Assegut al respatller del banc mira l’horitzó. Medita la transcendència del seu moment, assegut com si no volgués que el temps passi perquè ha de prendre una decisió. Té els auriculars posats - potser no hi sona res o potser sí, potser una música que l’ajudi a decidir-se. Potser simplement necessita una pausa, estar tranquil, mirar lluny i mirar-se de lluny la ciutat , la vida, com si les peces difícils d’encaixar del seu tauler des de la trona del banc les pogués mirar millor. És el capvespre i el vaivé de gent a la carretera de les aigües s’accelera, d’anada i de tornada, però ell immòbil, aferrat a un temps que no vol que corri. Bicicletes, caminaires, corredors, van passant darrere seu i ell, absort en vés a saber què. En el millor dels casos en una pausa simple per desconnectar; en el pitjor, prendre una decisió transcendental, o dir alguna cosa que no sap com dir, o solucionar un problema que li deu pesar. O una decisió inajornable que ha de prendre. L’aire fresc del capvespre fa olor de verd, amb un toc de perfum lleu, dolç, melancòlic i refresca les espatlles. Li diria, com diu la cançó de Manel, que a vegades ens en sortim, que una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. Segueixo el meu camí de tornada, mentre aquell home segueix allà, immòbil, a la trona, mirant de discernir la transcendència, l’abans i el després des d’un respatller, mirant de trobar una sortida, o el punt de partida que li faci fer el gest de canviar-se el que sigui de la seva vida, des d’un respatller que mira de cara l’horitzó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada