Si falta molt per primavera

Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor, és una frase d’una cançó que es diu Simplement, de Blaumut, que parla, com diu el títol, de coses senzilles, d’imatges quotidianes i de sensacions habituals, normals, que es queden entre el punt dolç i amarg, entre l’alegria i la tristor. Som dissabte a la nit i a la pantalla de la televisió hi estan entrevistant un polític exiliat a Bèlgica, no pas per cap delicte ni per cap malifeta, sinó per haver entès que calia obeir un mandat democràtic, el dret reclamat per molta gent a decidir el futur d’un país sense estat, en aquest cas Catalunya. L’entrevisten en un local que sembla un bar, en una part que més o menys sembla un altell, i al fons s’hi veu un finestral. Parlen de la situació a Catalunya, explica que som hereus de dos mandats democràtics importantíssims, de dos llegats de la voluntat dels votants que no els podem ignorar, que el president ha de ser-ho perquè és el legítim, cosa que posa en evidència que visquem en un estat de dret o amb les garanties democràtiques completes, escapçades per la ineptitud política de qui governa. Van passant preguntes i respostes, gestos, mirades, expressions, explicacions, arguments, interrogants, fins que la periodista gira el cap cap al finestral i li diu “Ha començat a nevar a Lovaina”, i ell hi afegeix “A Bèlgica és habitual que nevi, a Catalunya crec que aquests dies hi està nevant fort, com feia temps que no hi nevava”, amb un lleuger somriure. Injustament no pot tornar, no pot anar a veure com ha nevat, si fa fred, si fa sol o si plou, com moltes altres coses habituals, quotidianes i senzilles de qui pot estar a la seva terra i viure a casa seva. Aquesta impunitat per impedir-li desperta ràbia, per injusta, per cruel, per…per cretina. Desperta aquell punt just de riure barrejat amb tristor. Però ell somriu, el viu retrat d'aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor, com qui sap que els mandats i la justícia justa un dia el podran fer tornar a casa. I la cançó acaba dient “Sempre em dius si falta molt per primavera, però avui som aquí'. Sí, som aquí, però no falta gaire per primavera. 

Sort en tenim

Als qui ens preocupa l'actualitat i ens impliquem en tot allò que està passant en els darrers mesos a Catalunya, sort en tenim d’agafar unes bambes i escampar la boira, sort en tenim d’un sopar o una trobada per parlar, sort en tenim de poder entrar en una botiga i esvair les preocupacions en triar un jersei, una camisa, uns pantalons o unes sabates; sort en tenim d’anar a comprar allò del rebost que s’ha acabat, de parlar amb el botiguer; de respirar al bosc, i de mirar si fa bon temps o no i pensar què ens posarem avui. Sort en tenim de fer fotos, penjar-ne alguna, escriure, fer un tuit, cuinar, anar al teatre o al cinema, d’escoltar la ràdio. Sort en tenim d’anar a la feina i per unes hores preocupar-nos per afers professionals, per acabar el que has començat el dia anterior, per respondre mails, per atendre consultes. Sort en tenim de converses amb els companys de la feina que sempre acaben amb un “ a veure què passarà” i van passant coses camí del temps de desencadenar. Sort en tenim de la quotidianitat sota l’ombra persistent d’un context amarg, amb ressons de temps passats. Sort en tenim de tenir tot allò que alguns no tenen: passejar lliurement, un sopar, comprar, respirar a l’aire lliure on tu vols, treballar on treballes, viure on vols viure. Sort en tenim de pensar que cada dia és un pas per desencadenar. Sort en tenim d’adonar-nos-en i de no normalitzar-ho. Sort en tenim d’estimar la llibertat i somiar-la per qui no la té a la presó o a l'exili, precisament per defensar-la. Sort en tenim, i en tindrem. Sort en tenim de, malgrat tot, continuar amb la nostra vida. Ells algun dia retrobaran la seva, i serem lliures. 

Si fos aquí...

Si fos aquí, un dia d'aquests faria anys. Si fos aquí, pensaríem què li podríem regalar, com un aperitiu abans de Reis. Si fos aquí, hauríem passat un Nadal més, i un canvi d'any més. I hauríem estrenat calendari.

Si fos aquí, segurament treballaria amb ordinador, tindria mòbil, navegaria per internet. Si fos aquí, no hauria marxat encara en temps de les màquines d'escriure, del soroll entre metàl·lic i sord de les tecles de les Olivetti. Si fos aquí, faria temps que s'hauria jubilat, i segurament continuaria investigant, escrivint, i conversant amb els seus amics, potser sota el fum d'un cigarret o d'una pipa.

Si fos aquí, potser pensaria que havia tornat anys enrere, al temps de les prohibicions i les censures, a l'absurditat. Si fos aquí, hauria vist el català a la televisió, al cinema, a la ràdio, al carrer, a la vida; i ara veuria com tanta feina feta la volen desfer. Si fos aquí, veuria molta dignitat.  

Si fos aquí, hauria vist que ràpid que va el món amb les tecnologies i com retrocedeix en moltes altres coses.  Si fos aquí, hauria vist tot el camí entre la ploma i el paper, i el teclat i la pantalla. Si fos aquí, veuria el món virtual, les xarxes socials i la immediatesa de tot plegat, entre la lentitud de moltes coses essencials del món real.

Si fos aquí, tindria els cabells grisos o blancs, hauria envellit com tothom amb el pas dels anys, i tindria més vida per darrere que per endavant. Si fos aquí, quina cara faria, com seria...segurament, i com tothom al llarg d'una vida, una suma de molts bon dia i moltes bona nit, de moltes mirades, moltes converses, moltes paraules, molts pensaments, molts gestos i moltes sobretaules.

Si fos aquí, segurament la vida seria diferent, però no ho sabrem mai. Només sabem que si fos aquí, hi compartiríem la vida, que ja és prou i molt, si fos aquí.

Si fos aquí, amb aquell de la família o aquell altre, celebraríem l'aniversari. I potser també el celebraria amb els amics de tota la vida, aquells que són una mica com de la família, o potser més i tot que alguns que ho són.

Si fos aquí, la gran incògnita que només resoldria de la vida. Si fos aquí, la desembolicaríem com el regal que li faríem, un dia d'aquests que faria anys.

Si fos aquí, qui sap si la geografia de la mort i de la vida hagués traçat mapes i camins diferents, qui sap...o no, vés a saber.

Si fos aquí, crec que somriuria, perquè seria el millor que ens ha passat a la vida, que hi fos. Com que no hi és, ens hi hem de resignar, perquè amb la mort és de les poques coses amb què obligatòriament ens hem de resignar a la vida.

Si fos aquí, a vegades ho penso... m'ha dit ella, asseguda al sofà...abans de marxar, què portaria, com aniria, quin aspecte tindria...No ho sé, com nosaltres, què sabíem temps enrere de com som ara... dels petits plaers que ens agraden, les complicitats i els reptes de cada dia, perquè la vida continua.

Si fos aquí, un dia d'aquests, tot just estrenat el calendari, faria anys, i viuria, i la vida també continuaria. 

Si fos aquí...aquell regal que mai no desembolicarem.

El pes de l'any

Falta un dia perquè s’acabi l’any, per treure’ns el pes de les espatlles i posar-lo a la memòria, no gaire lluny per no oblidar. I preparar-nos per anar-ne carregant més cada dia. 

L’any va començar a pesar una tarda d’estiu que vam patir un naufragi, una bestiesa, un intent de perpetrar el terror absurdament cruel, injust i violent. D’aquest nufragi en vam sortir, vam aconseguir surar i mirar endavant. Amb el pes d’aquest maltemps, i el ressò del crit “No tenim por”, vam arribar al setembre, amb determinació, i amb el pes d’haver resisitit. I el primer dia de l’any farà 3 mesos que vam carregar encara més pes: el de la dignitat enfront de la vergonya de les porres, la violència i la repressió. Volíem votar per decidir, per comptar-nos, perquè la democràcia i llibertat van d’això. Aquesta dignitat encara va continuar i ha continuat, malgrat la presó, l’exili, la barbàrie d’usurpar les institucions governades per qui el poble va escollir democràticament. El pes del jou de qui només sap reprimir i el pes de la dignitat de qui fa 3 mesos davant una escola, un centre cívic o un local electoral hi va posar el cos i la llibertat. S’acaba l’any, i les espatlles alleugerides estan a punt per carregar més dignitat, més llibertat i més esperança, més bons moments, malgrat tot. 

Tocaran les 12, i acabarem un any i en començarem un altre, i pensarem que l’any passat quan vam brindar brindàvem per un any millor, i aquest any en demanarem un altre encara millor, perquè cada vegada en som més dignes i cada vegda tenim menys por a fracassar, a caure. Despedirem l’any de l’1 d’octubre quan faci 3 mesos del dia que ens vam reconèixer més dignes, més lliures i més valents. I ho tindrem sempre, amb el cap ben alt, amb el pas dels anys i els tocs de les 12. Perquè la memòria no oblida i el pes de l’any d’aquella tarda d’estiu i d’un diumenge de tardor, sempre el recordarem, sempre ens tornarà a passar pel cor, i per damunt les espatlles.

Si fos Nadal

Si fos Nadal, faria el pessebre, guarniria la casa, i pensaria en el sopar, el dinar, en algun extra que un cop l’any com que és Nadal es pot permetre. Trauria les figures del pessebre guardades tot l’any en una capsa, les garlandes i els ornaments que d’un any per l’altre se’ls nota que ha passat el temps. Si fos Nadal, pensaria en què he de regalar, en el que he de comprar, en quants seríem a taula per Nadal i sant Esteve, en si el menú seria un o un altre, en desitjar les bones festes a la família que no veuré aquests dies i als amics; en no menjar més del compte per evitar haver de bondat després dels dos d’àpats contundents. Durant els dinars, sortirien a la conversa temes quotidians, d’actualitat, de l’última pel·lícula o l’última sèrie, d’alguna cosa que ens hagués passat fa poc, alguna anècdota, o algun record de “T’e’n recordes aquella vegada que…?” o d’algú que ja no hi és i sempre hi era “Ostres, si ho veiés, què diria…”

Però és nadal, és un nadal petit, en mínúscules, de tràmit perquè toca, perquè ho diu el calendari i hem de respectar-ho: el temps és inalterable. És un nadal estrany, un nadal que passarem pensant on som, en un país on quatre persones no el poden passar a casa per les seves idees perquè estan a la presó, i cinc més són lluny de casa pel mateix. Inexplicablement qui vam escollir i hem tornat a escollir perquè ens representin dignament són lluny de casa per això, per posar damunt la taula la voluntat d’una majoria, per donar la cara. Segurament cada nadal ells es deuen trobar amb els seus germans, amb els seus cunyats, els seus pares, els seus parents, hi deuen congeniar més o menys, deuen riure més o menys, deuen obrir cava, deuen menjar escudella, gall d’indi o pollastre i canelons, deuen menjar torrons, n’hi deu haver de partidaris del torró de xixona, del d’alacant, de crema o de xocolata, de les neules sucades al cava o de les neules soles i el cava sol. Uns i altres no oblidaran mai aquest nadal petit, estrany, injust, trist i indignament escapçat. Sis persones més ja estaran a casa, però amb la llibertat vigilada, amb el mal regust del que han passat, del que han patit i del que pateixen els qui no hi poden ser. Al fons del plat d’escudella i entre les bombolles del cava, hi veuré un llaç groc, perquè són lluny de casa, a l’exili injust i indigne, o en una cel·la penitenciària, i perquè tenen tot el dret i la legitimitat de ser a casa. Si fos Nadal, es llevarien al seu llit, seurien a la seva taula, i es dirien Bon Nadal a casa seva. Però és nadal, i s’ho han de dir lluny de casa exiliats o darrere un vidre presos, perquè és un nadal mediocre. Si fos Nadal, serien lliures i feliços, i tallaríem el llaç groc, i al fons de l’escudella hi veuríem el plat i en la copa de cava hi veuríem bombolles que pugen amunt i serpentegen per la copa, i ens farien pessigolles a la llengua. bon nadal.

Ehem...

Devia ser l’any 2012, si no recordo malament, que vaig veure en directe una conferència d’Artur Mas a Fórum Europa. Parlava de coses elementals com el dret a decidir, de greuges com la incomprensió crònica cap a Catalunya des de la resta de l’estat, de la indefensió i l’espoli fiscal, i de la llibertat per decidir i per administrar la riquesa i els recursos de Catalunya. Veníem del ribot a l’estatut i ja portàvem tres manifestacions multitudinàries a la diada. Jo sempre havia votat iniciativa i ocasionalment el PSC però ja en aquell moment em començaven a quedar lluny, perquè ara em tocaven la llengua i la capacitat d’autogestió del meu país i aquestes opcions no tenien una postura clara i rotunda per defensar-ho. Mirant la conferència vaig començar a pensar “ostres , doncs té raó , parla bé i a sobre és més digne que molts altres”. Davant el canvi hi havia gent que em mirava estrany i fent broma algú un dia a la cua del forn em va dir “que m’han dit que votaràs al Mas?”. Van anar passant eleccions, diades, la consulta, compareixences solemnes, plens al parlament històrics. I aquells en qui jo havia confiat i pensava que serien garants dels drets més bàsics i de la defensa de la identitat, cada vegada estaven més lluny. I va venir el 27S, i el canvi de president i més diades i molta dignitat. I l’1O sota garrotades i repressió per voler votar, i el 155 i la repressió cuinada amb qui jo havia tingut confiança i ni els reconec i em fan vergonya, que s’hagin convertit en allò que hipòcritament criticaven dels seus opositors, i els seus opositors han fet allò que se’ls hauria de suposar que farien ells: comprometre’s pels drets més fonamentals i aixecar-se de la poltrona. I la presó i l’exili ...i ells tan amples, o demanant explicacions sense demanar-se si potser haurien de ser ells que ens n’haurien de donar als decebuts per tanta tebior i mediocritat. I ahir per primer cop a la meva vida vaig anar a un míting. Un míting de Junts per Catalunya, afins a qui jo anys enrere pensava que mai no aniria a cap miting, on vas a parar. I resulta que ara per ara són qui més em representa. Quan hi vaig arribar, mentre esperava una amiga bessona en idees polítiques, vaig fer una foto i la vaig penjar a l’Instagram. Al moment, un amic m’hi va posar un comentari :”ehem...en un míting convergent” doncs sí, en un míting de junts per Catalunya. Què passa? Sembla que sempre qui hem de donar explicacions som els que canviem i en canvi els immobilistes no. Podríem preguntar i demanar explicacions a qui no ha sabut ser conseqüent i als qui, cegament fidels a unes sigles, no es replantegen ni dubten de complicitats indignes que atempten contra la legitimitat. Tant de bo un dia la fidelitat cega sigui pels principis i la dignitat, i no per la poltrona. Doncs sí, ehem...aclarim la gola i les idees i la sensatesa.

Són les 6 del matí del dia 6

Són les 6 del matí i el cotxe arrenca cap a Brussel·les. 

Jo vaig néixer 2 mesos i 4 dies després de la mort del dictador Franco. Em van posar Mercè de nom però el meu pare em va haver de registrar com a Mercedes, perquè al registre van considerar que no podia ser que em posessin la forma en català. Anys més tard me’l vaig traduir. Vaig néixer, doncs, quan suposadament el franquisme començava a morir.

I el dia 6 de desembre de 2017, quatre dècades després, he estat en una ciutat, que en diuen el cor d’Europa,  Brussel·les. De camí cap aquesta ciutat belga autocars, cotxes, furgonetes i autocaravanes amb senyeres, estelades, consignes, cartells de llibertat. Sí, cartells de llibertat. Molts ciutadans que han enfilat el camí cap a Bèlgica per anar a demanar una cosa que sembla que a la vella Europa ja ningú no hauria de demanar i tothom hauria de tenir: llibertat. A les àrees de servei de l’autopista molta gent amb llaços grocs a la cua del lavabo i somriures i salutacions de complicitat. En ruta, salutacions amb llums o amb el clàxon. Un dia sencer de cotxe s’acaba en un hotel de carretera, i al pàrquing també hi ha cotxes amb llaços grocs i consignes de llibertat.

I l’endemà arriba el dia. El parc del cinquantenari i els voltants plens de catalans vinguts de molts racons de Catalunya, i cadascú almenys amb una insígnia o una peça groga. Banderes, pancartes i consignes sota un fred intens i un cel gris. Dilluns passat 6 membres del govern de Catalunya van ser posats en llibertat. “Només” en queden 2 a la presó i 2 líders civils. Sí, a la presó i 4 dècades després de la fi de l’autoritarisme. Acusats de violents, volen civisme i volen pau, però volen que poguem decidir lliurement. Volen llibertat. Brussel·les, una ciutat grisa, de cel gris, d’edificis oficials, de monuments amb aires imperials, de gratacels de bancs, d’empreses; impersonal i burocràtica, la pluja ahir a la tarda hi va caure intensament, sobre la grisor puntejada i il·luminada de groc. Hem anat a Brussel·les a dir que hi som, a demostrar que donem suport als qui són a la presó per les seves idees i a dir als qui hi són a l’exili també per les seves idees que tenen tot el nostre suport. Els hem dit que tenen la nostra complicitat contra qui els vol lluny de casa per haver permès votar, perquè fa 7 anys que cada any, cada 11 de setembre molta gent ha sortit al carrer per demanar poder decidir el futur del nostre país. Per escoltar. I la resposta és presó i el 155, que ens ha pres moltes coses i molta legitimitat guanyada a pols aquestes quatre dècades. 

I un dijous 7 de desembre en la ciutat d’Europa, que diuen que n’és el cor, milers de catalans hem anat al parc del cinquantenari per fer sentir la nostra veu perquè sembla que Europa no hi sent ni hi veu de lluny, i potser de prop hi veurà i hi sentirà que volem una cosa tan elemental, simple i necessària per viure: la llibertat. I que hi tenim part del nostre govern a l’exili per haver-la exercit i per haver complert amb la legitimitat que li va donar qui li ha de donar: les urnes.

Vaig néixer 2 mesos i 4 dies després de la mort de Franco, i quatre dècades després un dia 6 de desembre a les 6 del matí pujo al cotxe per anar a Brussel·les a defensar allò que aquestes quatre dècades semblava que ja no calia defensar, com semblava que 2 mesos i 4 dies després de morir un dictador em podien inscriure amb el meu nom. Potser és que encara el franquisme no s’ha acabat de morir. I la llibertat l’hem hagut d’anar a defensar amb un llaç groc, un clam i una dignitat inusitada sota un cel gris al cor d’Europa, com la del president i els quatre consellers exiliats. Són les 6 del matí del dia 6 de desembre, ha començat l’hivern a la tardor i molts hem emprès el camí cap a Brussel·les per fer sentir la nostra veu l’endemà. L’endemà de molts greuges i moltes injustícies de molts anys hem enfilat el camí per la dignitat increïblement 40 anys després de creure que no ho hauríem de tornar a fer mai més.

P.D.: Això sortirà bé. Mai uns musclos gratinats al país dels musclos havien sigut tan bons en tan bona companyia.