“Dels meus morts que riuen d’estar sempre junts” diu Espriu en el poema He mirat aquesta terra. Si mirem la nostra memòria, inevitablement hi trobem els nostres morts. Si repassem la trista llista, van passant un rere l’altre, com si anéssim passant de pantalla o girant full, i de cadascun en recordem anècdotes, paraules, mirades, abraçades, moments, imatges; una vegada que em va dir, una vegada que va anar a no sé on, ah i aquella vegada que va fer... o sempre deia, o ara diria, què pensaria ara, avui de ben segur que estaria ... o amb tot el que passa, millor que no ho hagi vist. Sempre ens queda la incertesa del que serien ara, dels que ens dirien, del que pensarien, de com estarien. Les làpides dels nínxols son massa fredes i distants i al cap i a la fi, només són el lloc per anar a posar flors, per explicar-los de pensament el que passa. Anem passant pàgina de l’àlbum hi van passant, els avis, tiets, el pare, la Glòria, cosins, amics...De cadascun en tenim més o menys records, de cadascun en tenim gestos, paraules, expressions, frases, fotografies, que a vegades se’ns colen involuntàriament en el dia a dia. De poc serveix pensar o assegurar què farien ara, qui sap, ...aquell instant que converteix present en passat, la vida en la mort, l’ara amb el record, l’és amb l’era, la presència en absència. I en aquest buit, la nota sorda que és la mort, pensar en els bons moments, en les petites coses compartides, viscudes, és un record més càlid que els vasos metàl·lics, els marbres freds i grisos i les lletres escolpides del cementiri, només una mica acolorides per les flors que aviat es marciran. El que no es marceix mai és recordar-los i riure del que deien, del que els agradava i que de ben segur si hi fossin ens estimarien. Com si oloréssim una rosa o un ram de ginesta. Pensar en els morts, més enllà del tètric escenari funerari, és pensar que de ben segur ells riuen d’estar sempre junts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada