Pensar en els morts

“Dels meus morts que riuen d’estar sempre junts” diu Espriu en el poema He mirat aquesta terra. Si mirem la nostra memòria, inevitablement hi trobem els nostres morts. Si repassem la trista llista, van passant un rere l’altre, com si anéssim passant de pantalla o girant full, i de cadascun en recordem anècdotes, paraules, mirades, abraçades, moments, imatges; una vegada que em va dir, una vegada que va anar a no sé on, ah i aquella vegada que va fer... o sempre deia, o ara diria, què pensaria ara, avui de ben segur que estaria ... o amb tot el que passa, millor que no ho hagi vist. Sempre ens queda la incertesa del que serien ara, dels que ens dirien, del que pensarien, de com estarien. Les làpides dels nínxols son massa fredes i distants i al cap i a la fi, només són el lloc per anar a posar flors, per explicar-los de pensament el que passa. Anem passant pàgina de l’àlbum hi van passant, els avis, tiets, el pare, la Glòria, cosins, amics...De cadascun en tenim més o menys records, de cadascun en tenim gestos, paraules, expressions, frases, fotografies, que a vegades se’ns colen involuntàriament en el dia a dia. De poc serveix pensar o assegurar què farien ara, qui sap, ...aquell instant que converteix present en passat, la vida en la mort, l’ara amb el record, l’és amb l’era, la presència en absència. I en aquest buit, la nota sorda que és la mort, pensar en els bons moments, en les petites coses compartides, viscudes, és un record més càlid que els vasos metàl·lics, els marbres freds i grisos i les lletres escolpides del cementiri, només una mica acolorides per les flors que aviat es marciran. El que no es marceix mai és recordar-los i riure del que deien, del que els agradava i que de ben segur si hi fossin ens estimarien. Com si oloréssim una rosa o un ram de ginesta. Pensar en els morts, més enllà del tètric escenari funerari, és pensar que de ben segur ells riuen d’estar sempre junts.

En una trona

Assegut al respatller del banc mira l’horitzó. Medita la transcendència del seu moment, assegut com si no volgués que el temps passi perquè ha de prendre una decisió. Té els auriculars posats - potser no hi sona res o potser sí, potser una música que l’ajudi a decidir-se. Potser simplement necessita una pausa, estar tranquil, mirar lluny i mirar-se de lluny la ciutat , la vida, com si les peces difícils d’encaixar del seu tauler des de la trona del banc les pogués mirar millor. És el capvespre  i el vaivé de gent a la carretera de les aigües s’accelera, d’anada i de tornada, però ell immòbil, aferrat a un temps que no vol que corri. Bicicletes, caminaires, corredors, van passant darrere seu i ell, absort en vés a saber què. En el millor dels casos en una pausa simple per desconnectar; en el pitjor, prendre una decisió transcendental, o dir alguna cosa que no sap com dir, o solucionar un problema que li deu pesar. O una decisió inajornable que ha de prendre. L’aire fresc del capvespre fa olor de verd, amb un toc de perfum lleu, dolç, melancòlic i refresca les espatlles. Li diria, com diu la cançó de Manel, que a vegades ens en sortim, que una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. Segueixo el meu camí de tornada, mentre aquell home segueix allà, immòbil, a la trona, mirant de discernir la transcendència, l’abans i el després des d’un respatller, mirant de trobar una sortida, o el punt de partida que li faci fer el gest de canviar-se el que sigui de la seva vida, des d’un respatller que mira de cara l’horitzó.

Les dues taules

Són dues taules de càmping o de pícnic que fem servir per les trobades familiars i que s'havien quedat fora de lloc des d'abans del confinament, i era el moment de tornar-les allà on eren. Recolzades a la porta del carrer, esperava el cotxe per carregar-les, i en aquell compàs d'espera el mòbil és un refugi per fer més ràpid el pas del temps. Un missatge, en diverses parts, com si les males notícies es donessin millor i fessin menys mal a poc a poc, com de puntetes, em va deixar sense paraules. Avui fa  14 anys que es va morir l'àvia, la Ramona, i en sortir de l'església, després d'intentar pair que ja estava, que ja havia sonat aquella nota sorda final de la mort, ella estava allà, a fora, a dalt de la vorera, davant de l'església, i ens vam abraçar, una de les abraçades més càlides, carinyoses i consoladores d'aquell dia en què mai més tornaríem a veure a l'àvia, ni a parlar-hi, ni a riure, ni a escoltar-la. Era cosina germana, sempre atenta a venir a saludar quan ens trobàvem en algun acte, quan coincidíem en algun funeral, o en trobades familiars, i en els darrers anys sempre amb una resposta per les meves curiositats sobre la família. I sempre a punt d'explicar-se, d'explicar, de captivar amb la seva manera de narrar les històries i les anècdotes familiars. Fa uns pocs mesos, posant ordre als llibres enmig del confinament, vaig trobar a dins un llibre dues cartes, un recordatori i una participació de primera comunió de la família. La cartes, eren una de 1939, d'un tiet  des de Madrid, i l'altra, dels anys 60 d'un altre tiet que havia anat a provar fortuna a Veneçuela. Les vaig escanejar i les hi vaig enviar, i el recordatori també, perquè estava personalitzat per fer-la arribar a la nostra àvia Pompília. També vaig començar a repassar dia per dia dels anys 40 i 50 el Diari de Mataró, i quan vaig trobar alguna dada interessant de la família, també li vaig enviar. M'agradava compartir amb ella la història de la família, perquè era l'ocasió per una resposta sempre interessant i aclaridora de qui era qui a la família. Aquest estiu estrany, pensava dedicar part de les vacances a seguir amb la història de la família, a repassar fotografies, a mirar dia per dia dels anys 40 i 50 el Diari de Mataró, com havia fet durant en el confinament, i a esperar la resposta sempre a punt de l'Anna. Una trobada familiar si mai retornàvem a la normalitat, i les possibles troballes que hagués fet, haurien estat una altra ocasió per escoltar-la o llegir-la, per aprendre tot el que sabia de la família, com era aquell i l'altre, com va passar la vida, què pensava, què va fer, fins on va arribar. Un dia d'estiu vaig anar a dinar a casa seva i em va ensenyar fotografies, l'arbre genealògic de la família, i em va explicar anècdotes, pensaments, caràcters d'aquell tiet, de l'altre, dels avis, dels besavis, dels parents, de la religiositat de la família i perquè no, de les excentricitats d'alguns parents llunyans, i em va ensenyar una fotografia que em va impressionar, per veure-m'hi reflectida com mai m'hi havia vist, de cara i sobretot de nas.

Va arribar el cotxe i vaig carregar les taules, amb la mascareta de rigor posada que parava el camí de les llàgrimes galtes avall. Les taules anaven als seients de darrere, i tornaven al lloc, per a una futura trobada de família. Ella ja no hi serà, no sentirem més les històries ben explicades, amb un to de veu constant, suau, serè, rialler, que atrapava l'atenció. Com aquella abraçada càlida, de comfort, de consol, d'aquell dia en què mai més no tornaríem a veure l'àvia. A ella, tampoc. Les dues taules ja estan al seu lloc. Quan les tornem a treure pensaré en aquella tarda que s'esperaven al carrer per carregar-les al cotxe, en aquella abraçada d'avui fa 14 anys; i quan aquestes vacances continuaré la història de la família i del meu pare, tot repassant papers i fotografies de la família, el Diari de Mataró, i buscant paraules per explicar la història, em faltarà ella per compartir-la, la millor còmplice en l'afany per saber i conèixer la família, i segurament per mirar de trobar com explicar-la. Ella, millor que ningú, sabia traçar la història de la família, la sabia fer entendre i la sabia ensenyar. I ens l'hagués explicat en una sobretaula de trobada familar en aquelles dues taules; perquè estimava la família, i per això aquell dia de fa 14 anys ens va abraçar millor que ningú.

La gerra d’aigua freda

• Les gotes hi van caient , i caient, amb més pausa a vegades i amb rajolí, altres, fins que l’última gota vessa i cau la gerra freda, i aleshores mires enrere i veus totes les gotes que han anat caient, que han anat sumant i sumant fins a fer vessar i abocar tota la gerra. I llavors és el moment. El moment d’eixugar-se, de superar el calfred, passar el tràngol i plantar-se. Rebel·lar-se, argumentar i mirar la pròpia dignitat a la cara, que l’aigua freda ha refrescat. Una gerra d’aigua freda és una decepció feta de petites decepcions una darrere l’altra, com avisos que alerten. Alerten que un dia es diu prou, es diu fins aquí, que passa de taca d’oli, per respecte a un mateix que sempre explica alguna cosa del respecte dels altres. I potser hi ha por perquè és com un salt que no sap on cau, que ha anat fent saltirons per evitar fer el salt, fins que s’ha de fer: per veure al mirall la dignitat i el respecte. La dignitat i el respecte de mirar als ulls i no desviar la mirada. La mateixa dignitat i respecte que voldries dels altres si un dia coincidíssiu davant de mirall. Llavors, brindaríem amb copes omplertes d’una gerra d’aigua fresca compartida, lluny de la solitud de la gerra d’aigua freda.

L'àvia

Tenia els llavis prims i les mans boniques: els dits estilitzats, i les mans primes, tot al contrari de les cames, que molts hem heredat, amb el turmell ample i rabassut, i una mirada serena. Quasi bé mai no alçava la veu, i tenia la mirada reflexiva, i l'autoritat moral de qui no necessita cridar per ser escoltat. Havia nascut en plena primera guerra mundial, i va patir la guerra civil i els estralls emocionals, de la guerra i la postguerra. En la vida no ho va tenir tot fàcil, però sempre va saber què volia, no volia anar a l'escola perquè la que anava no li agradava, però en va trobar una que li va despertar la vocació de mestra; la fe sempre la va guiar, com una salvació. I l'humor quasi bé no el va perdre mai, els tips de riure. La guerra, les conviccions religioses, li van forjar unes conviccions que amb la saviesa innata que tenia les va adaptar a les circumstànices, amb una fe profunda.

El gust per les petites coses, per un bon menjar, una bona tassa de "xacolata", per viatjar, per conèixer llocs, li va donar vitalitat, i en va donar als altres. L'interès per la família, els consells que donava, les reflexions, el riure, l'humor, i la serenitat que traspuava van ser la gran lliçó de vida que va donar: l'estimació incondicional. Amb qui riureu, ens deia, quan jo no hi sigui? Riem amb ella, pensem en ella, i en la serenitat que tenia, i en l'humor i trapelleria que també tenia. Ella mateixa a les seves memòries, quan parla dels seus avis acaba dient: "Van ser persones plenes de bondat, que la guerra va marcar molt durament. Que sigui un bon exemple per tots vosaltres, aquesta fortalesa i bondat que els va acompanyar tota la vida". Avui faria 105 anys, i aquells llavis prims, aquells dits estilitzats i aquelles cames rabassudes i la mirada serena segueix sent una lliçó de vida. 

D'un roser i una atzavara

Acabo els últims capítols de L'ombra de l'atzavara de Pere Calders a l'hora del cafè, aquella estona mandrosa de la tarda, de son, de silenci, de pausa. Sec a la terrassa, sota el tendal, que de tant en tant el vent el pentina. La història de la vida de Joan Deltell exiliat a Mèxic encara el final. Deltell a Mèxic hi ha fet la vida, personal i professional, però sempre té Catalunya a l'horitzó, tornar a la terra, tornar als orígens, en una vida d'exiliat en què més o menys tot li ha sortit una mica al revés, però sempre ho encara amb humor i optimisme. Mentre llegeixo aixeco el cap de les pàgines del llibre i als terrats de l'illa de cases que tinc al davant hi observo dos nois que hi han pujat i parlen, segurament veïns que s'han trobat i es deuen posar al dia, contents d'haver-se retrobat; en un altre, com cada dia, al matí uns altres nois hi han fet la vertical, han saltat i s'han exercitat en una coreografia d'exercici físic que s'ha convertit en rutina; dos edificis al costat dels nois de la vertical, un senyor camina disciplinadament cada dia anant i venint pel seu terrat, allargat i estret; dues cases més enllà, un matrimoni també caminen, recorren el perímetre de la terrasa, diàriament, un darrere l'altre, sincronitzats i a bon ritme; als balcons la roba estesa es va gronxant; a la casa de davant hi ha finestrals de galeries, hi ha gent que hi fan vida, de cara a la llum, altres hi tenen un estudi, la cuina o un lloc de pas; i en aquesta illa de cases hi ha el sostre d'una església moderna, que té un terrat en un costat, i el capellà, amb bastó, cada dia en recorre la llargària amunt i avall, amb pas pacient i constant. Segurament és un paisatge molt semblant a moltes illes de cases de ciutats més grans o més petites, el paisatge diari i rutinari del confinament. Retorno a les pàgines de la història de Joan Deltell, que no té sort amb els negocis, que els comença per tenir més diners i poder avançar la tornada a Catalunya, com tampoc té sort en la vida personal, es casa amb una mexicana i no aconsegueix que el seu fill mantingui les arrels catalanes. Però sempre retorna a la feina inicial que li dona estabilitat, com sempre retorna a casa, després de retornar una mica a Catalunya a la seu de l'Orfeó Català a Mèxic. La vida a l'exili, sota l'ombra d'un país que li ha donat una feina i una família, però sempre amb la mirada i el pensament en la pàtria d'origen. A l'exili hi troba una ombra, un aixopluc d'atzavara: no gaire acollidora i minsa, li dona l'essencial però no l'acull. Arriba l'útlima plana, i en Joan Deltell apaga el llum per posar-se a dormir, i es diu a si mateix que ja ha passat un dia i en vindrà un altre, i faltarà menys per tornar a Catalunya. La vida de confinament que ha esdevingut diària als terrats i balcons mentre ha arribat la primavera i el bon temps, ha estat el retorn a la vida de les coses essencials, de fer i desfer a poc a poc, de cuidar la casa, de cuinar a poc a poc; i així com de ben segur en Joan Deltell retornaria a Catalunya amb moltes lliçons apreses, de compromís amb els orígens i amb la identitat, i de no conformar-se amb l'ombra d'una atzavara. Potser fins ara vivíem sota una atzavara, i un virus, invisible, ens ha fet retrobar amb ombres més allargades, fresques, i acollidores, que l'atzavara; la immediatesa, la impaciència, el consum ràpid i efímer, ens ha proporcionat l'instantaneïtat fugissera del dia a dia, sense procurar una ombra més llarga i sostinguda en el temps; una manera de més pausada i amb bases més sòlides, potser amb les coses petites de cada dia més cuidades i valorades, com una ombra sòlida d'un arbre anb moltes fulles i branques, fruit de créixer amb temps, sense presses. Darrere meu hi ha un test amb un roser centenari, de l'àvia Pia, que aquesta setmana li ha florit la primera rosa de l'any. És un tros d'aquell temps antic i casolà, de patis amb ombres d'olor de fulles verdes i branques que aturen els embats del sol. Un roser centenari que evoca paisatges petits, de cases amb patis i portes amb tanques de ferro - barris, a Mataró -, i una rosa de color rosa, delicat i fràgil vestigi d'un temps. Tanco el llibre, i la vida d'en Joan Deltell es queda a dins, a les pàgines, en el Mèxic de l'exili, a l'ombra d'una atzavara, però amb la determinació i el somni de tornar un dia a l'ombra de casa seva a Catalunya, com qui retona al temps casolà, de rosers delicats que vénen d'antic i que floreixen al temps que toca, amb la primavera, d'aquell temps que va marxar, però un petit roser es resisteix que l'oblidem. Potser perquè és millor la seva ombra que la d'una atzavara.

Què en farem, d'aquesta primavera?

"Quin dia clar que el cor s'esvera:

ha dit l'abril missa primera

i el sol és dolç i l'arbre riu."

 Quin dia clar, Joan Salvat -Papasseit

"Allí resplendirà gloriosament i inútilment a la vegada" es referia a la ginesta el meu pare en un article titulat "Què en farem, de la ginesta?" sobre la supressió de la festivitat de Corpus per part de l'Església, perquè a vegades hi ha gestos que no són correspostos, com en aquest cas en què la natura no era corresposta per l'home. Aquesta primavera segurament tot floreix, i la natura resplendeix mentre els homes no sabem què fer-ne, d'aquesta primavera. De la finestra estant la mirem, la sentim, l'escoltem, i la imaginem. Imaginem marges florits, amb la ginesta esclatada, amb flors on hi festegen abelles, papallones i camins de formigues que van i vénen atrafegades. És temps de tardes que s'allarguen, del sol que no té pressa per marxar, de dies que sembla que tornin a l'hivern per retornar a la primavera. És el temps del sol que no molesta, al punt just, amable. És temps també de destapar els braços i tornar-los a tapar, de tons més vius, de verds, de cels blaus, i robes clares, de despertars.  

Sortim de casa com si anéssim de puntetes, i tornem de seguida, amb temor, ens creuem amb vianants esquius i silenciosos, que tenen pressa per no tocar de més, i per tornar a casa. Una primavera estranya i una vida estranya. Virtualment la veiem, de llocs llunyans, propers, que va esclatant, i la natura que pren el terreny que li havíem agafat. Tot està a punt, i tot esclata, i la pluja fa créixer els camps, els brots, i ressalta la verdor. I ens ho mirem i ho observem de lluny, a la pantalla. 

Mentre aquesta primavera inèdita fa el seu curs marges enllà, cau la pluja uns dies, i surt el sol uns altres, he reprès l'escriptura d'una història de família. Postals de fa un segle per felicitar-se el sant, l'aniversari, les festes, o les celebracions religioses, potser de quan amb prou feines hi havia telèfon o es podien permetre de tenir-ne; cartes d'ultramar dels qui hi havien anat a provar fortuna, fa més de 50 anys; i cartes en plena guerra civil o començada la dictadura, entre germans: històries concretes dins la història col·lectiva. Descobrir parents llunyans que es felicitaven amb postals amb relleus, flors, cares de felicitat, ingènues, amb bons desitjos i molta cortesia; i cartes en temps difícils o de represa d'una nova vida, és endinsar-se en les vides oblidades, que potser expliquen una part de les nostres, de qui som i d'on venim.

I en la represa d'aquesta història, de temps llunyans, penso en aquest temps incert i estrany, en aquesta primavera que no sabem què fer-ne, en el ram de ginesta que dúiem cada any al cementiri, fred, de parets de marbre, de vasos metàl·lics, i que es quedarà als marges, florit, vinclat pel vent i festejat per papallones, i les gèlides parets del cementiri perdran la calidesa de les branques de ginesta, i ressonaran els versos  "quin dia clar... el sol és dolç i l'arbre riu"... i el pensament repetirà, com una lletania: "què en farem, d'aquesta primavera...".