el pedal de la Singer. Cantava trossos de sarsueles, i seguia anant a veure el seu marit, sense que mai no sapigués on vivia  ni a on treballava. Una vegada hi vaig anar, en un pis de l’Eixample, i va sortir ell al replà amb samarreta imperi, els cabells enrere, pantalons foscos, i la cara ampla. Era força alt, o almenys a mi, petita, m’ho va semblar. Vam tornar a casa aquell dia primer amb un autobús que no ens hi portava i després amb el que tocava, per despistar-lo si la seguia. Arribava el diumenge a la tarda o el dilluns amb un abric que s’havia fet ella d’una tela que pesava tant que deia “deja que me quite la mochila” , i de seguida es posava a treballar. Fumava un pippermint a la nit, i li agradava la cervesa i el formatge, i la fruita, i anar a fer un cafè amb llet. I mai no va perdre l’humor ni la bonhomia. El guix per fer patrons - la tiza, que deia - el feia anar amb els dits prims i llargs i les ungles pintades de color rosa metàl·lic, que rodaven el dial de ràdio fins que trobava les veus que li feien companyia, o feien cercles a les seves cuixes mentre mirava la tele. Venia de vacances a Mallorca i es portava un coixinet d’aire per estirar-se a la platja. Sempre va saber estar al seu lloc, en la seva vida i quan va entrar en la nostra. Marxava els caps de setmana a casa seva, a fer la seva vida, i l’enyoràvem. En temps difícils, la mort del pare o de l’avi, ens va fer companyia i ens va fer riure, ens va cosir vestits, vam mirar pel·lícules del Clark Gable, de la Bette Davis, o de les cançons de la Imperio Argentina; parlava per telèfon al passadís tot anant endavant i endarrere, i ens ensenyava fotografies de la família, de casaments o comunions.  Més tard va tenir dues nétes i ensenyava les fotos amb un somriure que l’il·lumimava la cara. Els últims anys els va passar cosint, escoltant la ràdio i mirant la tele sempre que no fessin pel·lícules de “tiros y bombazos”. Tenia la salut precària però encara somreia davant un formatge sec o semi sec, o una cervesa, llavors ja sense alcohol. Ens va ensenyar moltes coses sense donar lliçons de res, i silenciosament va lluitar per la seva dignitat i per la seva vida, sense fer-ne bandera. No en va parlar fins molts anys després, de com va fugir del maltractament en uns temps que era més acceptat aguantar-lo que plantar-hi cara. Anys després d’aquella tarda la Glòria segueix en la memòria col·lectiva de la família, entranyable, carinyosa, amb principis, irònica i amb un sentit de l’humor intel·ligent. Mentre ho escric davant del foc en un capvespre de tardor, penso en tantes tardes com aquesta que ens feia tanta companyia, quan vivia a casa o anys després quan venia a passar el cap de setmana, en com acompanyava, sense dir gaire però dient molt, i en com reconfortava quan arribava el diumenge al vespre i deia “deja que me quite la mochila”.