T’explicaria un brot de ginesta

Al meu balcó particular de la carretera de les aigües hi ha un brot de ginesta despistat en aquesta tardor de primavera. Ara ve aquell temps de portar-te un ram. Aquest any no sé si serà de lliris, de roses o de què. No ho sé. Pel temps de la ginesta i per aquest temps de panellets un dia o altre te’n portem un. És un lloc tètric, massa marbre, masses vasos més de lavabo que de flors, masses noms escolpits. Els rams sempre porten, per dins, allò que et diríem i t’explicaríem, perquè ningú es resigna a arraconar als seus que ja no hi són. T’explicaria que fa dies que tenim papallones a la panxa, por i il·lusió, temença i valentia, integritat, dignitat, que no són moments fàcils, però que ens volem millors, lliures i amb dret a ser feliços. T’explicaria què fa la família, què diuen uns i què diuen els altres, els frens que posem a la llengua, perquè ves, la família és la família i tard o d’hora les discrepàncies s’entendran i riurem. T’explicaria qui comprèn i qui s’hi resisteix, perquè fa temps que el cor ha marxat i els peus han d’acabar de fer el pas. T’explicaria com han canviat les coses últimament i que ens hem adonat que potser no havien canviat tant des que tu no hi ets. T’explicaria un ram de paraules que no serien mai suficients per explicar tanta dignitat, tanta determinació per tenir veu, per ser lliures, per tenir una llengua i ensenyar-la, i per demostrar al món que continuarem escrivint la història inèdita, com el brot de ginesta aquesta tardor disfressada de primavera.

Paisatges que queden

Un senyor dins una gavardina en un dia de cel gris a joc amb els cabells rebufa amb una galta mentre travessa el carrer amb el semàfor verd. Una noia fuma amb desgana en un balcó amb la persiana mig abaixada, amb un xandall negre. Uns homes beuen cervesa al banc de fora el carrer d’un bar d’una avinguda a la vora del port amb cases velles i mig abandonades, empolsinats d’un dia de feina. Unes noies angleses esperen el bus turístic amb un bolso de shopping i treuen les ulleres de sol de dins una funda com una capsa amb una pestanya. El recepcionista de l’hotel que parla molts idiomes recomana un restaurant proper i explica que és del nord, que té parents a Galícia i que ha estat a les principals ciutats -Vigo, Santiago,...-que el nord i el sud són diferents, perquè uns són pobres i els altres rics. Una parella de francesos surten de l’habitació i en entrar a l’ascensor diuen bonjour i good morning. Un turista japonès em demana que el deixi passar amb la safata amb entrepans vegetals a la terrassa d’un bar a sobre el riu que dona al mar, i a l’aigua hi neden ànecs, entre onades i el mar lluent sota el cel gris, i sembla que diguin “I em faré au si tu ets el vent/o seré proa de vaixell/si tu ets la dansa de les ones.” I amb el somriure la revolta. Una noia torna a pujar al bus turístic amb el seu marit i el seu fill de pocs mesos i saluda perquè ja hem compartit el viatge anterior. Al pis de dalt de l’autobús hi passa aire, plugim intermitent i la brisa mou els cabells. Uns nois de la taula del costat sopen al restaurant i parlen i discuteixen sobre alguna cosa que costa convèncer a uns i altres. L’home de la gavardina, la noia que fuma, els homes de la cervesa, les angleses, el japonès dels entrepans, el recepcionista, els hostes francesos que diuen bon dia i la noia que torna a pujar al bus turístic i els nois de la taula del costat del restaurant són el paisatge humà entre el paisatge físic amb el riu i el mar i els ànecs que hi neden  i diuen “I em faré au si tu ets el vent/o seré proa de vaixell/si tu ets la dansa de les ones.” I en tornar a l’hotel el mòbil descarregat es carrega i mentrestant hi sona una cançó que es diu Encara que diu que “Encara queden llocs on anar,i hores de llum./No em despertis fins que haurem anat ben lluny, ben lluny”. A un senyor que és innocent i a un altre senyor que també és innocent, els queden molts llocs per anar, i per anar ben lluny, ben lluny i veure molts paisatges, i moltes hores de llum. Perquè els falta despertar en llibertat.

Des de Lisboa, 20/10/2017.

Una mica lluny de casa

Marxo amb recança però una escapada és una escapada i al capdavall a vegades cal desconnectar per reconnectar amb més força. Paisatges nous, carrers desconeguts a punt per descobrir, monuments, habitants mai vistos, vides i costums per endevinar, tradicions, gustos i plats autòctons m’esperen. El tren va avançant, a ritme desigual, mentre llegeixo a la guia quins barris he de veure, els llocs més emblemàtics per visitar, l’arquitectura, l’art, la llum, el menjar, itineraris a seguir, rutes i mapes...i tots els tòpics amb regust de poc autèntic que recullen les guies. Però entre monument i barri o “lo que no se puede perder” “lo mejor” o “no se pierda” tinc un ull a casa, a la meva terra, la meva gent, al meu paisatge, la meva cultura ... que resisteix, que aguanta embats que mai no haguéssim pensat que al segle XXI els aguantaríem. Perquè més enllà de ser d’esquerres o de dretes, de parlar català o castellà, de ser del Barça o de l’Espanyol, de ser de la ceba o ser-ho menys, de pensar, de sentir o de creure hi ha el respecte: el respecte a qui pensa diferent, a qui parla diferent, a qui es planteja el seu futur, a qui té una cultura pròpia, a qui vol escollir o a qui no vol però respecta que ho vulguin. Torno a les guies i als plànols , entre el sacseig del tren i la recança...però tornaré a casa, i hi tornaré del país on van posar clavells als fusells. Una mica lluny de casa però amb la mirada de “mira’m els ulls que cap fosca no venç” (M.M.Pol)

Per què creus que la teva llengua i la cultura són importants?

Per què creus que la teva llengua i la cultura són importants? M'ha preguntat una visita inesperada en un dissabte de feina previsiblement normal.

Es presenta. És periodista i ve d'Alemanya i "voldria conèixer la cultura catalana, i visitar aquest lloc cultural emblemàtic", m’ha dit quan l’he tingut al davant. 

Hem caminat per les sales, ha mirat els sostres alts, i li he ensenyat un manuscrit, un pergamí, li he explicat què és una filigrana, un llibre antic i un facsímil, una miniatura (per ell l’inici dels còmics), perquè hi ha documents que és millor veure’ls a la pantalla que tocar-los, perquè n’hi ha tants i de tants tipus, què “amaguen” o què expliquen, els temps que han sobreviscut i el bagatge cultural que tenen. No sap ben bé la diferència entre pergamí i paper, i en toca un i nota la pell, i toca l’altre i nota el paper. Sembla un convidat a fer un tast documental. Li explico també la importància de conservar i difondre el patrimoni documental perquè vol dir conservar la nostra història, allò que s’ha escrit i expressat al llarg dels temps i que ens ha llegat uns orígens i una identitat, i sobretot una cultura. 

La visita guiada-improvisada acaba, i em demana que ens asseiem en una cadira a parlar. Em vol fer unes quantes preguntes, i jo li dono respostes a títol personal. És dissabte i hi ha més silenci que entre setmana, més calma. 

Per què creus que la teva llengua i la cultura són importants ? Perquè són la nostra manera d’expressar-nos però no només. També és una manera de ser, més enllà de la llengua que parlem, una manera de veure i actuar: el caràcter emprenedor, innovador, mediterrani, el seny i la rauxa, tan tòpic però igualment real.

Com van resistir la cultura catalana i tots aquests documents el franquisme? Perquè es va vetllar, clandestinament sovint i obertament a vegades, per estudiar-los, conservar-los i mantenir, ni que fos sota mínims, una cultura arrelada i una identitat.

Després m’ha demanat per la llengua, com s’ha mantingut, com s’ha impulsat i què o qui l’ha promogut. Li explico la normalització lingüística, la convivència normal i habitual amb el castellà, com en els últims 30 anys la televisió, els mitjans de comunicació en català i les noves tecnologies han ajudat en l'impuls de la llengua.

I el tema estrella: com vius aquests dies ? La voluntat de tenir el dret a decidir? (Abans que li contesti em diu que el món va veure les imatges del dia 1 d’octubre, que està esparverat de la tergiversació dels mitjans de comunicació espanyols) li responc que el dret a decidir és inqüestionable i les urnes encara més, li explico que vaig viure de molt a prop la violència policial i que no hi ha res en contra de la cultura, la llengua i la gent espanyoles, sinó contra un estat que imposa i anul·la un dret fonamental, perquè sembla que s’entestin en seguir llegint la mateixa pàgina o una pantalla d’un power point, mentre nosaltres continuem llegint i passant pantalles.

Ha vingut des d’Alemanya per preguntar, per saber, per conèixer i sobretot per escoltar. Parla en un castellà més que correcte i pren apunts en una llibreta, i fa alguna foto. 

Parlem també dels contrastos de tolerància cap al feixisme entre Espanya i Alemanya. De com en el seu país la tolerància és zero, i aquí la màniga és força ampla. 

Sí, ha vingut a escoltar, i a conèixer, i a saber "Per què creus que la teva llengua i la cultura són importants?" I per què volem decidir el nostre futur i per què tenim la cultura que tenim, venim d’on venim, i som com som. I ha vingut a conèixer un tros d’aquesta cultura, i sospito que deu haver trepitjat molt altres llocs de Catalunya. Perquè vol escriure i seguir llegint pàgines i pantalles. I vol saber perquès, preguntar i parlar-ne. Tan simple i normal, i tan fantàstic com això: preguntar per conèixer, explicar i entendre el món. 

Demà

“Trobaré una estrella amagada entre milions d’hiverns” podria ser una lletania per anar repetint quan la realitat amarga, trista, injusta, indigna, miserable, mediocre intenta soterrar, aclaparar, mentir, calumniar, intenta enganyar, amagar, tapar, robar, apropiar, anul·lar la nostra llibertat, la nostra dignitat, el nostre respecte, el nostre dret a ser com vulguem, com creiem i com sentim. Sí, trobarem una estrella entre tanta indignitat, entre tanta vergonya, entre tant afany i tanta set d’absurditat. “Que potser demà podré triar del miler de vides que té un gat, comptarem enrere fins a la primera” continua la cançó. D’això es tracta, de poder triar. I la cançó es diu “Demà”(Blaumut).

La truita de patates

Al damunt de la taula parada hi havia una truita de patates, improvisada per fer-nos companyia. S’acabava un dia d’una tarda de desconcert, de por, de neguit, de la vida que trontolla, de nusos a la panxa i a la gola, de temor, de cares llargues, de pànic, de carrers atemorits, de silencis tensos, de la roba que no et toca a la pell, de fer allò que no has fet mai perquè això no t’ha passat mai, de tenir el mòbil desbordat perquè tothom vol saber si estàs bé, de pensar que hi podries haver estat tu, que ho podries haver vist tu, que podries haver pres mal tu, de témer el moment de posar els peus al carrer perquè a prop s’hi ha perpetrat la pitjor de les bestieses, perquè només ho has vist a la tele i t’has compadit de les ciutats on ha passat, però has pensat que qualsevol dia passarà a la teva; d’improvisar una reacció, de compartir amb els companys de feina, de mirar de fer el que pots, de passar por però pensar que tothom en passa et consola. I sortir al carrer i marxar cap a casa entre el pànic i la perplexitat que encara no s’ho acaba de creure. De carrers plens de policia, d’excepcionalitat, de silenci pesant, d’esgotament...de tot allò que no hauria de ser una tarda d’estiu assolellada i calorosa, de faldilla de colors i moltes teles, de voler sortir de treballar per prendre l’aire fresc. I en arribar a casa, en una altra casa m’hi esperava una truita de patates i unes llesques de pa amb tomàquet per compartir i mirar de passar el tràngol. I a la taula, amb un tros de truita al plat i el cap mirant cap a la tele, va aparèixer un senyor uniformat, que algun expert de  la tele va dir que emulava la formalitat dels majors anglesos. Va explicar què havia passat i ens va explicar que aquella bestiesa de Barcelona i de Cambrils tenia a veure amb una notícia de successos de feia poques hores d’una explosió, que semblava del món marginal de les drogues però era la perpretació del terror. Ens va obrir els ulls i ens va donar seguretat en uns moments que tot ens trontollava. Més enllà de l’atractiu, del descobriment físic seductor d’aquell senyor per part del públic femení, fins aleshores anònim i ara blanc de tots els elogis, amb la truita de patates al plat a la taula per fer-nos companyia, ell encara ens en va fer més, i ens va donar el millor que després d’aquella tarda de naufragi, de por i desconcert se’ns podia donar: protecció. Llavors, la truita de patates encara va ser més bona.

La vergonya

La vergonya no la perdran mai perquè no la tenen, perquè manipular impunement tampoc els avergonyeix sinó que els “envergonyeix”. No els ha importat mai saber ni fer saber altres cultures i altres llengües perquè les mires les tenen estretes i la por a l’amplària els immobilitza. No han llegit gaire perquè encara estan entestats en continuar llegint la mateixa plana de la seva història.

Anar a l’escola és anar a aprendre. A aprendre a conviure, a conèixer, a jugar al pati, a compartir i a estudiar per fer-te una persona lliure, perquè com més coneixes més oportunitats tens de saber què vols ser quan siguis gran. Has de fer deures, estudiar disciplines que potser no t’interessen ni t’agraden però et serveix per saber què seràs o no quan siguis gran.

A l’escola, a més, comparteixes, jugues, corres, fas amistats, t’equivoques, l’encertes... creixes. I tens vergonya el primer dia quan ets el nou de la classe, quan has de sortir a la pissarra i no saps si te’n sortiràs... i sortiries fugint a l’hora de gimnàs i de saltar el "plington", o després de llegir l’enunciat de l’examen de mates.

A la meva escola, com en tantes altres, ens van educar en aprendre d’on som i qui som per aprendre d’on són i qui són els altres. A portar la bata neta cada dilluns per començar la setmana de nou. Vam aprendre en català a valorar i a apreciar qui no ho és, i a tenir una identitat per comprendre i valorar els qui en tenen una altra. Més enllà de les tendències i les conviccions que pogués tenir l’escola, sempre hi va planar un valor com una llosa: el respecte.

I l’adoctrinament per si mateix no és respecte. És fer creure sense fer conèixer, és fer aprendre  sense qüestionar, sense mirar al voltant, és dibuixar una casa com et diuen, és imaginar el que et dicten, és pensar sense entendre. És faltar al respecte. 

Quan anava a l’escola una tarda a la setmana fèiem plàstica. Dibuixàvem, fèiem fang, pintàvem amb dacs o amb pintures, vernissàvem les figures de fang, ens encartronàvem la bata quan ens hi eixugàvem les mans empastifades de vernís, i les ungles i els dits de les mans s’embrutaven de tots els colors. Cadascú amb la seva traça, poca o molta, feia el que podia, tan bé com podia i tan bé com sabia. Perquè cadascú aprenia a conèixer la seva habilitat, la seva facilitat per dibuixar, per pintar o per moldejar una peça de fang. I aquí és on jo, almenys, vaig aprendre què vol dir ser lliure i respectuós: fer una figura de fang molt allunyada de la “perfecció”, o un dibuix que potser només tu sabies què representava. Però ho intentaves i ho feies, i te’n sorties, i el professor ho valorava. I és aquí on guanyàvem dignitat i apreníem respecte: potser el del teu costat havia moldejat una figura llisa, amb el relleu precís, i les formes armòniques, o el de davant que s’havia estat una bona estona mirant de polir bé el fang amb les mans untades d’aigua, i al final s’havia esquerdat però ho havia fet. 

La vergonya no la perdran mai per dir que s’adoctrina allà on s’educa i s’aprèn, la vergonya no la perdran mai perquè no la van tenir per entrar a reprimir al pati i a les classes, on aquell dia la gent hi volia decidir el seu futur i cada dia els nens hi aprenen a pensar què voldran ser quan siguin grans. La vergonya no la perdran mai perquè no tenen ni la decència de tenir-ne.

Sí, la dignitat

A la cua del peix davant meu hi ha una senyora que, mentre li treuen les espines del lluç, diu que totes les empreses se’n van, que ens quedarem sols i que als polígons industrials se sentirà ressò de buit. La peixatera ho entoma sense contestar. Travesso el carrer i a l’altra vorera hi trobo la senyora de la carnisseria que diumenge passat ens vam trobar al pati de l’escola Projecte, i em diu que la inquietud encara li dura perquè aquell diumenge va tornar a la infantesa franquista. I passa la tarda, pendent del parlament, i del que s’hi dirà, i a la feina hi ha atenció i tensió, i constato la talla d’estadista, política i de categoria de qui parla. Més tard, al vespre, sortint de treballar, camino i agafo l’autobús. M’assec en un compartiment de quatre, al final. Hi ha un senyor, un noi i una noia. A la parada següent puja un grup de senyores que vénen cap al darrere. El noi del meu costat li ofereix a una d’elles el seu seient i la senyora li diu que sí. I la noia en fa seure a una altra. La resta, seuen a l’altra banda del passadís. Són quatre i tornen a casa després d’anar al passeig Lluís Companys. Els nois que han cedit el seient, les quatre senyores i una parella que seu encara més enrere, improvisen una tertúlia mentre una de les senyores està pendent de la parada on li toca baixar. Quina jugada tan bona, diu una, i un senyor que s’hi afegeix diu que està fart de les mentides i les manipulacions, que només demana que tots els mitjans expliquin la realitat. I jo també hi dic la meva. Sembla que tots baixaran a la meva parada, i comenten l’entrada de la policia del dia 1 a l’escola i la vintena de iogurteres, diu un home tot de negre amb un braçalet de capità amb la senyera, i una altra del seient de més al fons diu que que molt bé, que el president ho ha fet molt bé, i les senyores del compartiment de l’altra banda recorden encara esparverades la policia, i la senyora del meu costat hi diu la seva, amb un aire de tenacitat, i el noi que s’ha aixecat per cedir el seient baixa, i un cop al carrer i quan el bus tanca les portes, saluda des del carrer. Mentre es treuen les espines del lluç i s’entomen els comentaris, mentre et saludes amb la carnissera, mentre escoltes un demòcrata com una casa que parla, mentre improvises una tertúlia al bus, mentre el noi que ha baixat ha saludat des del carrer, mentre la repressió teixeix complicitats inèdites i inusitades. I mentre escric això estic a la perruqueria esperant que el tint de les metxes i el bany de color facin el seu efecte, i al mirall del darrere un noi ha demanat que li tallin dos dits de cabell i al final en vol quatre, mentre també parla del que passa i del que som, i de la violència i la repressió injustificables i de la raó que ens empara. Perquè la dignitat la guanyem i la mantenim mentre la peixatera treu les espines del lluç aguantant el xàfec que no vol, mentre la carnissera va cap a la botiga, mentre tornem a casa amb autobús i mentre les metxes i el tint tapen les canes amb el cap empastifat i una mena de pitet que et fa lleig, mentre el de darrere primer demana que li tallin els cabells al 2 i després al 4. Sí, la dignitat, té noms i cognoms, i cares, i cabells, i ven peix i carn, i talla i asseca cabells: la dignitat és la gent de cada dia. El bany de color ja ha fet efecte, i ara em rentaran el cap, em repassaran l’escalat, el serrell i el pentinat en general. Les petites coses de cada dia es barregen amb la dignitat de cada dia. Sí, la dignitat.

Aquell punt just de riure

Entre les cançons que em ballen pel cap aquests dies n’hi ha una que té una frase que diu: “Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor”

Aquesta frase podria ser la banda sonora de quan surts de casa amb el cistell per anar a buscar bolets i et diuen que el tornaràs buit, i fas un somriure perquè tornis amb el cistell buit o ple ho intentaràs, i pel camí veuràs el bosc, els colors de les fulles caduques, el sol de tardor, i l’olor d’humitat i de bolets a punt de sortir. “Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor” quan recordes situacions difícils, que te’n vas sortir i te’n vas desempallegar, i el somriure preval perquè ho has superat i te’n pots riure en un rerefons de tristor cada vegada més difús i un somriure cada vegada més brillant.

“Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor” quan proves una recepta i tens tots els ingredients i la il·lusió i els dubtes afloren per veure si sortirà bé i al final hi surt o no, però has après com es cuinen ingredients que potser no havies barrejat mai. I alguna veu que diu “ja t’ho havia dit, jo...”

“Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor” quan busques una cosa, tens un repte o penses que faràs allò perquè t’anirà bé i un seguit de coses t’adverteixen que potser no, però ho  intentes i ho fas, i tens por o no, però apretes el botó per engegar.

I sí, “aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor” quan hi ha incomprensió molt difícil d’explicar i d’entendre i de comprendre allò que vols decidir, i no ets cap abduït ni un cap sense criteri, ni cap ingenu que no has tastat la realitat, i ho has fet tan bé com has pogut: amb dignitat i perquè ho sents.

I aquí arribes al punt just, a la cruïlla on es barreja el riure perquè has fet el que has cregut i la tristor per qui no ha entès que hi creies, perquè has vist els colors de la tardor i has trobat bolets, perquè has desempallegat, perquè la recepta la propera vegada tindrà el punt i el gust just de sal o de cuit, perquè has apretat el botó d’engegar i funciona i perquè tot això ho has pogut decidir amb “aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor”, una frase senzilla d’una cançó de Blaumut que ves per on es titula Simplement.

Si no fos perquè són les 5 del matí

Si no fos perquè són les 5 de matí, semblaria que estem en una festa de final de curs, o en una celebració especial. Una taula al mig del pati amb cafè, llet, sucs, pastes, és el càtering improvisat per un dia llarg. Al cel, un helicòpter amb un focus sobrevola la ciutat. Van entrant veïns del barri, ah mira aquell senyor, i aquell altre, i els de la carnisseria (ostres fins i tot ells, no ho hagués dit mai), i aquell i l’altre, cares familiars del gimnàs, o de botigues. Encara és fosc, i els bancs ja estan plens i qualsevol "repisa" fa de seient. Tothom necessita un cafè. Hi ha emoció. Per fi, podrem votar, malgrat totes les traves absurdes. Surt el sol però el dia és gris, plou. Entre la gent que va arribant hi identifico un senyor que havia estat conseller, altres cares familiars, famílies senceres que desafien intervencions de paperetes, requisos de sobres, i d’urnes i de cartes, i dos vaixells plens de policia. Tothom arriba content i alhora trist perquè si el món fos normal, ens haguéssim llevat tranquil·lament, i haguéssim anat a votar a l’hora més còmoda. Qui li hagués tocat, hagués rebut la notificació, hagués rondinat, i els altres haguessin dit que bé que acaba la campanya electoral i els anuncis a la tele i a la ràdio cada dos per tres. Però ens hem llevat massa d’hora per garantir un dret i una llibertat massa cars, avui, i malgrat tot, hi som, i xerrem i ens mullem, i els cabells es van encrespant amb la pluja que cau a poc a poc. Sembla que tot està a punt però Internet falla, i comencen les complicacions. Cal paciència i el telèfon en mode avió perquè el sistema informàtic funcioni. Sí, som al 2017 i la clandestinitat per votar tristament l’hem assumit.

El cansament comença a aparèixer i la bateria del mòbil es va descarregant. Els de la carnisseria m’expliquen com ho veuen, m’expliquen de la botiga, parlen amb altres clients i va passant l’estona d’aquesta mena de vetlla per votar. Circulen recomanacions per si ve la policia, mentre els mossos ens vigilen de lluny. I arriben. 21 furgonetes i tres cotxes, amb un exèrcit de policies ben armats i amb casc. Forcen la reixa de l’escola, i tiren a terra la gent, empenyen, peguen, i ens retenen en dos bàndols custodiats pels seus cossos gegants i atemoridors. Arriben a la porta de l’escola i la trenquen, l’esbotzen. Fem de coral i cantem, mentre uns encaputxats a dins s’emporten un ordinador, remenen bolsos, i agafen una urna com qui ha entrat a intervenir una partida de droga o una xarxa il·legal. Fan por perquè només saben fer això, por. Els acompanyem tots fins a les furgonetes i algun d’ells desafia amb la porra. Marxen amb el botí i l’espant es queda, la incredulitat de tanta crueltat per una cosa tan pacífica com una urna i un vot. I arreu de Catalunya, pobles petits amb pocs carrers per tanta policia. Al cap d’una estona ens diuen que a un centre proper hi ha menys cua i es pot votar més ràpid. Hi anem, com una noia que també ràpidament decideix anar-hi. Pugem una pujada empinada i al capdamunt hi podem votar. Si no fos perquè a les 5 del matí el col·legi estava obert, perquè la llibertat és clandestina i la repressió és lliure, perquè la por l’ha fet qui ha de protegir, perquè 21 furgonetes per 1 urna, ahir hagués estat un dia de sí, de no o de blanc, i va ser un dia amb una ombra negra i fosca, com les porres dels antiavalots contra persones pacífiques armades amb un vot i carregades de raons, al pati de l’escola: el millor lloc per jugar, córrer i aprendre a ser persones lliures.