The Quiet Man

The Quiet Man figura que vivia en una casa tradicional irlandesa, amb la  teulada de dues aigües molt inclinades i coberta vegetal. Al poble de Cong, a part d'haver-hi una munió de turistes embadalits per veure els escenaris de The Quiet Man i caure en tots els tòpics. "Are you ready to bé John Wayne?" "Yeeeeesss" pregunta un guia pretesament graciós a un grup que el segueix i li riu les bromes poc gracioses del guia. Recorre el poble, la casa del Wayne i altres cases degudament senyalitzades com a escenaris de la pel·lícula. No hi ha lloc per a l'entrellat, per endevinar o intuir que aquella casa és la del film o la d'una escena clau per la trama, ja està tot donat, i el merxandatge a punt per vendre imans, vasos, postals i qualsevol objecte amb en Quiet Man. A l'altra banda del carrer, hi ha les ruïnes de l'abadia de Cong, el riu Cong i els vestigis que expliquen que vivien de la pesca al riu i els usos que l'abadia en feia. Una caseta de pedra al mig del riu amb un petit pont a la riba, servia de trampa per pescar truites i tenia una campana per avisar l'abadia quan s'havia capturat alguna presa. Un claustre mig conservat, les restes de l'església i d'una altra edificació, dóna la idea del que havia estat Cong Abbey. Arbres i prats envolten el riu i fan un paratge idíl·lic amb ocells que canten. Fa sol i encara llueix més tot. Al costat de les restes de l'abadia hi ha una estàtua del John Wayne agafant la Maureen O'Hara. Ells han fet fictíciamemt famós el poble de Cong, amb un aire una mica frívol i comercial. L'abadia, el riu i els prats del voltant expliquen la història real, el passat que va passar de debò. The Quiet Man no sé què pensaria dels turistes que fan ruta pels carrers on va passar i visiten casa seva, possiblement preferiria caminar i admirar els voltants del riu Cong. Ell i en John Wayne, tranquil·lament.

Passat Galway

Passat Galway, resseguint-ne la badia, es va passant per poblets-urbanitzacions d'estiueig, amb cases disperses, amb jardins molt ben cuidats pel clima i pel bon gust. El B&B està a la banda del mar, i només el separen les roques. El porta una senyora, des de ja fa més de 40 anys, que ho ha conservat tot com el primer dia, comfortable i acollidora, i molt neta. Primeta, cabell curt i delicada, s'ha conservat com la casa. Fa els esmorzars amb el seu marit en una cuina ordenada, i explica que els encanta Sevilla i Benalmádena , que hi van cada tardor a prendre sol, i a comprar els regals de Nadal; i que als seus fills els encanta Salou i Port Aventura, hi van sempre per Pasqua. El tòpic real que als habitants de països amb clima humit, plujós i fred tendeixen a agradar-los els llocs assolellats i la calor. D'aquí , Spiddal, cap a Kylemore Abbey, una casa i abadia que ara només  és un monestir de monges benedictines. La casa l'ensenyen i s'hi explica que un dels amos es va casar amb una nord-americana a finals del segle XIX principis del XX, com la història de Downton Abbey, un lord anglès que es casa amb una americana, que modernitza i altera els costums britànics. A Kylemore hi va passar una mica el mateix, però el senyor de la casa sembla que amb l'afició al joc va acabar la seva riquesa. Una mica apartat de la casa, hi ha uns jardins victorians, amb les cases dels jardiners conservades tal com eren. S'hi sent olor de turba. Estem a Connemara, terra de turberes, aiguamolls, platges i petits ports. És parc nacional i al Visitor's Centre s'hi explica com es forma la turba, la fauna dels "bogs" (aiguamolls densos), i com des de 1950 el consum de turba és desigual a la seva formació. De tornada , passem per Manny Bay, Clifden, Ballyconneelly, d'on l'any 1919 en va sortir el primer vol que va sobrevolar l'Atlàntic sense escales; Roundstone, platges de sorra clara i gruixuda, amb vent i boira i pluja, ovelles i vaques, i petites carreteres, de mida humana. Tot plegat ho és, a Irlanda, el temps boirós escenifica perfectament la la fi de la terra al costat del mar. De les carreteres petites amb xais tranquils, turba, mar i boira i pluja, tornem a Spiddal al pub. Mitja pinta de cervesa per acabar el dia, i tornar al B&B. Mentrestant en D., l'hoste que a Tassagh ens va dir que buscava els seus orígens, a Belfast ja deu haver acabat de fer les últimes recerques, i avui deu tornar a casa. Al contrari que els seus avantpassats, que van marxar de casa per trobar una vida millor, ell ara fa el viatge de retorn a la seva. 

Good morning

"Good morning" "Good morning" amablement els companys de taula d'esmorzar saluden el bon dia. "Que simpàtics, aquesta gent" Un d'ells, de cabell gris, barba i ulleres, pregunta en què parlem. Ens demana d'on és el nostre idioma i li expliquem. Ell ens diu que està a Irlanda perquè a pocs metres del b&B sembla que el seu besavi hi va néixer. Ve de Califòrnia i està buscant els seus orígens i documents que els certifiquin. La història de la seva família , i diu que també la de la seva dona que ja ha tornat a Califòrnia, és com la de molts irlandesos que van haver d'emigrar a Amèrica del Nord i buscar una millor vida, protegits per capellans i altres irlandesos que els ajudaven, com la història de Brooklyn de Colm Toibin (una noia irlandesa que emigra Nova York i allà hi coneix un altre emigrant italià i altres irlandesos). Té un aire d'americà universitari, no massa assebentat de la realitat fora del món anglosaxó però interessat a conèixer -ne altres. Estem a Dundrum House, a Tassagh, Irlanda del Nord. A la taula també hi seuen un matrimoni i sembla que una germana d'ell o ella, soltera, que expliquen que van estar a la costa del sud de Tarragona. A fora un dia gris  i plujós, que contrasta amb el verd viu de l'herba i les fulles dels arbres. Acabem d'esmorzar i en Larry, l'home del B&B ens ensenya la resta de la casa. Ell i la seva dona porten la granja i el b&B i tenen tres fills i un nét. L'avi d'ell va comprar la casa durant la segona guerra mundial, i ell, germà de cinc germanes, explica que la seva filla gran és mare soltera d'una nena, que no ho amaga i que el que anys enrere hauria estat una història trista com la Philomena(una dona a qui unes monges li van prendre el fill per quedar embarassada fora del matrimoni, i anys més tard el busca), ara és una alegria. Més tard, a Armagh, el guia de la catedral ens explica que al seu fill li encanta estudiar llengües minoritàries, i ens ensenya petits tresors arqueològics de la cripta i les llegendes que amaguen. Al nord d'Armagh, la casa de The Argory té uns jardins bonics i ben cuidats i per dins conserva l'encant autèntic que guarda la National Trust, i sembla que d'un moment a l'altre un protagonista de Jane Austen o d'una sèrie d'època anglesa hagin d'aparèixer i prendre el te. Continua plovent, amb aire britànic: sense estridències, civilitzadament. L'hoste que busca els seus avantpassats, la néta dels senyors del b&B, el guia de la catedral i la casa de la National Trust resumeixen aquest país dels paisatges, tranquil, amb una frontera subtil marcada pel canvi de lliures-euros/euros-lliures i milles-km/km-milles; amb molta història al darrere feta pels anys de moltes petites històries.

Aviat farà 36 anys

Un instant ho para tot. Canvia la vida. Sembla una nota sorda, buida, que toqui amb l'últim alè de vida que li queda. Una porta a l'absència perdurable. La vida continua, i passen coses, el món canvia, la feina i la rutina,  i allò de cada dia no és ben bé igual cada dia, hi ha unes sabates noves, un abric, uns pantalons o un jersei, un llibre que et cau a les mans i que et captiva, o una pel·lícula que t'ha deixat el bon gust de tornar-la a veure; un sopar, una cervesa o un aperitiu en bona companyia, i les petites coses de la vida. Li explicaria. Què diria si...li agradaria allò que ... què passaria amb...com es quedaria si veiés com ha canviat el món i les tecnologies. I com seria tot plegat? Quants petons i somriures, quantes discussions i quantes converses s'han quedat a la butxaca perquè només eren per ell. Sobre la mort sempre hi plana l'absència, i els anys passen, i aquella vida es va quedar aturada, allà, immòbil. En queden moltes coses, gestos, pensaments i un racó al fons, ben endins de la memòria, que guarda el record i passa sempre pel circuit del cor, amb un petó i una abraçada. Aviat farà 36 anys.

El DNI lila

Devia ser cap al migdia del diumenge 9 de novembre de 2014. Ens va donar el carnet d'identitat. Era un DNI gros, amb el grafisme lila, de mida quasi de quartilla. Havia pujat la rampa del Súnion, amb el taca-taca, s'havia preocupat de buscar la mesa per a persones amb mobilitat reduïda, i anava acompanyada d'un familiar. Tenia gairebé 100 anys, i feia l'esforç, segurament titànic, per votar, per posar la seva papereta per decidir un futur segurament inabastable per a ella, però amb un passat a l'esquena feixuc que una urna i una papereta l'alleugerien amb justícia. Va voler posar el seu vot avançant amb les batzegades del taca-taca. Més tard, un noi de mitjana edat acompanyava la seva àvia que gairebé no s'hi veia. "Vinc amb la meva àvia que quasi bé no hi veu" ,va dir, més o menys. Totes dues, amb la torpesa d'un artilugi lent i d'uns ulls mig apagats, van votar sota un aplaudiment espontani i solemne, que semblava un premi a la voluntat. La resta, una desfilada de gent jove i no tan jove que es feien la foto exercint el vot, pares que ho volien compartir amb els seus fills,  amics que s'acompanyaven, famílies al ple, ...i al final el recompte. Sí-sí, Sí-no i No. Uns resultats simbòlics d'una consulta simbòlica que aquests dies jutgen en un judici real i vinculant, i simbòlic de tot el contrari del que essencialment va significar la consulta: el dret fonamental a votar per decidir. I entre manifestacions, entrevistes, denúncies, hashtags, campanyes per reivindicar que votar no és cap delicte, expectació, polèmiques i política judicialitzada, partits que es discuteixen i ens avorreixen, aquell DNI lila, el taca-taca i la vista precària. L'absurditat d'uns i el sentit comú d'una cosa tan simple i elemental com és votar per decidir. I uns senyors amb toga apel·len com una lletania a la llei i a la legalitat... i aquell DNI lila devia passar injustament molts anys sense poder votar. I ves per on ara ho jutgen. I potser va votar no. O sí. Però va votar. 

Havia nascut el dia de santa Llúcia

L’àvia Pia i la colònia 1916. Havia nascut el dia de santa Llúcia de fa més d’un segle. De figura esvelta i força alta per la seva època, tenia el cabell blanc-gris sempre recollit en un monyo, la cara prima, i portava ulleres de montura que ara estarien de moda, amb uns vidres que s’enfosquien amb la llum del sol; un abric negre amb coll d'astracan i un bolso negre de nansa curta, penjat en un braç. Tenia les mans llargues i els dits curtits pel rastre dels penellons. Fervent creient, de veu fluixa i enrogallada per l’edat, segurament devia aprendre abans a treballar que a jugar. El rigor, la bonhomia i l’alegria tímida traçaven el seu caràcter. Sota l’abric, un vestit camiser fosc d’estampat discret i unes mitges d’espuma; i als peus, calçada amb unes sabates negres, de punta arrodonida. N’havia passat de totes, com tanta altra gent del seu temps: la crisi de 1898 de ben petita, la Gran Guerra, la Guerra Civil, …. havia vist passar el cometa Halley dues vegades, els primers cotxes, la ràdio a les cases; i la feina a la fàbrica de can Marfà des de ben jove, encara li deixava temps al vespre per anar a estudiar amb el Dr. Balder sortint de treballar. La família, la casa de les Figueretes, Mataró, les misses i la fe havien estat senzillament la seva vida. I per santa Llúcia, 13 de desembre, el seu aniversari, li portàvem una ampolla de colònia 1916. Feia una olor fresca, agradable i discreta, a joc amb el vestit fosc estampat, les mitges d’espuma, l’abric negre, el bolso de nansa curta, les sabates negres i el monyo ben recollit amb agulles negres. A joc amb ella.

El final de l'estiu

Un ruixat de final d'estiu ha escombrat la calor, la pols de la sequera i el paisatge ensopit, sec i opac.  Les fulles als arbres plenes de gotes, que van regalimant i saltant de fulla en fulla, a poc a poc, com si tinguessin mandra, perquè l'estiu s'acaba i la tardor i el fred comencen a arribar. Van desfilant fulles avall, a terra als bassals i a les cases en fila índia van esperant per caure sobre un paraigües o un cap despistat que no sabia que plouria.

Aviat les fulles començaran a caure, i les branques, despullades, es faran les adormides per no tenir tan fred. El dia serà més curt i el sol més llunyà. Vindrà el temps d'abrigar els peus i els braços, de mirar per darrere la finestra, d'un plat calent, de bufar una tassa que fumeja, i de tardes curtes de cinema, de llibre o de pantalla d'ordinador; de despedir la roba prima i rebre la gruixuda, de l'etern dilema d'aquell jersei i aquella samarreta difícils d'indultar o de condemnar, de tornar a amagar els peus en uns  mitjons, d'embolcallar el coll, de cames abrigades i de mànigues llargues. El temps de la calor haurà passat, i les tardes llargues, els braços descoberts, la platja, el mar, que ara només ens els mirarem de lluny. El final de l'estiu que sempre acaba, tard o d'hora, amb la tardor, amb la calor esmorteïda, amb els arbres que comencen a despullar-se, les fulles que vesteixen la terra i nosaltres que comencem a abrigar-nos. I l'olor de bolets, de molsa, i de terra mullada, si tot va bé, perfumaran el bosc amb tons de grocs, vermells, taronges i marrons. I la rutina tornarà a sortir, amagada per l'estiu, i el cada dia de retorn ens portarà els horaris, els hàbits, els dies curts, el fred i les vides de les cases a la llum de darrere de les finestres.