Irisada de sol i de llum blava

 

Fa una llum de tarda, daurada, de color de mel, d'aquell daurat que amb el blau del cel i el blau del mar fa una llum torrada, càlida, de fulla de tardor. El cementiri dels caputxins de Mataró està enfilat en un turó, a la falda hi té la ciutat i el mar. Fa poc ha sigut Tots Sants i hi ha ressaca de flors i ofrenes, que es van marcint, els xiprers són robustos, i el crepitar de la sorra amb les sabates és l'únic soroll que se sent. Anem davant dels Massafrets, un llinatge, ironies de la vida, molt adequat a un cementiri. Li portem una clavellina d'aire i un romaní, i resem un parenostre, mentre darrere de cada paraula de la pregària hi anem posant paraules que els diríem o li diríem "hem pensat que una clavellina faria bonic", o el que els explicaríem d'ençà de l'últim ram de ginesta. Aquí hi ha el nostre pare. I la nostra àvia Pia, i altres familiars, ben recordats i enyorats: la tia Juliana, l'Anna M., etc. Pengem la clavellina amb una anella improvisada en un forat de la porteta de vidre que protegeix el nínxol, que té el color de la tarda. Mentre fem l'operació, penso que potser riu, o està content que hi anem, que pengem la clavellina d'aire que li faci companyia, i el romaní. Pugem tres passadissos més amunt, i tot pujant em giro enrere i veig el mar, al fons, blau, sota la llum daurada, amb la ciutat i les cases del voltant del cementiri; és un paisatge agradable, efímer perquè ara aviat es fa fosc, i penso en fer una fotografia però els blocs de pisos que es divisen no la farien bonica. Penso, en canvi, que el retrat perfecte és el que el meu pare va escriure en unes memòries dels seus records de Mataró: "El més curiós i sorprenent és que quan em revé el record de Mataró és sempre la imatge càlida d'una ciutat irisada de sol i de llum blava. [...] La visió, quan em ve espontàniament, és sempre dolça, amarada de claror, com si mai no l'hagués tocat l'ombra d'un núvol [...] aquest punt d'equilibri, de subtil delicadesa, que té el nostre paisatge. [...] Un Mataró, on malgrat tot, hi tocava sempre el sol." Arribades al passadís de més amunt, anem a la Carme. Tantes coses que li explicaria, que riuríem, que comentaríem, tantes lectures que ens recomanaríem...tant temps i tantes coses que ens ha pres la seva mort, i la del nostre pare, penso. I marxem de nou escales avall amb la ciutat i el mar al fons, i el dia que es va apagant, però que encara manté aquella llum de quan hem arribat, de ciutat irisada i de llum blava, que els fa companyia, i ens fa companyia. Em dic per dins aquell vers de Salvador Espriu "dels meus morts que riuen d'estar sempre junts", i de com n'és d'important que ens facin companyia, d'imaginar, ai las, potser ingènuament, que riuen, que estan junts, i que el seu record ens sigui subtil i delicat com el paisatge irisat de sol, daurat de llum càlida, dels colors de la tarda, d'aquell "Mataró, on malgrat tot, hi tocava sempre el sol".