La truita de patates

Al damunt de la taula parada hi havia una truita de patates, improvisada per fer-nos companyia. S’acabava un dia d’una tarda de desconcert, de por, de neguit, de la vida que trontolla, de nusos a la panxa i a la gola, de temor, de cares llargues, de pànic, de carrers atemorits, de silencis tensos, de la roba que no et toca a la pell, de fer allò que no has fet mai perquè això no t’ha passat mai, de tenir el mòbil desbordat perquè tothom vol saber si estàs bé, de pensar que hi podries haver estat tu, que ho podries haver vist tu, que podries haver pres mal tu, de témer el moment de posar els peus al carrer perquè a prop s’hi ha perpetrat la pitjor de les bestieses, perquè només ho has vist a la tele i t’has compadit de les ciutats on ha passat, però has pensat que qualsevol dia passarà a la teva; d’improvisar una reacció, de compartir amb els companys de feina, de mirar de fer el que pots, de passar por però pensar que tothom en passa et consola. I sortir al carrer i marxar cap a casa entre el pànic i la perplexitat que encara no s’ho acaba de creure. De carrers plens de policia, d’excepcionalitat, de silenci pesant, d’esgotament...de tot allò que no hauria de ser una tarda d’estiu assolellada i calorosa, de faldilla de colors i moltes teles, de voler sortir de treballar per prendre l’aire fresc. I en arribar a casa, en una altra casa m’hi esperava una truita de patates i unes llesques de pa amb tomàquet per compartir i mirar de passar el tràngol. I a la taula, amb un tros de truita al plat i el cap mirant cap a la tele, va aparèixer un senyor uniformat, que algun expert de  la tele va dir que emulava la formalitat dels majors anglesos. Va explicar què havia passat i ens va explicar que aquella bestiesa de Barcelona i de Cambrils tenia a veure amb una notícia de successos de feia poques hores d’una explosió, que semblava del món marginal de les drogues però era la perpretació del terror. Ens va obrir els ulls i ens va donar seguretat en uns moments que tot ens trontollava. Més enllà de l’atractiu, del descobriment físic seductor d’aquell senyor per part del públic femení, fins aleshores anònim i ara blanc de tots els elogis, amb la truita de patates al plat a la taula per fer-nos companyia, ell encara ens en va fer més, i ens va donar el millor que després d’aquella tarda de naufragi, de por i desconcert se’ns podia donar: protecció. Llavors, la truita de patates encara va ser més bona.

La vergonya

La vergonya no la perdran mai perquè no la tenen, perquè manipular impunement tampoc els avergonyeix sinó que els “envergonyeix”. No els ha importat mai saber ni fer saber altres cultures i altres llengües perquè les mires les tenen estretes i la por a l’amplària els immobilitza. No han llegit gaire perquè encara estan entestats en continuar llegint la mateixa plana de la seva història.

Anar a l’escola és anar a aprendre. A aprendre a conviure, a conèixer, a jugar al pati, a compartir i a estudiar per fer-te una persona lliure, perquè com més coneixes més oportunitats tens de saber què vols ser quan siguis gran. Has de fer deures, estudiar disciplines que potser no t’interessen ni t’agraden però et serveix per saber què seràs o no quan siguis gran.

A l’escola, a més, comparteixes, jugues, corres, fas amistats, t’equivoques, l’encertes... creixes. I tens vergonya el primer dia quan ets el nou de la classe, quan has de sortir a la pissarra i no saps si te’n sortiràs... i sortiries fugint a l’hora de gimnàs i de saltar el "plington", o després de llegir l’enunciat de l’examen de mates.

A la meva escola, com en tantes altres, ens van educar en aprendre d’on som i qui som per aprendre d’on són i qui són els altres. A portar la bata neta cada dilluns per començar la setmana de nou. Vam aprendre en català a valorar i a apreciar qui no ho és, i a tenir una identitat per comprendre i valorar els qui en tenen una altra. Més enllà de les tendències i les conviccions que pogués tenir l’escola, sempre hi va planar un valor com una llosa: el respecte.

I l’adoctrinament per si mateix no és respecte. És fer creure sense fer conèixer, és fer aprendre  sense qüestionar, sense mirar al voltant, és dibuixar una casa com et diuen, és imaginar el que et dicten, és pensar sense entendre. És faltar al respecte. 

Quan anava a l’escola una tarda a la setmana fèiem plàstica. Dibuixàvem, fèiem fang, pintàvem amb dacs o amb pintures, vernissàvem les figures de fang, ens encartronàvem la bata quan ens hi eixugàvem les mans empastifades de vernís, i les ungles i els dits de les mans s’embrutaven de tots els colors. Cadascú amb la seva traça, poca o molta, feia el que podia, tan bé com podia i tan bé com sabia. Perquè cadascú aprenia a conèixer la seva habilitat, la seva facilitat per dibuixar, per pintar o per moldejar una peça de fang. I aquí és on jo, almenys, vaig aprendre què vol dir ser lliure i respectuós: fer una figura de fang molt allunyada de la “perfecció”, o un dibuix que potser només tu sabies què representava. Però ho intentaves i ho feies, i te’n sorties, i el professor ho valorava. I és aquí on guanyàvem dignitat i apreníem respecte: potser el del teu costat havia moldejat una figura llisa, amb el relleu precís, i les formes armòniques, o el de davant que s’havia estat una bona estona mirant de polir bé el fang amb les mans untades d’aigua, i al final s’havia esquerdat però ho havia fet. 

La vergonya no la perdran mai per dir que s’adoctrina allà on s’educa i s’aprèn, la vergonya no la perdran mai perquè no la van tenir per entrar a reprimir al pati i a les classes, on aquell dia la gent hi volia decidir el seu futur i cada dia els nens hi aprenen a pensar què voldran ser quan siguin grans. La vergonya no la perdran mai perquè no tenen ni la decència de tenir-ne.

Sí, la dignitat

A la cua del peix davant meu hi ha una senyora que, mentre li treuen les espines del lluç, diu que totes les empreses se’n van, que ens quedarem sols i que als polígons industrials se sentirà ressò de buit. La peixatera ho entoma sense contestar. Travesso el carrer i a l’altra vorera hi trobo la senyora de la carnisseria que diumenge passat ens vam trobar al pati de l’escola Projecte, i em diu que la inquietud encara li dura perquè aquell diumenge va tornar a la infantesa franquista. I passa la tarda, pendent del parlament, i del que s’hi dirà, i a la feina hi ha atenció i tensió, i constato la talla d’estadista, política i de categoria de qui parla. Més tard, al vespre, sortint de treballar, camino i agafo l’autobús. M’assec en un compartiment de quatre, al final. Hi ha un senyor, un noi i una noia. A la parada següent puja un grup de senyores que vénen cap al darrere. El noi del meu costat li ofereix a una d’elles el seu seient i la senyora li diu que sí. I la noia en fa seure a una altra. La resta, seuen a l’altra banda del passadís. Són quatre i tornen a casa després d’anar al passeig Lluís Companys. Els nois que han cedit el seient, les quatre senyores i una parella que seu encara més enrere, improvisen una tertúlia mentre una de les senyores està pendent de la parada on li toca baixar. Quina jugada tan bona, diu una, i un senyor que s’hi afegeix diu que està fart de les mentides i les manipulacions, que només demana que tots els mitjans expliquin la realitat. I jo també hi dic la meva. Sembla que tots baixaran a la meva parada, i comenten l’entrada de la policia del dia 1 a l’escola i la vintena de iogurteres, diu un home tot de negre amb un braçalet de capità amb la senyera, i una altra del seient de més al fons diu que que molt bé, que el president ho ha fet molt bé, i les senyores del compartiment de l’altra banda recorden encara esparverades la policia, i la senyora del meu costat hi diu la seva, amb un aire de tenacitat, i el noi que s’ha aixecat per cedir el seient baixa, i un cop al carrer i quan el bus tanca les portes, saluda des del carrer. Mentre es treuen les espines del lluç i s’entomen els comentaris, mentre et saludes amb la carnissera, mentre escoltes un demòcrata com una casa que parla, mentre improvises una tertúlia al bus, mentre el noi que ha baixat ha saludat des del carrer, mentre la repressió teixeix complicitats inèdites i inusitades. I mentre escric això estic a la perruqueria esperant que el tint de les metxes i el bany de color facin el seu efecte, i al mirall del darrere un noi ha demanat que li tallin dos dits de cabell i al final en vol quatre, mentre també parla del que passa i del que som, i de la violència i la repressió injustificables i de la raó que ens empara. Perquè la dignitat la guanyem i la mantenim mentre la peixatera treu les espines del lluç aguantant el xàfec que no vol, mentre la carnissera va cap a la botiga, mentre tornem a casa amb autobús i mentre les metxes i el tint tapen les canes amb el cap empastifat i una mena de pitet que et fa lleig, mentre el de darrere primer demana que li tallin els cabells al 2 i després al 4. Sí, la dignitat, té noms i cognoms, i cares, i cabells, i ven peix i carn, i talla i asseca cabells: la dignitat és la gent de cada dia. El bany de color ja ha fet efecte, i ara em rentaran el cap, em repassaran l’escalat, el serrell i el pentinat en general. Les petites coses de cada dia es barregen amb la dignitat de cada dia. Sí, la dignitat.

Aquell punt just de riure

Entre les cançons que em ballen pel cap aquests dies n’hi ha una que té una frase que diu: “Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor”

Aquesta frase podria ser la banda sonora de quan surts de casa amb el cistell per anar a buscar bolets i et diuen que el tornaràs buit, i fas un somriure perquè tornis amb el cistell buit o ple ho intentaràs, i pel camí veuràs el bosc, els colors de les fulles caduques, el sol de tardor, i l’olor d’humitat i de bolets a punt de sortir. “Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor” quan recordes situacions difícils, que te’n vas sortir i te’n vas desempallegar, i el somriure preval perquè ho has superat i te’n pots riure en un rerefons de tristor cada vegada més difús i un somriure cada vegada més brillant.

“Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor” quan proves una recepta i tens tots els ingredients i la il·lusió i els dubtes afloren per veure si sortirà bé i al final hi surt o no, però has après com es cuinen ingredients que potser no havies barrejat mai. I alguna veu que diu “ja t’ho havia dit, jo...”

“Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor” quan busques una cosa, tens un repte o penses que faràs allò perquè t’anirà bé i un seguit de coses t’adverteixen que potser no, però ho  intentes i ho fas, i tens por o no, però apretes el botó per engegar.

I sí, “aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor” quan hi ha incomprensió molt difícil d’explicar i d’entendre i de comprendre allò que vols decidir, i no ets cap abduït ni un cap sense criteri, ni cap ingenu que no has tastat la realitat, i ho has fet tan bé com has pogut: amb dignitat i perquè ho sents.

I aquí arribes al punt just, a la cruïlla on es barreja el riure perquè has fet el que has cregut i la tristor per qui no ha entès que hi creies, perquè has vist els colors de la tardor i has trobat bolets, perquè has desempallegat, perquè la recepta la propera vegada tindrà el punt i el gust just de sal o de cuit, perquè has apretat el botó d’engegar i funciona i perquè tot això ho has pogut decidir amb “aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor”, una frase senzilla d’una cançó de Blaumut que ves per on es titula Simplement.

Si no fos perquè són les 5 del matí

Si no fos perquè són les 5 de matí, semblaria que estem en una festa de final de curs, o en una celebració especial. Una taula al mig del pati amb cafè, llet, sucs, pastes, és el càtering improvisat per un dia llarg. Al cel, un helicòpter amb un focus sobrevola la ciutat. Van entrant veïns del barri, ah mira aquell senyor, i aquell altre, i els de la carnisseria (ostres fins i tot ells, no ho hagués dit mai), i aquell i l’altre, cares familiars del gimnàs, o de botigues. Encara és fosc, i els bancs ja estan plens i qualsevol "repisa" fa de seient. Tothom necessita un cafè. Hi ha emoció. Per fi, podrem votar, malgrat totes les traves absurdes. Surt el sol però el dia és gris, plou. Entre la gent que va arribant hi identifico un senyor que havia estat conseller, altres cares familiars, famílies senceres que desafien intervencions de paperetes, requisos de sobres, i d’urnes i de cartes, i dos vaixells plens de policia. Tothom arriba content i alhora trist perquè si el món fos normal, ens haguéssim llevat tranquil·lament, i haguéssim anat a votar a l’hora més còmoda. Qui li hagués tocat, hagués rebut la notificació, hagués rondinat, i els altres haguessin dit que bé que acaba la campanya electoral i els anuncis a la tele i a la ràdio cada dos per tres. Però ens hem llevat massa d’hora per garantir un dret i una llibertat massa cars, avui, i malgrat tot, hi som, i xerrem i ens mullem, i els cabells es van encrespant amb la pluja que cau a poc a poc. Sembla que tot està a punt però Internet falla, i comencen les complicacions. Cal paciència i el telèfon en mode avió perquè el sistema informàtic funcioni. Sí, som al 2017 i la clandestinitat per votar tristament l’hem assumit.

El cansament comença a aparèixer i la bateria del mòbil es va descarregant. Els de la carnisseria m’expliquen com ho veuen, m’expliquen de la botiga, parlen amb altres clients i va passant l’estona d’aquesta mena de vetlla per votar. Circulen recomanacions per si ve la policia, mentre els mossos ens vigilen de lluny. I arriben. 21 furgonetes i tres cotxes, amb un exèrcit de policies ben armats i amb casc. Forcen la reixa de l’escola, i tiren a terra la gent, empenyen, peguen, i ens retenen en dos bàndols custodiats pels seus cossos gegants i atemoridors. Arriben a la porta de l’escola i la trenquen, l’esbotzen. Fem de coral i cantem, mentre uns encaputxats a dins s’emporten un ordinador, remenen bolsos, i agafen una urna com qui ha entrat a intervenir una partida de droga o una xarxa il·legal. Fan por perquè només saben fer això, por. Els acompanyem tots fins a les furgonetes i algun d’ells desafia amb la porra. Marxen amb el botí i l’espant es queda, la incredulitat de tanta crueltat per una cosa tan pacífica com una urna i un vot. I arreu de Catalunya, pobles petits amb pocs carrers per tanta policia. Al cap d’una estona ens diuen que a un centre proper hi ha menys cua i es pot votar més ràpid. Hi anem, com una noia que també ràpidament decideix anar-hi. Pugem una pujada empinada i al capdamunt hi podem votar. Si no fos perquè a les 5 del matí el col·legi estava obert, perquè la llibertat és clandestina i la repressió és lliure, perquè la por l’ha fet qui ha de protegir, perquè 21 furgonetes per 1 urna, ahir hagués estat un dia de sí, de no o de blanc, i va ser un dia amb una ombra negra i fosca, com les porres dels antiavalots contra persones pacífiques armades amb un vot i carregades de raons, al pati de l’escola: el millor lloc per jugar, córrer i aprendre a ser persones lliures.

La polsera grisa

Darrere una pancarta/ 1: Un polsera grisa

Aquella fatídica tarda hi era i més o menys com tothom vaig fer el que vaig poder i tant com en vaig saber. Aquella tarda no vaig tenir por fins que no vaig trepitjar el carrer, i la vaig palpar, i l'endemà massa silencis, massa desconcert...i avui, aquesta tarda, no sé si absurdament o no, hi he sigut. M'han posat una polsera platejada, de plàstic, i m'han posat el nom darrere la lona, com una xuleta. Entre policies de Cambrils , mossos, gent del 112, forenses, i molts herois de carn i ossos, que per una vegada els han posat justament per davant de reis, polítics i honors. I jo, amb la polsera de color de plata i el nom darrere la lona, pel simple mèrit o no de ser-hi aquella fatídica tarda. I de palpar la por, grisa com la pulsera que m'han posat, i que per distreure' he pensat "fa conjunt amb el logo de les bambes i els pantalons". Just al darrere d'una pancarta que deia: "No tenim por"

Les restes d'un naufragi

Avui al migdia anant a treballar, com cada dia, he passat pel carrer Egipcíaques on també cada dia hi ha un noi que es punxa o les restes del seu "ritual" diari: xeringues, càpsules o culleretes per l'heroïna, brutícia de dies, perquè tot ho porta, i a la marginalitat i als mals hàbits l'últim que els preocupa és la netedat. I avui, casualment , ell no hi era, només hi havia restes de les culleretes i d'embolcalls de xeringues. I he pensat, "mira: són com les restes d'un naufragi", i m'he dit a mi mateixa que podria ser el títol d'un possible apunt al blog sobre aquest noi que veig cada dia, a ell o a les seves restes del seu naufragi particular. La tarda ha anat avançant, i ha quedat enrarida i atemorida per l'atemptat. A pocs metres hi ha hagut un disbarat, policies, sirenes, corredisses i por, molta por. Però a dins la biblioteca, més o menys tranquils, hem mantingut la calma. Segons el que ens anaven dient, hem anat fent el que calia, fins que hem sortit. Ho hem fet en grup, a poc a poc, sense la pressa habitual per sortir i arribar a casa. A fora, al carrer del Carme, senyals i cintes de carrer tallat, furgonetes de la policia, sirenes i agents vigilants. I la gent, la gent caminant amb el rumb temorós i esporuguit, a poc a poc, com si volguessin passar de puntetes. Més amunt, al carrer Montalegre, la por ha pres la gent i tothom corria, en estampida. I por, temor, cares de "i ara què?" I tu també corres per temor, no per res més, perquè mantenir la calma sembla una utopia. I ha estat una falsa alarma, i de nou al carrer, i a la Gran Via més policia, més sirenes i més gent absurdament filmant la policia i els carrers enrarits, temorosos, i entre tot això de camí cap a casa com es pugui. I he pensat "avui s'acaba un dia que ens ha portat les restes d'un naufragi, no sé si col·lectiu, mundial o universal, i ves per on he pensat en el trio de les Azores..." En sortir de la feina, enmig de la por i el temor, al carrer Egipcíaques hi havia el noi amb la motxilla i les municions a punt pel seu ritual. Mira per on les ironies de la vida: un nàufrag enfonsat en la seva desesperació aliè a la barbaritat que a pocs metres, a les rambles de turistes, souvenirs i gent amunt i avall, ha perpetrat la bestialitat més absoluta. Al vespre, les cares de la gent al carrer, eren les restes d'un naufragi.