La llibertat en aquell marge

Els entrepans a punt, i el menjar per compartir també. Poso les begudes a la nevera portàtil perquè es mantinguin fredes. Els vasos de plàstic també els tinc, i els tovallons. Tot a punt. Després de molts mails, moltes converses pel passadís, i molts missatges de whatsapp, arriba el dia de compartir Lledoners amb els companys de la feina. És un dia de convocatòria i hi ha força gent. Hi ha dos autocars de Bellvís que han dedicat el dia a anar a les tres presons, El Catllar, Puig de les Basses i Lledoners, a portar una anella que conserven al poble i que la llegenda, i la tradició, diu que qui la tingui a prop, si mai té un problema amb la justícia, tindrà un judici just. Porten lletres de cançons, una guitarra i un micròfon, llegeixen un manifest que explica la llegenda de l’anella i després canten. Nosaltres hi arribem en diferents cotxes, i plantem les cadires i les taules al camp, una mica lluny del marge, i comencem a menjar i a compartir coses per picar. A la presó se senten les pilotes que boten al pati, però avui la megafonia no se sent. És un divendres festiu, 12 d’octubre. Molts companys s’enfilen al marge i, com tothom el primer cop i també cada vegada que t’hi enfiles, és com si veiessis davant teu el mirall que et planta davant dels teus ulls l’evidència, la realitat, te’n fas el càrrec - ja te’l feies abans amb el llaç groc a la jaqueta, a les concentracions, a les manifestacions, amb les pancartes al balcó, etc. però allà, al marge, allò que tens en la ment, en els mitjans que te’n parlen, a les xarxes, … es fa real: la presó on hi ha tancats 7 homes per les mateixes idees i els mateixos ideals que tu. I et remou. Al fons de tot es veu el finestral per on passen després de sopar, i no es veu qui passa però si saluden potser són ells… i veure-ho, fer-ho evident et cau a sobre. I en Joan Bona Nit amb un megàfon que els diu bona nit i hi afegeix en Diamante, un pres en 3r grau que té permisos, i que ha establert una certa complicitat amb els presos polítics. Avui comuniquen amb les presons de les dues preses que també senten el bona nit. Quins contrastos en els temps de la immediatesa, dels automatismes, de les comunicacions ràpides, telemàtiques, la protesta per denunciar que 7 homes estan injustament empresonats es faci amb un megàfon, des d’un marge que s’albiren lluny els qui podrien ser aquests presos, i que es faci silenci per si contesten, lluny, i cridant. La virtualitat amb què expressem el rebuig per aquesta injustícia de presos i exiliats i represaliats, per Twitter, Whatsapp, pels articles als mitjans, per les notícies o els debats que llegim o veiem, allà, en aquell marge, es fa analògica, real: es palpa l’absurda injustícia però alhora la determinació per denunciar aquesta situació, i la necessitat que, malgrat l’aïllament, els presos sentin ni que sigui de lluny la paraula llibertat. 

Després nosaltres continuem el dia a dia, estrany des d’aviat farà un any, amb els nostres horaris, compromisos, distraccions, plaers, però aquell marge perdura perquè et planta davant dels nassos allò que fa mesos que crides a manifestacions o portes a la solapa de la jaqueta o al bolso: que hi ha en aquella presó 7 homes engarjolats per pensar i defensar el mateix que tu. Crides, com pots, i constates el que crides i potser cridar llibertat poques vegades t’ha commogut tant i ha tingut tant sentit. 

Bona nit Lledoners

El camp és com aquells camps de prop de les platges que a l’estiu es converteixen en aparcaments més o menys improvisats. Aquí, però, no hi ha platja, hi ha una presó. Entre el camp i la presó hi ha un fossar i un filat. Dos dies per setmana hi ha concentracions programades per demanar la llibertat dels 7 presos polítics que hi ha tancats. Els altres dies, gent dels voltants hi van almenys a donar testimoni de presència. Hi vaig un dia fora de les concentracions programades, com si fos un dia “fora de temporada”. Al principi no hi ha ningú més que els dos cotxes nostres, però més tard van arribant la gent dels voltants. Hem portat sopar per menjar alguna cosa mentre ells també mengen. Des d’aquest camp la presó es veu relativament a prop, se senten veus de megafonia que avisen i una pilota taronja que de tant en tant vola més amunt del filat. Hi sopem entre molt més silenci que les altres vegades, en petit comitè, amb els de cada dia, amb els que sempre hi són. I quan ja han sopat, lluny, en un finestral, es veuen passar els presos que van a la cel·la, potser algun que saluda és un dels 7, i ja a la cel·la n'hi ha d'altres solidaritzats amb la causa, que treuen banderes per la llibertat, estelades, una samarreta groga. Passa una noia d’un poble proper que explica que ella el dia 11 no va anar a la manifestació perquè va venir aquí, perquè volia almenys fer companyia amb acte de presència, mentre la resta de gent es manifestaven. 

L’endemà penso en tota aquesta gent del "cada dia", que cada nit s'enfilen al marge per dir bona nit. I inevitablement penso en aquells que han deixat anar els ideals, perquè els anava millor defensar i proclamar els drets a distància, i difícilment trepitjaran aquest camp. I ara, alguns a qui combatien, titllaven de dretes, de conservadors, potser han agafat al vol les idees que ells han deixat anar i les han aplicat. Penso en polítics d’esquerres, nacionalistes de centre; en els Jordis, en els empresonats i els exiliats. I en els que volien canviar el món i només han canviat la seva vida. I aquesta gent de cada dia, anònima, sense cap afany de protagonisme, però que silenciosament cada dia posen un granet de sorra per la llibertat.

Hi ha molta gent anònima que cada dia fa la seva vida amb aquest rerefons en la memòria: un fossar i un filat que tanca una gent que no han comès cap delicte, i uns altres que han hagut de marxar per no estar dins el filat; i això ens ha canviat la visió del món. I hi ha gent sense nom però amb veu que cada dia van al camp a dir bona nit. Hi ha algú que cada vespre alça la veu i diu 7 noms, i els desitja bona nit. No és cap heroi ni cap celebritat. Només, i tant, és una veu que clama la llibertat, mentre clama al cel el silenci dels qui han dimitit dels ideals i del compromís. És la veu que cada dia, cada vespre, diu 7 noms i bona nit a 7 persones privades de llibertat precisament pel seu compromís amb la llibertat.

El Perico

Tenia els ulls una mica al fons de la cara però el blau intens els feien emergir. Llest, ràpid, irònic, fumador, al voltant de la taula o en els seus millors temps en una conversa era fàcil riure amb ell, o escoltar -lo a peu dret en una trobada improvisada per República Argentina. Les seves teories sobre moltes coses, sobre la vida, sobre el món, la política, et deixaven captivat, hi estiguessis d’acord o no, davant aquells ulls blaus i la barba de perilla. La injustícia de les malalties el van fer vulnerable, i el van portar a un món complicat, absurd, delirant. Era una mena d’interrupció d’aquell Pere de raonament ràpid, de sortides brillants, de fer riure, d’ell i les “nenes” Comas rient al voltant, de respostes intel·ligents i iròniques. Però més o menys malalt, el Pere sempre va ser una bona persona: el Perico. Amb els ulls blaus sempre de fons.

Tots els tòpics de l’estiu

Tots els tòpics de l’estiu arriben. Grups de mosques volant mentre dibuixen un zig-zag, papallones que van de planta en planta, abelles que xuclen el pol·len de les flors, mosques grosses que entren a casa i passegen el seu brunzit de visitant inesperat, dragons que de nit mengen mosquits a la vora del llum i s’enfilen per les parets de casa; ruixats i tempestes que refresquen alguna tarda, banys a la piscina,tombarelles, nens que reclamen l’atenció “mira, mira què faig, toco el terra de la piscina i torno a pujar; mira, mira, com em tiro”, bicicletes amb rodetes, bicicletes dels qui encara no poden tenir moto, caminants al capvespre, amb la fresca; tots els tòpics de l’estiu en un poble interior. Més vida al jardí o al balcó que a dins de casa. A les botigues, els gelats prenen protagonisme, i la conversa sobre el grau de calor hi predomina, com la durada de les vacances i si aquest any es farà una cosa o altra; migdiades mandroses i llargues, com les tardes que allargassen el sol. A la ciutat, calor, turistes assolellats, fulles seques caigudes dels arbres, que anticipen la tardor; rècords de temperatura, ampolletes d’aigua, vanos, aires acondicionats que fan més lleugera la calor, i més feixuc sortir al carrer.

Tots els tòpics de l’estiu es compleixen, sense dil·lacions, perquè arriben, perquè són inevitables. Però aquest estiu hi ha un ull que mira de reüll sovint, o a la cara, l’actualitat. Perquè hi ha una trista excepcionalitat, un buit, una injustícia clamorosa, unes absències involuntàries que s’haurien d’acabar immediatament. Presons, exilis, repressions, el ventall injust és tristament ampli, ingnominiós, indecent.   

Un tòpic de l’estiu als pobles és trobar pel carrer a qui a l’hivern no trobes tan sovint,  sentir més veus al carrer des de casa, anar a veure a un i altre, baixar a la ciutat i pujar al poble, les distàncies a l’estiu es fan més curtes, i el temps, més llarg. 

Es compliran tots els tòpics, sí, però serà injust, li faltarà un tros i tindrà regust amarg d’absència, de llunyania, d’injustícia, de la no llibertat per tots els qui no són lliures, i els que en sentim el pes. Hi faltaran tots ells i els seus estius. A la teva finestra hi diu: Us volem a casa. I això, no és cap tòpic.

Zam zam zam

Zam zam zam era una mena d’expressió onomatopeica per quan volia expressar temor o disconformitat amb alguna cosa. He de menester una cosa, també era una expressió molt seva, molt del seu temps, de paraules simples i alhora concretes, exactes, de significat indubtable. Ens hem de determinar, quan s’havia de concretar una cosa o posar data, o quedar entesos, també era una expressió molt seva. Això serà “lo interessant” també formava part del seu vocabulari habitual. Com n’eren també d’habituals les discussions d’ideologia, amb contradiccions pròpies i normals de qui no podia ser gaire objectiu i malgrat tot, havia fet esforços per adaptar-se a la realitat i als nous temps. Haver passat la guerra i haver estat víctima d’un bàndol difícilment li feia entendre l’altre o certs plantejaments que superaven enemistats i idees oposades, i sempre amb la fe de fons, que la feia entranyable. 

Del món i de la vida ens en va ensenyar molt. La serenitat en temps difícils, les lliçons d’anatomia davant d’un pollastre a punt de coure, la infinita paciència d’anar amunt i avall al passadís de Granollers tot cantant el carril ja marxa cap a Barcelona, no hi ha gaire estona, no hi serem a temps, tris tras tris tras, i del seu temps de mestra a Castellterçol quan els alumnes la trobaven al cap dels anys encara li deien senyoreta Ramona... lliçons de vida  simples i essencials... i els anys passen i ella avui en fa 12 que ja no hi és. La tieta Ramona, la mamà, l’àvia... molts noms que porten a aquell carril que marxava, als dinars de diumenge que cuinava de bon matí, a les anades a missa a Puiggraciós, a mossèn tal que havia trobat, o a les monges que havia vist, als oblats de Montserrat, però també a un bon tip de riure, a mirar pels binocles, als estius del Far, a la xocolata desfeta per esmorzar o per berenar, a fer la xerrada amb uns i altres. Recordar-la rient és potser la millor resposta al que una germana meva va dir una dia: ella sempre deia “i quan jo no hi sigui amb qui riureu?: amb ella. I per no deixar esvair allò que en un concert el Lluís Llach va dir abans de cantar Un núvol blanc: la memòria dels morts és com un núvol blanc, fràgil i fàcilment esvaïble, i per això cal cuidar-ne la memòria de tant en tant, mirant d’evitar que el núvol blanc s’esvaeixi. Zam zam zam.

Feu un Marina

Fa uns quants anys al programa El convidat l’Albert Om va passar un cap de setmana amb la Marina Rossell. Potser d’entrada, i amb una visió amb prejudicis, el programa prometia tòpics, un balanç d’una carrera, la vida d’una cantautora catalana, els records dels inicis, explicar per quins motius s’havia fet cantant, els referents que havia tingut; prometia entrar en la vida desconeguda d’una intèrpret sempre encasellada en la reivindicació de la canço catalana, prometia també potser una dosi de rerivindicació de la cançó francesa, una visita a Moustaki i tot allò que la mateixa Rossell havia anat configurant al llarg de la seva trajectòria, l la imatge d'una intèrpret i d'una veu molt característica. 

Però aquesta previsibilitat es va trencar. L’Om sempre sabia portar la conversa al terreny de la confidència, de la reflexió, però no de manera carrinclona o tòpica, sinó serena, reflexiva, i com si no hi haguessin càmeres que ho observessin i no en fossin testimoni. En el moment, doncs, que l’Om troba el to de la confidència, la Marina Rossell explica que el més difícil que havia fet a la vida havia sigut canviar la gelosia per l’admiració, i això li havia causat molta tranquil·litat, i explica que quan havia començat a cantar va veure la Maria del Mar Bonet i pensava que ella no podria fer mai res, perquè tenia una veu més fina, era més guapa, i ella ,en canvi, portava ulleres molt graduades. Explica que durant anys havia viscut amb aquesta sensació. I que el dia que va aprendre a admirar en comptes d'envejar, després de molts esforços, va ser feliç. 

I en això hi he pensat molt, aquests útims temps, quan els fets polítics ens fan veure sovint certa competència i no acceptació de certs lideratges en el sobiranisme, cert boicot silenciós, certs silencis que fan molt soroll, i certs gestos que de tan subtils es tornen estridents, i certs recels corcats per l'enveja, com una esclavitud que plana com una boira espessa. I sempre penso: si fessin un Marina Rossell, serien més feliços i les coses anirien molt millor. Les enveges s’esfumarien, perquè l’acceptació que algú és més vàlid que tu en algunes coses, que lidera millor, que té més fusta, no t’eximeix de tenir un paper, de ser vàlid, al revés, et fa anar endavant i et fa ser millor.  I qui sap, fins i tot potser despertarien l’enveja de molts quan ells haguessin foragitat la seva. Si fessin un Marina, serien una mica més lliures i feliços, i la llibertat seria una mica més a prop. I Espanya i tot hi guanyaria. Com deia Maragall, a l'Oda a Espanya:

Massa pensaves - en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies - a morts els fills,

te satisfeies - d'honres mortals,

i eren tes festes - els funerals,

oh trista Espanya!

Feu un Marina, i tot serà millor.

T'explicaria una florida

Si tornessis, en aquest temps ho trobaries tot florit. La ginesta als marges, margarides grogues, blanques, flors en forma de campana, que ningú les cuida, les rega la pluja i floreixen i esclaten aquí i allà sense cap ordre establert. 

Si tornessis, és primavera i tan aviat surt el sol com cau un xàfec, i la calor es comença a endevinar, se’ns escapa algun estornut inesperat.

Si tornessis, ens trobaries molt dignes. Potser més que quan vas marxar, i resistint la realitat, que no ens agrada, però convençuts que no hi ha res que duri per sempre.

Si tornessis, els carrers continuarien al seu lloc, i potser moltes coses que ens pensàvem superades, també, encara hi són. Ara els dies s’estiren i el sol fa aquella llum allargassada i no té pressa per marxar. 

Si tornessis, és temps de roselles, de verds de molts colors, de tots els tons desperts.

Si tornessis, ens miraries i ens veuries tossudament alçats. Respiraries l’aire de primavera.

Si tornessis, no t’explicaria la florida. Ja la veuries, la sentiries, la miraries i riuries.

Ai, si tornéssiu...