Història d’una “enganxina”

En un senyal de màxima velocitat 20 hi ha una “enganxina” en blanc i negre que és un dibuix d’uns cabells i unes ulleres, des de la primavera passada que hi està enganxada. Ha passat un estiu, una tardor, un hivern, sol, pluja, vent, i continua allà. La veig quan vaig a caminar i per sota seu hi passen corredors, passejants, caminaires, ciclistes, i de moment ningú no l’ha arrencat. Pels voltants se n’ha enganxat alguna altra però han acabat desenganxades. Aquesta, no. Sembla que vigili o que miri la vista privilegiada que té. Van passant coses, va canviant l’actualitat, van canviant els escenaris i ella continua enganxada. 

En les converses sobre l’actualitat, sobre el moment excepcional que vivim, en determinats punts de vista que ens semblen incomprensibles per injustos i per tolerants amb la injustícia, per blanquejadors de tanta ignomínia, hi ha una mena de superioritat moral o intel·lectual que estableix el bé i el mal. Llegeixo un article a L’Ara sobre la declaració de Marina Garcés al suprem, que fa disquisicions sobre filosofia i exhibeix una racionalitat frívola de campionat mundial: supremacisme intel·lectual qui oblida les porres, la injustícia i els drets humans. I penso en l’”enganxina”, allà, resistent, aliena a tant discurs ple de paraules i tan buit. Contra això, aquesta “enganxina” que fa més d’un any que està enganxada a un senyal de velocitat màxima 20.

Desitgers

“Has de bufar i tirar la tija enlaire i cap enrere”

Al jardí hi ha uns quants pixa llits o angelets. Sempre s’ha dit que si els bufes has de demanar un desig i es compleix. A la taula hi ha una Leffe blonde, i unes patates pel vermut. Fa el temps d’aquest país: núvols, pluja i ullades de sol que de sobte fan càlida tanta fredor. Hem muntat unes jardineres per plantar-hi herbes aromàtiques, que creixin com un petit jardi d’olors entre flors, herbes i algun arbre. La terra és fèrtil, nutrida i productiva. Cada grapat de terra entre les mans per fer arrelar les plantes de les jardineres sembla un grapat per fer arrelar els desitjos. Cal que la terra quedi ben anivellada i les plantes ben plantades. Segurament creixeran i trauran flors, i faran olor, i alguna branca condimentarà algun plat, o perfumarà el nas que se li acosti. A voltant hi seguiran creixent els pixallits que seran angelets i es bufaran per demanar un desig que el vent s’emportarà a complir-los i la tija enlaire. Els desitgers sempre funcionen, una alenada d’angelets és com un grapat de terra per fer arrelar un desig. Brindem amb Leffe perquè un dia tot això, les petites coses de cada dia, es puguin fer a casa. “Has de bufar i tirar la tija enlaire i cap enrere” i el que demanis es complirà. 

I es parlarà de vida

Una pila de llibres sovint l'esperava en un carro a la sala de consulta general. Els reservàvem en un espai que hi capiguessin i un carro de prestatges era el millor lloc. Biografies, assaigs, obra de creació literària, i tota altra mena de llibres sobre cultura catalana. Compareixia al cap de poc, amb un posat de savi diligent i somrient,  disposat a consultar-los amb determinació i sabent el que hi havia de trobar. També diligentment els venia a retornar i en demanava més, o bé n'agafava més si la pila que havia demanat en aquella ocasió era inacabable. Segurament devien ser tandes de referències que devia haver de consultar o comprovar per les seves recerques i publicacions. Aquestes visites no eren molt continuades però força sovintejades. En altres ocasions, compareixia també a la sala de consulta de fons de reserva, on hi tenia reservats fons de periodistes, intel·lectuals o escriptors: cartes i documentació diversa, en capses i camises en l'argot documental. També amb aquesta documentació era diligent, consultava o comprovava el que li calia i ho venia a retornar al taulell. Sempre m'havia sorprès aquesta diligència, en un món en què molt sovint els usuaris descobreixen i indaguen en documents que els són desconeguts i divaguen perquè són principiants en la recerca, i se submergeixen en els papers sense saber gaire què hi trobaran, però ell anava amb l'objectiu clar i sabent el que hi podria trobar. Anava i venia de la taula al taulell a recollir la documentació o retornar-la sempre amb un somriure amable. Un dia, el vaig trobar en una presentació d'un llibre. El vaig saludar i es va quedar sorprès, i li vaig dir, crec recordar, que si no em situava, m'havia de veure rere un taulell de biblioteca. I em va reconèixer. Dies després, va comparèixer i vam parlar, i en alguna ocasió posterior parlàvem cordialment. Al cap d'un mesos, va venir l'octubre de 2017, la seva adscripció a la política i el compromís amb la causa de molts ciutadans, que ens agradava veure'l en les llistes electorals. I un dia va ser proposat per ser president, i aquell dia vaig pensar que per un temps segurament ja no tindria ocasió de servir-li documentació o llibres, i el veuríem de primera autoritat del país. Al discurs d'investidura, després de pronunciar els objectius, els propòsits del seu govern, i les seves intencions, va citar una frase d'una cançó de Txarango: "Ho tindrem tot i es parlarà de vida". Avui, 16 de febrer, a la manifestació contra el judici polític sonava aquesta cançó i a la pantalla que retransmetia l'avanç de la capçalera de la manifestació l'he vist. Sempre que sento aquesta frase d'aquesta cançó sempre me'n recordo d'ell, i avui han coincidit. I he pensat: a la capçalera hi va amb el seu aire amable, i amb la determinació de quan consultava llibres i documentació. 

Potser el dia que ho tindrem tot i que es parlarà de vida, tornarà a tenir una pila de llibres a punt per consultar i unes quantes capses o camises de documentació per venir a examinar. La part final de la cançó diu:  

                  "Serem llum, serem molts empenyent endavant.

                  Som futur i alegria seguint el pas dels anys.

                  Que no ens guanyi la por. El demà avui és nostre.

                  Tu i jo agafant l’horitzó.

                  Gent de mar, de rius i de muntanyes.

                  Ho tindrem tot i es parlarà de vida.

                  Gent de mar, de rius i de muntanyes.

                  Ho tindrem tot i es parlarà de vida."

I es titula Agafant l'horitzó. Un dia ho tindrem tot i parlarem de vida perquè haurem agafat l'horitzó. 

Quin estel la meva grua

24 de desembre de 2018. Fa molt fred. El termòmetre del cotxe marca 5ºC. Al camp de Lledoners hi ha forces cotxes. Són quarts de vuit del vespre i va arribant més gent. Els arbres del marge estan més decorats que mai: llaços grocs, banderes, domassos, estelades. Al camp, un arbre de Nadal decorat amb llaços, cors de llibertat amb els noms de tots els presos i exiliats, figures i una estrella que posa Democràcia. En un extrem hi ha dos bidons amb llenya que crema per fer més suportable el fred. Al voltant dels bidons, com una llar de foc, s'hi aplega la gent, que no s'han vist mai però conversen, alguns no hi havien vingut mai i avui han fet el cop de cap i han vingut perquè si no ho feien avui, diuen, se'ls enduran sense haver-hi vingut; altres, en som una mica experimentats, i altres hi venen cada dia perquè viuen a prop; amb la brasa que fa la llenya al bidó, algú diu que hi torraria botifarres i pa, altres miren el foc, i deuen pensar que qui els ho hagués dit que la nit de Nadal haurien d'anar a una presó a reclamar llibertat. És fosc, i la lluna plena treu el cap per darrere els camps de l'altra banda de la presó, una mica ataronjada, com si volgués fer escalfor en una nit freda. 

Va passant l'estona i arriba el Bona Nit d'en Joan Bona Nit, amb alguns dels seus acompanyants habituals. Cada dia hi ve, cada nit, diu els noms de tots els presos polítics i els desitja bona nit i llibertat, i al Diamante, un pres de Mali, que ha congeniat amb els presos, que l'han ajudat molt. Cada nom té un "bona nit", i mentre ho diu, tothom pensa en una finestra a l'altra banda del mur i del fossar, en el qui el rep, i et remou. 

Abans del Bona Nit, expliquen si ha vingut alguna agrupació o si algú ha portat alguna cosa especial. Des del dia abans hi ha un camió amb una grua que ha desplegat una estrella lluminosa. Aquest camió està al costat dels bidons i té altaveus per on hi ha sonat música mentre no començava el Bona Nit. L'estel de la grua és l'estrella que penja del castell de Tona, i l'han vingut a portar a Lledoners, ben alta, perquè es vegi més enllà dels murs de la presó. I penso en aquell poema de Salvat-Papasseit que diu 

  Quina grua el meu estel,

quin estel la meva grua!

–de tant com brilla en el cel

sembla una donzella nua.

El megàfon d'en Joan Bona Nit, l'estel de la grua, els bidons amb llenya, i al fons la presó, i una vidriera per on hi passen els presos i saluden, que fan camí cap a la cel·la. La llibertat té cara i ulls, i veu: l'estel dalt de la grua, uns bidons amb foc i gent que hi conversa, sota el fred d'hivern, i el megàfon. El mirall, la vidriera per on saluden i desfilen 7 presos polítics, cada nit, camí de la cel·la, mentre els esguarda l'estel dalt de la grua, la llibertat que els espera. 

Digue’m quin vent

Digue’m quin vent et durà llibertat (Marià Manent) és un vers d’un poema que escullo pel meu tuit diari de poesia per demanar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

Fa dies que penso que m’agradaria saber què pensa qui no pensa com jo. Què pensa en el fons. Què pensen realment familiars o amics amb posicionaments aparentment frívols de cara a la galeria. Què pensen quan diuen que són d’esquerres i frivolitzen la llibertat, la repressió i la manca flagrant de justícia contra polítics de centre, d’esquerres i contra gent del carrer activista. Què pensen quan el seu benestar és tema de conversa i allà al racó hi ha els seus ideals per posar a l’aparador. Què pensen quan rient frivolitzen amb el llaç groc que portes si segurament ells no podrien viure en llibertat la vida que duen si un dia algú no hagués transgredit la norma establerta. N'hi ha que fins i tot et demanen quant els en cobraries, que te'l compren, fent broma, i et rebel·les perquè saben i coneixen persones preses o exiliades precisament per allò que ells no han gosat defensar. Què pensa qui amb to incert et diu que continuïs amb les teves mobilitzacions. I ells al sofà de casa s’ho miren. Què pensen. Potser ja en tenen prou amb haver millorat la seva vida, el seu dia a dia, perquè a ells no els han vingut a buscar ni els han tocat el sofà. Aquí no hi ha redemptors ni redimits, hi ha drets essencials, que ni les porres no els han fet aixecar ni sortir de casa. Només els han fet dir que tots estan equivocats, els repressors i els reprimits, i han continuat fent la seva. Segurament cap d’ells no llegirà això, i si ho fan segurament ho faran amb displicència perquè és el monotema tan pesat que els treu per uns segons de la seva comoditat. Per això els interpel·laria “Digue’m quin vent et durà llibertat”  o potser ja els va bé com estava tot fins ara. Però insisteixo “Digue’m quin vent et durà llibertat”.

La llibertat en aquell marge

Els entrepans a punt, i el menjar per compartir també. Poso les begudes a la nevera portàtil perquè es mantinguin fredes. Els vasos de plàstic també els tinc, i els tovallons. Tot a punt. Després de molts mails, moltes converses pel passadís, i molts missatges de whatsapp, arriba el dia de compartir Lledoners amb els companys de la feina. És un dia de convocatòria i hi ha força gent. Hi ha dos autocars de Bellvís que han dedicat el dia a anar a les tres presons, El Catllar, Puig de les Basses i Lledoners, a portar una anella que conserven al poble i que la llegenda, i la tradició, diu que qui la tingui a prop, si mai té un problema amb la justícia, tindrà un judici just. Porten lletres de cançons, una guitarra i un micròfon, llegeixen un manifest que explica la llegenda de l’anella i després canten. Nosaltres hi arribem en diferents cotxes, i plantem les cadires i les taules al camp, una mica lluny del marge, i comencem a menjar i a compartir coses per picar. A la presó se senten les pilotes que boten al pati, però avui la megafonia no se sent. És un divendres festiu, 12 d’octubre. Molts companys s’enfilen al marge i, com tothom el primer cop i també cada vegada que t’hi enfiles, és com si veiessis davant teu el mirall que et planta davant dels teus ulls l’evidència, la realitat, te’n fas el càrrec - ja te’l feies abans amb el llaç groc a la jaqueta, a les concentracions, a les manifestacions, amb les pancartes al balcó, etc. però allà, al marge, allò que tens en la ment, en els mitjans que te’n parlen, a les xarxes, … es fa real: la presó on hi ha tancats 7 homes per les mateixes idees i els mateixos ideals que tu. I et remou. Al fons de tot es veu el finestral per on passen després de sopar, i no es veu qui passa però si saluden potser són ells… i veure-ho, fer-ho evident et cau a sobre. I en Joan Bona Nit amb un megàfon que els diu bona nit i hi afegeix en Diamante, un pres en 3r grau que té permisos, i que ha establert una certa complicitat amb els presos polítics. Avui comuniquen amb les presons de les dues preses que també senten el bona nit. Quins contrastos en els temps de la immediatesa, dels automatismes, de les comunicacions ràpides, telemàtiques, la protesta per denunciar que 7 homes estan injustament empresonats es faci amb un megàfon, des d’un marge que s’albiren lluny els qui podrien ser aquests presos, i que es faci silenci per si contesten, lluny, i cridant. La virtualitat amb què expressem el rebuig per aquesta injustícia de presos i exiliats i represaliats, per Twitter, Whatsapp, pels articles als mitjans, per les notícies o els debats que llegim o veiem, allà, en aquell marge, es fa analògica, real: es palpa l’absurda injustícia però alhora la determinació per denunciar aquesta situació, i la necessitat que, malgrat l’aïllament, els presos sentin ni que sigui de lluny la paraula llibertat. 

Després nosaltres continuem el dia a dia, estrany des d’aviat farà un any, amb els nostres horaris, compromisos, distraccions, plaers, però aquell marge perdura perquè et planta davant dels nassos allò que fa mesos que crides a manifestacions o portes a la solapa de la jaqueta o al bolso: que hi ha en aquella presó 7 homes engarjolats per pensar i defensar el mateix que tu. Crides, com pots, i constates el que crides i potser cridar llibertat poques vegades t’ha commogut tant i ha tingut tant sentit. 

Bona nit Lledoners

El camp és com aquells camps de prop de les platges que a l’estiu es converteixen en aparcaments més o menys improvisats. Aquí, però, no hi ha platja, hi ha una presó. Entre el camp i la presó hi ha un fossar i un filat. Dos dies per setmana hi ha concentracions programades per demanar la llibertat dels 7 presos polítics que hi ha tancats. Els altres dies, gent dels voltants hi van almenys a donar testimoni de presència. Hi vaig un dia fora de les concentracions programades, com si fos un dia “fora de temporada”. Al principi no hi ha ningú més que els dos cotxes nostres, però més tard van arribant la gent dels voltants. Hem portat sopar per menjar alguna cosa mentre ells també mengen. Des d’aquest camp la presó es veu relativament a prop, se senten veus de megafonia que avisen i una pilota taronja que de tant en tant vola més amunt del filat. Hi sopem entre molt més silenci que les altres vegades, en petit comitè, amb els de cada dia, amb els que sempre hi són. I quan ja han sopat, lluny, en un finestral, es veuen passar els presos que van a la cel·la, potser algun que saluda és un dels 7, i ja a la cel·la n'hi ha d'altres solidaritzats amb la causa, que treuen banderes per la llibertat, estelades, una samarreta groga. Passa una noia d’un poble proper que explica que ella el dia 11 no va anar a la manifestació perquè va venir aquí, perquè volia almenys fer companyia amb acte de presència, mentre la resta de gent es manifestaven. 

L’endemà penso en tota aquesta gent del "cada dia", que cada nit s'enfilen al marge per dir bona nit. I inevitablement penso en aquells que han deixat anar els ideals, perquè els anava millor defensar i proclamar els drets a distància, i difícilment trepitjaran aquest camp. I ara, alguns a qui combatien, titllaven de dretes, de conservadors, potser han agafat al vol les idees que ells han deixat anar i les han aplicat. Penso en polítics d’esquerres, nacionalistes de centre; en els Jordis, en els empresonats i els exiliats. I en els que volien canviar el món i només han canviat la seva vida. I aquesta gent de cada dia, anònima, sense cap afany de protagonisme, però que silenciosament cada dia posen un granet de sorra per la llibertat.

Hi ha molta gent anònima que cada dia fa la seva vida amb aquest rerefons en la memòria: un fossar i un filat que tanca una gent que no han comès cap delicte, i uns altres que han hagut de marxar per no estar dins el filat; i això ens ha canviat la visió del món. I hi ha gent sense nom però amb veu que cada dia van al camp a dir bona nit. Hi ha algú que cada vespre alça la veu i diu 7 noms, i els desitja bona nit. No és cap heroi ni cap celebritat. Només, i tant, és una veu que clama la llibertat, mentre clama al cel el silenci dels qui han dimitit dels ideals i del compromís. És la veu que cada dia, cada vespre, diu 7 noms i bona nit a 7 persones privades de llibertat precisament pel seu compromís amb la llibertat.