La gerra d’aigua freda

• Les gotes hi van caient , i caient, amb més pausa a vegades i amb rajolí, altres, fins que l’última gota vessa i cau la gerra freda, i aleshores mires enrere i veus totes les gotes que han anat caient, que han anat sumant i sumant fins a fer vessar i abocar tota la gerra. I llavors és el moment. El moment d’eixugar-se, de superar el calfred, passar el tràngol i plantar-se. Rebel·lar-se, argumentar i mirar la pròpia dignitat a la cara, que l’aigua freda ha refrescat. Una gerra d’aigua freda és una decepció feta de petites decepcions una darrere l’altra, com avisos que alerten. Alerten que un dia es diu prou, es diu fins aquí, que passa de taca d’oli, per respecte a un mateix que sempre explica alguna cosa del respecte dels altres. I potser hi ha por perquè és com un salt que no sap on cau, que ha anat fent saltirons per evitar fer el salt, fins que s’ha de fer: per veure al mirall la dignitat i el respecte. La dignitat i el respecte de mirar als ulls i no desviar la mirada. La mateixa dignitat i respecte que voldries dels altres si un dia coincidíssiu davant de mirall. Llavors, brindaríem amb copes omplertes d’una gerra d’aigua fresca compartida, lluny de la solitud de la gerra d’aigua freda.