Feu un Marina

Fa uns quants anys al programa El convidat l’Albert Om va passar un cap de setmana amb la Marina Rossell. Potser d’entrada, i amb una visió amb prejudicis, el programa prometia tòpics, un balanç d’una carrera, la vida d’una cantautora catalana, els records dels inicis, explicar per quins motius s’havia fet cantant, els referents que havia tingut; prometia entrar en la vida desconeguda d’una intèrpret sempre encasellada en la reivindicació de la canço catalana, prometia també potser una dosi de rerivindicació de la cançó francesa, una visita a Moustaki i tot allò que la mateixa Rossell havia anat configurant al llarg de la seva trajectòria, l la imatge d'una intèrpret i d'una veu molt característica. 

Però aquesta previsibilitat es va trencar. L’Om sempre sabia portar la conversa al terreny de la confidència, de la reflexió, però no de manera carrinclona o tòpica, sinó serena, reflexiva, i com si no hi haguessin càmeres que ho observessin i no en fossin testimoni. En el moment, doncs, que l’Om troba el to de la confidència, la Marina Rossell explica que el més difícil que havia fet a la vida havia sigut canviar la gelosia per l’admiració, i això li havia causat molta tranquil·litat, i explica que quan havia començat a cantar va veure la Maria del Mar Bonet i pensava que ella no podria fer mai res, perquè tenia una veu més fina, era més guapa, i ella ,en canvi, portava ulleres molt graduades. Explica que durant anys havia viscut amb aquesta sensació. I que el dia que va aprendre a admirar en comptes d'envejar, després de molts esforços, va ser feliç. 

I en això hi he pensat molt, aquests útims temps, quan els fets polítics ens fan veure sovint certa competència i no acceptació de certs lideratges en el sobiranisme, cert boicot silenciós, certs silencis que fan molt soroll, i certs gestos que de tan subtils es tornen estridents, i certs recels corcats per l'enveja, com una esclavitud que plana com una boira espessa. I sempre penso: si fessin un Marina Rossell, serien més feliços i les coses anirien molt millor. Les enveges s’esfumarien, perquè l’acceptació que algú és més vàlid que tu en algunes coses, que lidera millor, que té més fusta, no t’eximeix de tenir un paper, de ser vàlid, al revés, et fa anar endavant i et fa ser millor.  I qui sap, fins i tot potser despertarien l’enveja de molts quan ells haguessin foragitat la seva. Si fessin un Marina, serien una mica més lliures i feliços, i la llibertat seria una mica més a prop. I Espanya i tot hi guanyaria. Com deia Maragall, a l'Oda a Espanya:

Massa pensaves - en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies - a morts els fills,

te satisfeies - d'honres mortals,

i eren tes festes - els funerals,

oh trista Espanya!

Feu un Marina, i tot serà millor.

T'explicaria una florida

Si tornessis, en aquest temps ho trobaries tot florit. La ginesta als marges, margarides grogues, blanques, flors en forma de campana, que ningú les cuida, les rega la pluja i floreixen i esclaten aquí i allà sense cap ordre establert. 

Si tornessis, és primavera i tan aviat surt el sol com cau un xàfec, i la calor es comença a endevinar, se’ns escapa algun estornut inesperat.

Si tornessis, ens trobaries molt dignes. Potser més que quan vas marxar, i resistint la realitat, que no ens agrada, però convençuts que no hi ha res que duri per sempre.

Si tornessis, els carrers continuarien al seu lloc, i potser moltes coses que ens pensàvem superades, també, encara hi són. Ara els dies s’estiren i el sol fa aquella llum allargassada i no té pressa per marxar. 

Si tornessis, és temps de roselles, de verds de molts colors, de tots els tons desperts.

Si tornessis, ens miraries i ens veuries tossudament alçats. Respiraries l’aire de primavera.

Si tornessis, no t’explicaria la florida. Ja la veuries, la sentiries, la miraries i riuries.

Ai, si tornéssiu...

Fervors marians

“Has vist, ostres estan abduïts”, continuen amb les seves mobilitzacions, ostres com estan, tot el dia amb la dèria, amb whatsapps de reivindicacions, amb tuits, amb la història, amb els seus líders que sembla que siguin guies espirituals, es posen en problemes per fer coses il·legals, il·lusos com són que han de complir amb la legalitat i les coses s’han de fer ben fetes, i no amb tanta vehemència. Canvien les fotos de perfil, pengen i guarneixen balcons, finestres, espais públics, sembla mentida que no vegin que estan ofuscats, i que mentrestant el temps passa i ens embarquen a tots en la seva aventura, i amb la metralla de cada dia, de llaços, de hashtags de llibertat… Total, alguns dels nostres recolzen i surten a la foto amb col·lectius que mai no hauríem imaginat perquè la deriva que porten aquests abduïts ens hi obliga.

A molta gent l’actualitat del país ens marca el dia a dia, perquè vivim en un lloc del mapa mundi, tenim una cultura, una història i ens ho mirem tot plegat, de fa un temps, amb més atenció i amb més implicació. Perquè més enllà de les idees de cadascú, fa temps que la nostra manera de veure les coses ha marxat, que el cor i el cap han fet un pas endavant, i encara ens hi queden els peus i la burocràcia. 

De ben segur que tots al nostre entorn, en major o menor mesura, d’amistats i de família, tenim més o menys afinitats en com veiem l’actualitat i en com volem el nostre futur. I de ben segur que moltes vegades ens repetim i ens lamentem que ja no va de quines idees tinguem sinó d’humanitat, d’ètica, de valors essencials, i entristeix que la resposta sigui fredament legal i poc humana ni càlida. A vegades penso que ells no poden dir el mateix de nosaltres, o sí… però jo no els voldria mai a sobre el jou de la legalitat i de la repressió. No els el voldria mai. Mai de la vida. 

I viuen al mateix lloc, parlen el mateix, més o menys venen del mateix, recorren el territori, llegeixen, escriuen, recorden sovint el que tots recordem però davant l’actualitat i les reivindicacions de llibertat si hagués de fer el guó o dibuixar una bombolla amb el pensament del seu cap hi escriuria “Has vist, ostres estan abduïts”.   

La setmana passada vaig viure una anècdota professional curiosa i interessant, i enriquidora. Venia de lluny, d’un altre país. Li havia preaparat algunes coses, i d’altres les havia deixat per quan vingués. Volia material per il·lustrar un llibre. M’ho havia demanat tot amb un objectiu molt concret i determinat i per una finalitat molt clara: escriure per explicar i donar a conèixer la història i la cultura catalanes. Després d’intercanvis de consultes i respostes virtuals, la virtualitat es va convertir en cara a cara. Amb aire germànic i amb el pes dels anys molt ben portat, va ser una estona llarga de mirar, triar, buscar i escollir, amb algú que ve de lluny a descobrir per fer descobrir als altres. En acabat per aquell dia,  em va dir que havia escrit una carta a la cancellera alemanya per demanar la llibertat dels presos, i abans de despedir-se em va demanar on es podia comprar un llaç groc. 

Vet aquí, vaig pensar, quins contrastos amb algú que ve de fora, estudiós de la nostra cultura de fa molts anys i parlant de la nostra llengua, també de fa molt, i que el preocupi el que passa, que tingui un  punt de vista de resoldre les coses per la dignitat i pel sentit comú i el sentiment d’identitat i no per la cotilla de l’abducció, la dèria o les devocions a uns líders abductors. I sobretot, per la llibertat de voler decidir què es vol ser, de mirar en davant i no mirar cap enlaire o cap a un altre costat com si no passés res, o com si els temps de reclamar drets essencials fossin antics i ara no toquessin perquè el sofà és massa còmode. No és temps de devocions, ni d’abduccions, ni de dèries, és temps de no banalitzar, de no fer veure que no va amb mi perquè ves per on jo no sóc de la corda, i quan vinguin a la meva corda i me l’estirin, ja no podré mirar cap a un altre costat perquè no tindré corda ni tindré res. 

Il·lusa de mi, cada dia poso un vers o una frase per demanar la llibertat dels presos polítics, i  el retorn dels exiliats, i he conegut la dignitat de prop. Però a ells els pesa més el jou del tòpic dels abduïts, ingenus, canviats de camisa, que ara s’han passat al bàndol de proclamacions, dèries i llaços. Mai no els ha preocupat si han decebut, ni si ens han pres una mica d’humanitat que hi compartíem. Ara que ve el mes de Maria, diran que tenim fervors marians. 

Un dimarts de primavera

Amb 21 botons cordats avui és un dimarts de primavera i et diria que "Benvingut al cel més alt que han vist mai les nostres celles". A fora hi plou, mentre vivim un món inèdit. Perquè avui és dimarts i és primavera, i amb regust amarg de recompte de cada dia, falten paraules per explicar el que vivim, el que sentim, el que ens indigna, el que ens fa dignes, el que ens revolta. A fora hi plou, i el cel és gris, i aviat florirà la primavera, de rams de verd, de dies llargs, de sol i de pluja. Intentem trobar les paraules, teixir frases i expressions i anar-les cordant i descordant fins a travar la indignació amb la dignitat i amb la revolta, l'afecte amb la ràbia, el patir amb la certesa de la història, de prendre partit per la valentia i no per la mediocritat.

La pluja cau com sempre cau, el cel és gris com sempre, el fred és fred com sempre. Però els temps no són com sempre. Són inèdits. Són tossudament inèdits. Han fet brollar temps antics amagats, sòrdids i macabres, que semblaven superats. Però han tornat, amb raons desenraonades de venjança, intolerància i nul reconeixement ni curiositat per la diferència, per qui pensa diferent, per qui se sent diferent. Per qui vol una oportunitat per decidir el futur. Temps de fer por, de xantatges, d'amenaces, temps de desesperació contra qui té esperança, de desencís contra l'encís d'un temps nou, d'ignorància contra qui se sap amb la bona raó, amb la causa noble, neta i feliç.

Quan els temps antics rovellats es desfacin per la sordidesa, per la por a la diferència, per la temença a la valentia, pel xantatge, per l'amenaça i la pobresa de la mediocritat, vindrà el temps nou de l'encís. I llavors, et diré que serà el cel més alt que hauran vist mai les nostres celles.

És primavera però a fora neva

És primavera però a fora neva. És una primavera d’hivern, el fred es resisteix a marxar i vol donar els últims cops d’efecte abans de deixar florir les flors, verdejar els boscos i els camps, de perfumar els marges, de fer esclatar els brots. La neu cau barrejada amb pluja, va caient incessant, constant, com si es volgués assegurar que cau a tot arreu, que ho rega tot, que no es deixa cap racó. Mira per on una tarda que miro per la finestra al jardí, al cel, a les teulades, i al carrer com baixa l’aigua en un rierol improvisat. Ens aclapara tot el que vivim, hem tornat als temps que no volíem, en comptes d’anar cap als que queden per viure: el pensament cotitza en el grau de llibertat. Però malgrat tot, la dignitat la portem ben alta, amb la certesa de la raó que tenim, que són temps difícils per mantenir la calma per tanta raó com ens empara. Que ens expressem en àgores virtuals, i proclamem consignes per fer-nos companyia. Que un dia arribarem ben lluny. 

I mentre busco, com cada vespre, uns versos per la libertat per posar al twitter, me’n venen a la memòria uns que feia anys que no llegia: 

“Algú que parla i sempre algú que escolta,

no sense cerimònia, potser

per establir més clarament els límits.

Algú que parla i diu el que jo dic

i algú que escolta com escolto jo.

Molt lentament giravolta l’esfera

d’aquesta tarda. Davallem al fons

de qualsevol pou ignorat.

Que esclati
la llum aquosa i tèrbola.

Després

ja respondrem tota llei de preguntes”

(“Algú que parla…”, M. Martí Pol)

Els busco entre setmana en el vagó del metro al cap del dia, o avui en el temps lliure del cap de setmana mentre de lluny se senten els espetecs dels troncs i els braquillons que cremen a la llar de foc.  És aclaparador i indigne pensar en aquesta trista rutina de cada dia, que no vull acceptar com a rutina sinó com un petit gest diari de revolta  per qui no és lliure perquè pensa el que pensa i per qui no pot tornar a casa perquè pensa com no agrada a algú que diu que mana. Entre parada i parada vaig pensant “quin podria posar avui? Aquell? No, que aquell ja el vaig posar l’altre dia, potser aquell altre que encara no l’havia posat mai…" i així 

“Sabia que vindries, que ja era  

l'hora de parar taula dignament,  

d'obrir la porta i enramar el vent  

amb les paraules de la primavera. “

(L’amant de tota la vida, V.A. Estellés) 

O:

“Mai no hem pogut,

però, desesperar

del vell vençut

i elevem en la nit

un cant a crits,

car les paraules vessen

de sentit.”

(“Indesinenter”, S. Espriu )

 I:

"Si fuig la nit vençuda, 

en va l’alba se’n riu, 

pus que venja lo dia 

les mengües de la nit."

("Desengany del món", F. Fontanella)

Es va fent fosc, i la pluja perd força, mentre a la presó i a l’exili la llibertat és freda i la fan resisitir, perquè és primavera però a fora neva. I perquè sempre esperem que hi hagi “Algú que parla i sempre algú que escolta”:

“Que esclati

la llum aquosa i tèrbola.

Després

ja respondrem tota llei de preguntes.”

Si falta molt per primavera

Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor, és una frase d’una cançó que es diu Simplement, de Blaumut, que parla, com diu el títol, de coses senzilles, d’imatges quotidianes i de sensacions habituals, normals, que es queden entre el punt dolç i amarg, entre l’alegria i la tristor. Som dissabte a la nit i a la pantalla de la televisió hi estan entrevistant un polític exiliat a Bèlgica, no pas per cap delicte ni per cap malifeta, sinó per haver entès que calia obeir un mandat democràtic, el dret reclamat per molta gent a decidir el futur d’un país sense estat, en aquest cas Catalunya. L’entrevisten en un local que sembla un bar, en una part que més o menys sembla un altell, i al fons s’hi veu un finestral. Parlen de la situació a Catalunya, explica que som hereus de dos mandats democràtics importantíssims, de dos llegats de la voluntat dels votants que no els podem ignorar, que el president ha de ser-ho perquè és el legítim, cosa que posa en evidència que visquem en un estat de dret o amb les garanties democràtiques completes, escapçades per la ineptitud política de qui governa. Van passant preguntes i respostes, gestos, mirades, expressions, explicacions, arguments, interrogants, fins que la periodista gira el cap cap al finestral i li diu “Ha començat a nevar a Lovaina”, i ell hi afegeix “A Bèlgica és habitual que nevi, a Catalunya crec que aquests dies hi està nevant fort, com feia temps que no hi nevava”, amb un lleuger somriure. Injustament no pot tornar, no pot anar a veure com ha nevat, si fa fred, si fa sol o si plou, com moltes altres coses habituals, quotidianes i senzilles de qui pot estar a la seva terra i viure a casa seva. Aquesta impunitat per impedir-li desperta ràbia, per injusta, per cruel, per…per cretina. Desperta aquell punt just de riure barrejat amb tristor. Però ell somriu, el viu retrat d'aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor, com qui sap que els mandats i la justícia justa un dia el podran fer tornar a casa. I la cançó acaba dient “Sempre em dius si falta molt per primavera, però avui som aquí'. Sí, som aquí, però no falta gaire per primavera. 

Sort en tenim

Als qui ens preocupa l'actualitat i ens impliquem en tot allò que està passant en els darrers mesos a Catalunya, sort en tenim d’agafar unes bambes i escampar la boira, sort en tenim d’un sopar o una trobada per parlar, sort en tenim de poder entrar en una botiga i esvair les preocupacions en triar un jersei, una camisa, uns pantalons o unes sabates; sort en tenim d’anar a comprar allò del rebost que s’ha acabat, de parlar amb el botiguer; de respirar al bosc, i de mirar si fa bon temps o no i pensar què ens posarem avui. Sort en tenim de fer fotos, penjar-ne alguna, escriure, fer un tuit, cuinar, anar al teatre o al cinema, d’escoltar la ràdio. Sort en tenim d’anar a la feina i per unes hores preocupar-nos per afers professionals, per acabar el que has començat el dia anterior, per respondre mails, per atendre consultes. Sort en tenim de converses amb els companys de la feina que sempre acaben amb un “ a veure què passarà” i van passant coses camí del temps de desencadenar. Sort en tenim de la quotidianitat sota l’ombra persistent d’un context amarg, amb ressons de temps passats. Sort en tenim de tenir tot allò que alguns no tenen: passejar lliurement, un sopar, comprar, respirar a l’aire lliure on tu vols, treballar on treballes, viure on vols viure. Sort en tenim de pensar que cada dia és un pas per desencadenar. Sort en tenim d’adonar-nos-en i de no normalitzar-ho. Sort en tenim d’estimar la llibertat i somiar-la per qui no la té a la presó o a l'exili, precisament per defensar-la. Sort en tenim, i en tindrem. Sort en tenim de, malgrat tot, continuar amb la nostra vida. Ells algun dia retrobaran la seva, i serem lliures.