Amb qui riureu ?

 Avui fa 15 anys que es va morir l’àvia. Mestra des de que va descobrir que li agradava anar a l’escola, es va casar i com moltes dones del seu temps va deixar d’exercir i es va dedicar a la família, a la casa i a cuidar. Es cuidava de tothom i sempre mirava de saber d’aquell o de l’altre com estava, sempre amb la fe de teló de fons. De missa diària, i de resar amb el llibre de les hores, la seva manera de tenir fe la va fer més tolerant, més comprensiva, tot al contrari dels qui veuen la fe com una arma inquisidora. Li agradaven les petites coses de cada dia, els petits plaers, fer una bona xerrada amb parentes que se les estimava com amigues, i treballar incansablement a casa, a la cuina; a les estances. Pujava les escales agafant la barana com una corda, alternant els dos braços per ajudar el seu cos petit i rabassut. Tenia les mans molt boniques, amb els dits llargs i prims, elegants, i les cames molsudes, sense turmell, que moltes dones de la família hem heretat. I tenia una mirada serena i una serenitat inusitada. I sovint de la bona conversa amb ella en sortia un bon tip de riure, un humor sa i unes expressions que explicaven una manera de viure, de veure les coses i de ser. D’una generació que va viure una guerra i moltes misèries de postguerra i contradiccions. Quan rèiem amb ella, acabava dient “amb qui riureu quan jo no hi sigui?” Al cap dels anys un dia que rèiem en recordar-la, la meva germana Núria va dir “clar, seguim rient amb ella” i és que el millor que pot passar quan recordes algú que ja no hi és i que estimes, somriure i riure. Aquella figureta baixeta, de mans elegants i cames molsudes i mirada serena ens continua fent riure i ens segueix dibuixant un somriure a la cara quan la recordem amb tendresa, com a mare, àvia o tieta Ramona.

Devia ser una tarda

Segons la memòria col·lectiva familiar va ser una tarda, segurament d’hivern o de tardor. Tenia bones referències i va passar la prova de l’entrevista, asseguda al menjador de casa. Tenia la cara rodona, els ulls petits i la boca de pinyó. Els cabells curts, grisos, escassos i ondulats per “rulos”. Era baixeta i ampla però amb les cames elegants i estilitzades. S’havia de cuidar de la casa, de mi, la més petita, i de la família en general perquè els pares treballaven. No sé si va ser al cap de poc o molt temps de l’entrevista que va començar. Cuinava, netejava, i cosia, i em venia a buscar a la guarderia al migdia. Havia nascut a Saragossa i per la feina del seu pare havia vingut a Catalunya, on es va casar i va tenir un fill. Quan va arribar a la nostra família, el seu fill feia la mili i ella vivia al Masnou. Havia superat la soledat de treballar incansablement per tirar endavant per ella i el seu fill, i deixar enrere malsons. Sabia cosir amb una traça magnífica, mentre escoltava l’Elena Francis, i feia anar el pedal de la Singer. Cantava trossos de sarsueles, i seguia anant a veure el seu marit, sense que mai no sapigués on vivia  ni a on treballava. Una vegada hi vaig anar, en un pis de l’Eixample, i va sortir ell al replà amb samarreta imperi, els cabells enrere, pantalons foscos, i la cara ampla. Era força alt, o almenys a mi, petita, m’ho va semblar. Vam tornar a casa aquell dia primer amb un autobús que no ens hi portava i després amb el que tocava, per despistar-lo si la seguia. Arribava el diumenge a la tarda o el dilluns amb un abric que s’havia fet ella d’una tela que pesava tant que deia “deja que me quite la mochila” , i de seguida es posava a treballar. Fumava un pippermint a la nit, i li agradava la cervesa i el formatge, i la fruita, i anar a fer un cafè amb llet. I mai no va perdre l’humor ni la bonhomia. El guix per fer patrons - la tiza, que deia - el feia anar amb els dits prims i llargs i les ungles pintades de color rosa metàl·lic, que rodaven el dial de ràdio fins que trobava les veus que li feien companyia, o feien cercles a les seves cuixes mentre mirava la tele. Venia de vacances a Mallorca i es portava un coixinet d’aire per estirar-se a la platja. Sempre va saber estar al seu lloc, en la seva vida i quan va entrar en la nostra. Marxava els caps de setmana a casa seva, a fer la seva vida, i l’enyoràvem. En temps difícils, la mort del pare o de l’avi, ens va fer companyia i ens va fer riure, ens va cosir vestits, vam mirar pel·lícules del Clark Gable, de la Bette Davis, o de les cançons de la Imperio Argentina; parlava per telèfon al passadís tot anant endavant i endarrere, i ens ensenyava fotografies de la família, de casaments o comunions.  Més tard va tenir dues nétes i ensenyava les fotos amb un somriure que l’il·lumimava la cara. Els últims anys els va passar cosint, escoltant la ràdio i mirant la tele sempre que no fessin pel·lícules de “tiros y bombazos”. Tenia la salut precària però encara somreia davant un formatge sec o semi sec, o una cervesa, llavors ja sense alcohol. Ens va ensenyar moltes coses sense donar lliçons de res, i silenciosament va lluitar per la seva dignitat i per la seva vida, sense fer-ne bandera. No en va parlar fins molts anys després, de com va fugir del maltractament en uns temps que era més acceptat aguantar-lo que plantar-hi cara. Anys després d’aquella tarda la Glòria segueix en la memòria col·lectiva de la família, entranyable, carinyosa, amb principis, irònica i amb un sentit de l’humor intel·ligent. Mentre ho escric davant del foc en un capvespre de tardor, penso en tantes tardes com aquesta que ens feia tanta companyia, quan vivia a casa o anys després quan venia a passar el cap de setmana, en com acompanyava, sense dir gaire però dient molt, i en com reconfortava quan arribava el diumenge al vespre i deia “deja que me quite la mochila”.

Pensar en els morts

“Dels meus morts que riuen d’estar sempre junts” diu Espriu en el poema He mirat aquesta terra. Si mirem la nostra memòria, inevitablement hi trobem els nostres morts. Si repassem la trista llista, van passant un rere l’altre, com si anéssim passant de pantalla o girant full, i de cadascun en recordem anècdotes, paraules, mirades, abraçades, moments, imatges; una vegada que em va dir, una vegada que va anar a no sé on, ah i aquella vegada que va fer... o sempre deia, o ara diria, què pensaria ara, avui de ben segur que estaria ... o amb tot el que passa, millor que no ho hagi vist. Sempre ens queda la incertesa del que serien ara, dels que ens dirien, del que pensarien, de com estarien. Les làpides dels nínxols son massa fredes i distants i al cap i a la fi, només són el lloc per anar a posar flors, per explicar-los de pensament el que passa. Anem passant pàgina de l’àlbum hi van passant, els avis, tiets, el pare, la Glòria, cosins, amics...De cadascun en tenim més o menys records, de cadascun en tenim gestos, paraules, expressions, frases, fotografies, que a vegades se’ns colen involuntàriament en el dia a dia. De poc serveix pensar o assegurar què farien ara, qui sap, ...aquell instant que converteix present en passat, la vida en la mort, l’ara amb el record, l’és amb l’era, la presència en absència. I en aquest buit, la nota sorda que és la mort, pensar en els bons moments, en les petites coses compartides, viscudes, és un record més càlid que els vasos metàl·lics, els marbres freds i grisos i les lletres escolpides del cementiri, només una mica acolorides per les flors que aviat es marciran. El que no es marceix mai és recordar-los i riure del que deien, del que els agradava i que de ben segur si hi fossin ens estimarien. Com si oloréssim una rosa o un ram de ginesta. Pensar en els morts, més enllà del tètric escenari funerari, és pensar que de ben segur ells riuen d’estar sempre junts.

En una trona

Assegut al respatller del banc mira l’horitzó. Medita la transcendència del seu moment, assegut com si no volgués que el temps passi perquè ha de prendre una decisió. Té els auriculars posats - potser no hi sona res o potser sí, potser una música que l’ajudi a decidir-se. Potser simplement necessita una pausa, estar tranquil, mirar lluny i mirar-se de lluny la ciutat , la vida, com si les peces difícils d’encaixar del seu tauler des de la trona del banc les pogués mirar millor. És el capvespre  i el vaivé de gent a la carretera de les aigües s’accelera, d’anada i de tornada, però ell immòbil, aferrat a un temps que no vol que corri. Bicicletes, caminaires, corredors, van passant darrere seu i ell, absort en vés a saber què. En el millor dels casos en una pausa simple per desconnectar; en el pitjor, prendre una decisió transcendental, o dir alguna cosa que no sap com dir, o solucionar un problema que li deu pesar. O una decisió inajornable que ha de prendre. L’aire fresc del capvespre fa olor de verd, amb un toc de perfum lleu, dolç, melancòlic i refresca les espatlles. Li diria, com diu la cançó de Manel, que a vegades ens en sortim, que una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. Segueixo el meu camí de tornada, mentre aquell home segueix allà, immòbil, a la trona, mirant de discernir la transcendència, l’abans i el després des d’un respatller, mirant de trobar una sortida, o el punt de partida que li faci fer el gest de canviar-se el que sigui de la seva vida, des d’un respatller que mira de cara l’horitzó.

Les dues taules

Són dues taules de càmping o de pícnic que fem servir per les trobades familiars i que s'havien quedat fora de lloc des d'abans del confinament, i era el moment de tornar-les allà on eren. Recolzades a la porta del carrer, esperava el cotxe per carregar-les, i en aquell compàs d'espera el mòbil és un refugi per fer més ràpid el pas del temps. Un missatge, en diverses parts, com si les males notícies es donessin millor i fessin menys mal a poc a poc, com de puntetes, em va deixar sense paraules. Avui fa  14 anys que es va morir l'àvia, la Ramona, i en sortir de l'església, després d'intentar pair que ja estava, que ja havia sonat aquella nota sorda final de la mort, ella estava allà, a fora, a dalt de la vorera, davant de l'església, i ens vam abraçar, una de les abraçades més càlides, carinyoses i consoladores d'aquell dia en què mai més tornaríem a veure a l'àvia, ni a parlar-hi, ni a riure, ni a escoltar-la. Era cosina germana, sempre atenta a venir a saludar quan ens trobàvem en algun acte, quan coincidíem en algun funeral, o en trobades familiars, i en els darrers anys sempre amb una resposta per les meves curiositats sobre la família. I sempre a punt d'explicar-se, d'explicar, de captivar amb la seva manera de narrar les històries i les anècdotes familiars. Fa uns pocs mesos, posant ordre als llibres enmig del confinament, vaig trobar a dins un llibre dues cartes, un recordatori i una participació de primera comunió de la família. La cartes, eren una de 1939, d'un tiet  des de Madrid, i l'altra, dels anys 60 d'un altre tiet que havia anat a provar fortuna a Veneçuela. Les vaig escanejar i les hi vaig enviar, i el recordatori també, perquè estava personalitzat per fer-la arribar a la nostra àvia Pompília. També vaig començar a repassar dia per dia dels anys 40 i 50 el Diari de Mataró, i quan vaig trobar alguna dada interessant de la família, també li vaig enviar. M'agradava compartir amb ella la història de la família, perquè era l'ocasió per una resposta sempre interessant i aclaridora de qui era qui a la família. Aquest estiu estrany, pensava dedicar part de les vacances a seguir amb la història de la família, a repassar fotografies, a mirar dia per dia dels anys 40 i 50 el Diari de Mataró, com havia fet durant en el confinament, i a esperar la resposta sempre a punt de l'Anna. Una trobada familiar si mai retornàvem a la normalitat, i les possibles troballes que hagués fet, haurien estat una altra ocasió per escoltar-la o llegir-la, per aprendre tot el que sabia de la família, com era aquell i l'altre, com va passar la vida, què pensava, què va fer, fins on va arribar. Un dia d'estiu vaig anar a dinar a casa seva i em va ensenyar fotografies, l'arbre genealògic de la família, i em va explicar anècdotes, pensaments, caràcters d'aquell tiet, de l'altre, dels avis, dels besavis, dels parents, de la religiositat de la família i perquè no, de les excentricitats d'alguns parents llunyans, i em va ensenyar una fotografia que em va impressionar, per veure-m'hi reflectida com mai m'hi havia vist, de cara i sobretot de nas.

Va arribar el cotxe i vaig carregar les taules, amb la mascareta de rigor posada que parava el camí de les llàgrimes galtes avall. Les taules anaven als seients de darrere, i tornaven al lloc, per a una futura trobada de família. Ella ja no hi serà, no sentirem més les històries ben explicades, amb un to de veu constant, suau, serè, rialler, que atrapava l'atenció. Com aquella abraçada càlida, de comfort, de consol, d'aquell dia en què mai més no tornaríem a veure l'àvia. A ella, tampoc. Les dues taules ja estan al seu lloc. Quan les tornem a treure pensaré en aquella tarda que s'esperaven al carrer per carregar-les al cotxe, en aquella abraçada d'avui fa 14 anys; i quan aquestes vacances continuaré la història de la família i del meu pare, tot repassant papers i fotografies de la família, el Diari de Mataró, i buscant paraules per explicar la història, em faltarà ella per compartir-la, la millor còmplice en l'afany per saber i conèixer la família, i segurament per mirar de trobar com explicar-la. Ella, millor que ningú, sabia traçar la història de la família, la sabia fer entendre i la sabia ensenyar. I ens l'hagués explicat en una sobretaula de trobada familar en aquelles dues taules; perquè estimava la família, i per això aquell dia de fa 14 anys ens va abraçar millor que ningú.

La gerra d’aigua freda

• Les gotes hi van caient , i caient, amb més pausa a vegades i amb rajolí, altres, fins que l’última gota vessa i cau la gerra freda, i aleshores mires enrere i veus totes les gotes que han anat caient, que han anat sumant i sumant fins a fer vessar i abocar tota la gerra. I llavors és el moment. El moment d’eixugar-se, de superar el calfred, passar el tràngol i plantar-se. Rebel·lar-se, argumentar i mirar la pròpia dignitat a la cara, que l’aigua freda ha refrescat. Una gerra d’aigua freda és una decepció feta de petites decepcions una darrere l’altra, com avisos que alerten. Alerten que un dia es diu prou, es diu fins aquí, que passa de taca d’oli, per respecte a un mateix que sempre explica alguna cosa del respecte dels altres. I potser hi ha por perquè és com un salt que no sap on cau, que ha anat fent saltirons per evitar fer el salt, fins que s’ha de fer: per veure al mirall la dignitat i el respecte. La dignitat i el respecte de mirar als ulls i no desviar la mirada. La mateixa dignitat i respecte que voldries dels altres si un dia coincidíssiu davant de mirall. Llavors, brindaríem amb copes omplertes d’una gerra d’aigua fresca compartida, lluny de la solitud de la gerra d’aigua freda.

L'àvia

Tenia els llavis prims i les mans boniques: els dits estilitzats, i les mans primes, tot al contrari de les cames, que molts hem heredat, amb el turmell ample i rabassut, i una mirada serena. Quasi bé mai no alçava la veu, i tenia la mirada reflexiva, i l'autoritat moral de qui no necessita cridar per ser escoltat. Havia nascut en plena primera guerra mundial, i va patir la guerra civil i els estralls emocionals, de la guerra i la postguerra. En la vida no ho va tenir tot fàcil, però sempre va saber què volia, no volia anar a l'escola perquè la que anava no li agradava, però en va trobar una que li va despertar la vocació de mestra; la fe sempre la va guiar, com una salvació. I l'humor quasi bé no el va perdre mai, els tips de riure. La guerra, les conviccions religioses, li van forjar unes conviccions que amb la saviesa innata que tenia les va adaptar a les circumstànices, amb una fe profunda.

El gust per les petites coses, per un bon menjar, una bona tassa de "xacolata", per viatjar, per conèixer llocs, li va donar vitalitat, i en va donar als altres. L'interès per la família, els consells que donava, les reflexions, el riure, l'humor, i la serenitat que traspuava van ser la gran lliçó de vida que va donar: l'estimació incondicional. Amb qui riureu, ens deia, quan jo no hi sigui? Riem amb ella, pensem en ella, i en la serenitat que tenia, i en l'humor i trapelleria que també tenia. Ella mateixa a les seves memòries, quan parla dels seus avis acaba dient: "Van ser persones plenes de bondat, que la guerra va marcar molt durament. Que sigui un bon exemple per tots vosaltres, aquesta fortalesa i bondat que els va acompanyar tota la vida". Avui faria 105 anys, i aquells llavis prims, aquells dits estilitzats i aquelles cames rabassudes i la mirada serena segueix sent una lliçó de vida.