Irisada de sol i de llum blava

 

Fa una llum de tarda, daurada, de color de mel, d'aquell daurat que amb el blau del cel i el blau del mar fa una llum torrada, càlida, de fulla de tardor. El cementiri dels caputxins de Mataró està enfilat en un turó, a la falda hi té la ciutat i el mar. Fa poc ha sigut Tots Sants i hi ha ressaca de flors i ofrenes, que es van marcint, els xiprers són robustos, i el crepitar de la sorra amb les sabates és l'únic soroll que se sent. Anem davant dels Massafrets, un llinatge, ironies de la vida, molt adequat a un cementiri. Li portem una clavellina d'aire i un romaní, i resem un parenostre, mentre darrere de cada paraula de la pregària hi anem posant paraules que els diríem o li diríem "hem pensat que una clavellina faria bonic", o el que els explicaríem d'ençà de l'últim ram de ginesta. Aquí hi ha el nostre pare. I la nostra àvia Pia, i altres familiars, ben recordats i enyorats: la tia Juliana, l'Anna M., etc. Pengem la clavellina amb una anella improvisada en un forat de la porteta de vidre que protegeix el nínxol, que té el color de la tarda. Mentre fem l'operació, penso que potser riu, o està content que hi anem, que pengem la clavellina d'aire que li faci companyia, i el romaní. Pugem tres passadissos més amunt, i tot pujant em giro enrere i veig el mar, al fons, blau, sota la llum daurada, amb la ciutat i les cases del voltant del cementiri; és un paisatge agradable, efímer perquè ara aviat es fa fosc, i penso en fer una fotografia però els blocs de pisos que es divisen no la farien bonica. Penso, en canvi, que el retrat perfecte és el que el meu pare va escriure en unes memòries dels seus records de Mataró: "El més curiós i sorprenent és que quan em revé el record de Mataró és sempre la imatge càlida d'una ciutat irisada de sol i de llum blava. [...] La visió, quan em ve espontàniament, és sempre dolça, amarada de claror, com si mai no l'hagués tocat l'ombra d'un núvol [...] aquest punt d'equilibri, de subtil delicadesa, que té el nostre paisatge. [...] Un Mataró, on malgrat tot, hi tocava sempre el sol." Arribades al passadís de més amunt, anem a la Carme. Tantes coses que li explicaria, que riuríem, que comentaríem, tantes lectures que ens recomanaríem...tant temps i tantes coses que ens ha pres la seva mort, i la del nostre pare, penso. I marxem de nou escales avall amb la ciutat i el mar al fons, i el dia que es va apagant, però que encara manté aquella llum de quan hem arribat, de ciutat irisada i de llum blava, que els fa companyia, i ens fa companyia. Em dic per dins aquell vers de Salvador Espriu "dels meus morts que riuen d'estar sempre junts", i de com n'és d'important que ens facin companyia, d'imaginar, ai las, potser ingènuament, que riuen, que estan junts, i que el seu record ens sigui subtil i delicat com el paisatge irisat de sol, daurat de llum càlida, dels colors de la tarda, d'aquell "Mataró, on malgrat tot, hi tocava sempre el sol".

  

L’Antonio

 

Després d’un dia llarg de feina he pujat, com altres tardes, a la carretera de les aigües. La pujada per l’Avinguda del Tibidabo es va enfilant cap a la muntanya i al vespre amb el sol i l’aire de la tarda el camí es fa agradable de fer. A dalt a la carretera ciclistes, caminants, passejants, gossos i descobridors del balcó a Barcelona i al mar, van i vénen. La tarda és clara i el cel blau, el mar es veu blau intens, i els arbres i el camí, nets i desempolsinats despres de la puja. La ginesta comença a florir amb cautela, són temps de sequera. Faig un tros de camí i el sol comença a pondre’s. Giro cua i desfaig el camí. Quan ja estic arribant al peu del funicular passo primer per una casa que té un jardí molt gran amb una paret. De lluny veig un noi que s’hi enfila i una noia que, al mig del carrer, li implora que no ho faci. Quan hi arribo, ell ja està enfilat i ella des de baix li diu que pari i que baixi. L’Antonio va amb uns pantalons de xandall grisos, una samarreta blanca i unes vambes; ella va amb un vestit llarg beige fins als peus i un vel fúcsia. “Antonio què fas, què dius??? Jo no l’he mirat, era un corredor, i ell tampoc no m’ha mirat” L’Antonio segueix enfilat en una propietat privada, dret, amb els braços creuats, i amb cara d’enfadat perquè ha passat un corredor que l’ha mirat a ella o ella l’ha mirat a ell, i per l’Antonio això és inacceptable. Ella li recrimina que pensi que ha mirat al corredor i ell segueix enfilat, desafiant. L’Antonio va amb màniga curta; ella, tapada fins a dalt tot mentre l’implora que baixi de la paret i que deixi de pensar que ella en mira un altre. Jo m’espero lluny per si li fa alguna cosa a ella amb ganes de diir-li a l’Antonio que és un cretí, i a ella que fugi, que corri, que el deixi allà plantat com un estaquirot i que miri a qui vulgui. Que miri el cel blau d’aquesta tarda i el vent fresc d’aquesta primavera  massa càlida i que es miri a ella mateixa i el miri a ell i sigui lliure i que cap Antonio li digui a qui pot mirar i a qui no. Segueixo la tornada pensant que hi ha masses Antonios i massa noies del vel fúcsia entestades a pensar que l’Antonio un dia les deixarà mirar el que vulguin i a qui vulguin. Només ho aconseguiran el dia que, valentes, mirin allà on elles vulguin i a qui elles vulguin. Llavors serà una primavera de cel blau més fresca i lluminosa que  mai.

D’aquest hivern estrany

Fa una tarda d’hivern. D’aquest hivern estrany, càlid i fred. La pujada a la carretera de les aigües fa pujada, sota un cel mandrós i cansat d’un dia que no sap si vol ser hivern o primavera. D’aquest hivern estrany, penso, que si miro enrere ve d’un any qie ens ha fet créixer amb batzegades i sacsejades…Des de dalt a la carretera es veu la ciutat, i el mar al fons, i al darrere el Tibidabo i la torre de Collserola fan de guaites. El mar i el cel s’han confós en un gris uniforme, i fa un fred contingut, suau, amb brisa. Els arbres despullats esperen la primavera, menys un petit ametller que ha tret la flor blanca - “deu-te guard, bandera blanca”. El primer horitzó és la ciutat, amb els relleus dels gratacels, les formes intuïdes de carrers, parcs, llumetes que es van encenent ara aquí, ara allà; el segon horitzó és el mar, de color plom clar, emboirat, amb vaixells que s'hi endevinen. El camí voreja els horitzons, i hi van i vénen caminants, corredors i ciclistes. M’aturo en un marge sota un pi i em menjo una poma i contemplo enllà, com qui fa balanç del que s’hi veu i alhora posa en ordre els pensaments. D’un hivern estrany que ve d’un any estrany, d’aquells temps que en diuen fer-se gran, d’absències sobtades i enyorades. D’un hivern estrany que ens ha portat estiuets i primaveres i que també ens ha glaçat el cor amb aquell martell que ni sentíem de tant constant fins que ha picat fort: fer una abraçada en un comiat a l’exili sota el Canigó, i veure algú que estimes com ha de mirar enterrar la mare per una pantalla. El martell de qui coarta, reprimeix, aixafa, trepitja, vulnera, pica, esclafa, persegueix, humilia, espia i enterra la llibertat. 

I penso, mirant els horitzons, que els qui empenyen la llibertat perquè tinguem els horitzons que vulguem i els mirem des d’on vulguem, tenen el martell al clatell, viuen hiverns glaçats que comencem a normalitzar. I el cel fosc blanquinós del capvespre es va enfosquint. Faig la tornada tot crepitant la sorra del camí amb les bambes, amb banda sonora de cançons tranquil·les del Dausà, versions dels Beatles. D’aquest hivern estrany n’espero que el cor glaçat esmicoli el martell en mil bocins. 

Serà tan fàcil de partir

 

Els finals, les despedides, són com un temor latent, es va infiltrant,, es van enfilant per la consciència com si pugessin per l’esquena, lentament i incansablement. I arriben.

Fa uns anys, potser una trentena, uns tiets avis de Castellterçol ens van veure passejar pel poble i em van dir “ha vingut una amigueta?’ I va quedar l’amigueta. La van rejovenir. De cosina 20 anys més gran a amigueta. 

Afable, carinyosa, petonera, lectora incombustible, i vital, malgrat les inclemències de la vida. 

Avui, donant-li mà, només em venia a la memòria la cançó Vaig i vinc de Lluís Llach: 

“Serà tan fàcil de partir
d'entre els llençols d'aquesta vida,
sempre és tan fàcil de partir,
creuar lleuger a l'altre riba,
suaument lliscar cap a la fi,
molt més enllà de l'ombra blava
i sense gest dir l'últim sí
al res ignot que espera encara.”

Ha passat per la vida entre llençols de calidesa, estima i bonhomia. I partirà lleugera, amb un lliscar suau de bons sentiments com el que ha estat aquesta vida. 

“Està tan lluny de mi partir
quan en la calma posseeixo
els màgics verds, d'aquest país
que em diu qui sóc,
i per què sento,
i enjogassar-me en el seu pit
infant amant que encara envejo.
Està tan lluny de mi partir
que ni he pensat en el que deixo.”

Els seus màgics verds de Mataró, de sol i de llum blava, que deia el meu pare, de Font de Many, de la família, dels amics, que li han dit qui és i perquè ha sentit.

Serà fàcil de partir perquè no acabarà de marxar mai, perquè en els llençols d’aquesta vida ens hi ha abrigat, ens hi ha acollit amb un somriure, amb petons carinyosos, amb bones lectures i amb bon menjar i bon beure. 

I la cançó segueix sonant en el meu cap, com una lletania: que creui lleugera l’altra riba perquè a la vida ens hi ha deixat molt pes i molta estima. 

T’ho juro, Oliva

Hi ha persones que formen part de la vida quotidiana sense que te n’adonis. Que són de tota la vida. Del paisatge de rerefons, a mig camí de la família i sense ser-ho a dreta llei, però a vegades més propera. D’aquella gent que sempre hi eren. Sense fer soroll. Era com una tieta. Professora d’institut, de literatura, sempre recomanava bons llibres, amb entusiasme i curiositat. 

Es va conèixer amb la Dolors, la nostra mare, que encara no devien haver fet els 18 anys, fa més de 60 anys, quan va venir de Mallorca a Barcelona, i ja s’hi va quedar; i sempre van mantenir una estreta amistat, estant casades, i amb fills, van compartir moltes coses. 

Tenia les mans primes i els dits llargs, i amb el dit gros feia pinça amb un altre dit, contra les ungles, mentre parlava fent un gintònic amb la meva mare, a la terrassa de Castell, o en algun dinar o aperitiu a Cal Mamot, també a Castell, o al barri de Barcelona. Era baixeta però no era menuda, i mirava amb els ulls petits, prims, sempre darrere les ulleres. 

Era una cuinera extraordinària, de cuina mallorquina sobretot. Havia tingut un sis-cents verd emblemàtic, el mateix gust per les antiguitats que els nostres pares, i un caràcter animós, sense recrear-se en les desgràcies. Reia d’una manera contundent amb la veu entre metàl·lica i càlida. Per nosaltres era la Oliva, Mam, la Joana i amb els seus fills en la infantesa n’havíem fet de tots colors, i quan ens renyava era contundent però amable a la vegada. 

I ja no hi és, en un instant, el rerefons de tota la vida s’esquinça, com un decorat que perd una figura, com un paisatge que es queda sense un paratge. La meva mare quan li volia dir que una cosa era veritat i ella no s’ho creia li deia “T’ho juro, Oliva “. T’ho juro, Oliva, que et trobarem molt a faltar, pel barri i per Castell. A la vida.

La rendició

 Sovint en el temps lliure ordeno el llegat de papers que ens va deixar el meu pare. Es va dedicar des de ben jove a l'estudi, la divulgació, la planificació i la reivindicació de la llengua i la literatura catalanes. D'entre els seus papers i documentació  que conservem, a part de cartes, dossiers d'autors, retalls de premsa de diversos temes i autors, orginals dels estudis i assaigs que va publicar, apunts de joventut, memòries, documents curiosos i rars; mecanoscrits d'articles, d'obres, de manuscrits, obra literària pròpia, notes manuscrites sobre autors, i un llarg etcètera propi d'un estudiós de la literatura; hi ha també molta documentació de la planificació de cursos de català, per correspondència o presencials, en diverses institucions, dels guions del programa Català amb nosaltres pel circuit català de RTVE i la documentació per a l'assessorament de l'ensenyament escolar de llengua catalana. Però el més significatiu són el gran volum de fulletons, díptics, cartells, targes i guions de conferències, cursos, xerrades, congressos, col·loquis arreu de Catalunya sobre literatura catalana, sobre llengua catalana, sobre cultura catalana, en aspectes concrets en un autor, un moviment, de la llengua, o bé en general. Eren els anys 50, 60 i 70, en ple franquisme i al final del franquisme, quan la llengua catalana, a més de perseguida, era censurada, vetada, i persistia en la clandestinitat. Conferències sobre poesia, xerrades sobre llengua catalana, sobre textos populars antics, sobre autors rellevants del panorama literari català. Uns temps en què la defensa de la llengua es feia sobre el terreny, en casals, en classes particulars, en institucions privades, en organitzacions culturals. Revisant tota aquesta documentació, es pot recórrer el territori, es pot traçar el recorregut de l'itinerari per difondre i alhora preservar el llegat cultural i lingüístic català. Mentre ordeno i classifico tota aquesta documentació penso en moltes situacions ocorregudes en el meu àmbit professional i personal, en l'àmbit general de l'actualitat, en què ben sovint hi ha concessions abusrdes, cessions al castellà en detriment sempre del català, en el canvi de llengua perquè sí, en els percentatges de castellà, en cartells en bilingüe per fer-nos entenedors, en petites cessions quotidianes, en petites rendicions del dia a dia, que ens porten a normalitzar que ens canviem de llengua, que no fem el 100% de vida en català. I penso en el meu pare i en tants altres que van lluitar, que van treballar, que van recórrer Catalunya per difondre la llengua, la literatura i la cultura, a tothom, a gent de totes les edats, i que en els temps de la postguerra i el franquisme més fosc van fundar revistes clandestines en català, s'escrivien cartes en català, buscaven qualsevol racó o escletxa per parlar, escriure i mantenir el català. Que van vetllar perquè a l'escola s'ensenyés en català, i perquè es llegís, s'escoltés, es veiés: perquè es visqués en català. Perquè no hi ha res més gratificant que dir els noms de les coses, conjugar verbs, expressar opinions i sentiments, treballar, divertir-se, gaudir del temps lliure, mirar sèries i pel·lícules en la pròpia llengua. Ara, quan veig rendicions absurdes en detriment de la llengua catalana, en la situació de fragilitat que pateix, em rebel·lo, em remou per dins, em decep pensar en el meu pare i en tants altres que hi van posar el coll, quan nosaltres només hi hem de posar la llengua, la parla i la consciència de defensar-la, de fer-la servir i de reivindicar-la. Que mai no haguem de pensar en ells i els haguem de dir "ens vam rendir" perquè no hi vam ser temps, perquè no n'hem sabut prou amb arguments i excuses tan pobres i mediocres que amaguen que no hem volgut perquè ens hi anava la comoditat. 

Butlleta per adquirir Per una escola pública en català

Cartell de premis de l''IEC 1951

Amb qui riureu ?

 Avui fa 15 anys que es va morir l’àvia. Mestra des de que va descobrir que li agradava anar a l’escola, es va casar i com moltes dones del seu temps va deixar d’exercir i es va dedicar a la família, a la casa i a cuidar. Es cuidava de tothom i sempre mirava de saber d’aquell o de l’altre com estava, sempre amb la fe de teló de fons. De missa diària, i de resar amb el llibre de les hores, la seva manera de tenir fe la va fer més tolerant, més comprensiva, tot al contrari dels qui veuen la fe com una arma inquisidora. Li agradaven les petites coses de cada dia, els petits plaers, fer una bona xerrada amb parentes que se les estimava com amigues, i treballar incansablement a casa, a la cuina; a les estances. Pujava les escales agafant la barana com una corda, alternant els dos braços per ajudar el seu cos petit i rabassut. Tenia les mans molt boniques, amb els dits llargs i prims, elegants, i les cames molsudes, sense turmell, que moltes dones de la família hem heretat. I tenia una mirada serena i una serenitat inusitada. I sovint de la bona conversa amb ella en sortia un bon tip de riure, un humor sa i unes expressions que explicaven una manera de viure, de veure les coses i de ser. D’una generació que va viure una guerra i moltes misèries de postguerra i contradiccions. Quan rèiem amb ella, acabava dient “amb qui riureu quan jo no hi sigui?” Al cap dels anys un dia que rèiem en recordar-la, la meva germana Núria va dir “clar, seguim rient amb ella” i és que el millor que pot passar quan recordes algú que ja no hi és i que estimes, somriure i riure. Aquella figureta baixeta, de mans elegants i cames molsudes i mirada serena ens continua fent riure i ens segueix dibuixant un somriure a la cara quan la recordem amb tendresa, com a mare, àvia o tieta Ramona.