Aquell punt just de riure

Entre les cançons que em ballen pel cap aquests dies n’hi ha una que té una frase que diu: “Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor”

Aquesta frase podria ser la banda sonora de quan surts de casa amb el cistell per anar a buscar bolets i et diuen que el tornaràs buit, i fas un somriure perquè tornis amb el cistell buit o ple ho intentaràs, i pel camí veuràs el bosc, els colors de les fulles caduques, el sol de tardor, i l’olor d’humitat i de bolets a punt de sortir. “Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor” quan recordes situacions difícils, que te’n vas sortir i te’n vas desempallegar, i el somriure preval perquè ho has superat i te’n pots riure en un rerefons de tristor cada vegada més difús i un somriure cada vegada més brillant.

“Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor” quan proves una recepta i tens tots els ingredients i la il·lusió i els dubtes afloren per veure si sortirà bé i al final hi surt o no, però has après com es cuinen ingredients que potser no havies barrejat mai. I alguna veu que diu “ja t’ho havia dit, jo...”

“Aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor” quan busques una cosa, tens un repte o penses que faràs allò perquè t’anirà bé i un seguit de coses t’adverteixen que potser no, però ho  intentes i ho fas, i tens por o no, però apretes el botó per engegar.

I sí, “aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor” quan hi ha incomprensió molt difícil d’explicar i d’entendre i de comprendre allò que vols decidir, i no ets cap abduït ni un cap sense criteri, ni cap ingenu que no has tastat la realitat, i ho has fet tan bé com has pogut: amb dignitat i perquè ho sents.

I aquí arribes al punt just, a la cruïlla on es barreja el riure perquè has fet el que has cregut i la tristor per qui no ha entès que hi creies, perquè has vist els colors de la tardor i has trobat bolets, perquè has desempallegat, perquè la recepta la propera vegada tindrà el punt i el gust just de sal o de cuit, perquè has apretat el botó d’engegar i funciona i perquè tot això ho has pogut decidir amb “aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor”, una frase senzilla d’una cançó de Blaumut que ves per on es titula Simplement.

Si no fos perquè són les 5 del matí

Si no fos perquè són les 5 de matí, semblaria que estem en una festa de final de curs, o en una celebració especial. Una taula al mig del pati amb cafè, llet, sucs, pastes, és el càtering improvisat per un dia llarg. Al cel, un helicòpter amb un focus sobrevola la ciutat. Van entrant veïns del barri, ah mira aquell senyor, i aquell altre, i els de la carnisseria (ostres fins i tot ells, no ho hagués dit mai), i aquell i l’altre, cares familiars del gimnàs, o de botigues. Encara és fosc, i els bancs ja estan plens i qualsevol "repisa" fa de seient. Tothom necessita un cafè. Hi ha emoció. Per fi, podrem votar, malgrat totes les traves absurdes. Surt el sol però el dia és gris, plou. Entre la gent que va arribant hi identifico un senyor que havia estat conseller, altres cares familiars, famílies senceres que desafien intervencions de paperetes, requisos de sobres, i d’urnes i de cartes, i dos vaixells plens de policia. Tothom arriba content i alhora trist perquè si el món fos normal, ens haguéssim llevat tranquil·lament, i haguéssim anat a votar a l’hora més còmoda. Qui li hagués tocat, hagués rebut la notificació, hagués rondinat, i els altres haguessin dit que bé que acaba la campanya electoral i els anuncis a la tele i a la ràdio cada dos per tres. Però ens hem llevat massa d’hora per garantir un dret i una llibertat massa cars, avui, i malgrat tot, hi som, i xerrem i ens mullem, i els cabells es van encrespant amb la pluja que cau a poc a poc. Sembla que tot està a punt però Internet falla, i comencen les complicacions. Cal paciència i el telèfon en mode avió perquè el sistema informàtic funcioni. Sí, som al 2017 i la clandestinitat per votar tristament l’hem assumit.

El cansament comença a aparèixer i la bateria del mòbil es va descarregant. Els de la carnisseria m’expliquen com ho veuen, m’expliquen de la botiga, parlen amb altres clients i va passant l’estona d’aquesta mena de vetlla per votar. Circulen recomanacions per si ve la policia, mentre els mossos ens vigilen de lluny. I arriben. 21 furgonetes i tres cotxes, amb un exèrcit de policies ben armats i amb casc. Forcen la reixa de l’escola, i tiren a terra la gent, empenyen, peguen, i ens retenen en dos bàndols custodiats pels seus cossos gegants i atemoridors. Arriben a la porta de l’escola i la trenquen, l’esbotzen. Fem de coral i cantem, mentre uns encaputxats a dins s’emporten un ordinador, remenen bolsos, i agafen una urna com qui ha entrat a intervenir una partida de droga o una xarxa il·legal. Fan por perquè només saben fer això, por. Els acompanyem tots fins a les furgonetes i algun d’ells desafia amb la porra. Marxen amb el botí i l’espant es queda, la incredulitat de tanta crueltat per una cosa tan pacífica com una urna i un vot. I arreu de Catalunya, pobles petits amb pocs carrers per tanta policia. Al cap d’una estona ens diuen que a un centre proper hi ha menys cua i es pot votar més ràpid. Hi anem, com una noia que també ràpidament decideix anar-hi. Pugem una pujada empinada i al capdamunt hi podem votar. Si no fos perquè a les 5 del matí el col·legi estava obert, perquè la llibertat és clandestina i la repressió és lliure, perquè la por l’ha fet qui ha de protegir, perquè 21 furgonetes per 1 urna, ahir hagués estat un dia de sí, de no o de blanc, i va ser un dia amb una ombra negra i fosca, com les porres dels antiavalots contra persones pacífiques armades amb un vot i carregades de raons, al pati de l’escola: el millor lloc per jugar, córrer i aprendre a ser persones lliures.

La polsera grisa

Darrere una pancarta/ 1: Un polsera grisa

Aquella fatídica tarda hi era i més o menys com tothom vaig fer el que vaig poder i tant com en vaig saber. Aquella tarda no vaig tenir por fins que no vaig trepitjar el carrer, i la vaig palpar, i l'endemà massa silencis, massa desconcert...i avui, aquesta tarda, no sé si absurdament o no, hi he sigut. M'han posat una polsera platejada, de plàstic, i m'han posat el nom darrere la lona, com una xuleta. Entre policies de Cambrils , mossos, gent del 112, forenses, i molts herois de carn i ossos, que per una vegada els han posat justament per davant de reis, polítics i honors. I jo, amb la polsera de color de plata i el nom darrere la lona, pel simple mèrit o no de ser-hi aquella fatídica tarda. I de palpar la por, grisa com la pulsera que m'han posat, i que per distreure' he pensat "fa conjunt amb el logo de les bambes i els pantalons". Just al darrere d'una pancarta que deia: "No tenim por"

Les restes d'un naufragi

Avui al migdia anant a treballar, com cada dia, he passat pel carrer Egipcíaques on també cada dia hi ha un noi que es punxa o les restes del seu "ritual" diari: xeringues, càpsules o culleretes per l'heroïna, brutícia de dies, perquè tot ho porta, i a la marginalitat i als mals hàbits l'últim que els preocupa és la netedat. I avui, casualment , ell no hi era, només hi havia restes de les culleretes i d'embolcalls de xeringues. I he pensat, "mira: són com les restes d'un naufragi", i m'he dit a mi mateixa que podria ser el títol d'un possible apunt al blog sobre aquest noi que veig cada dia, a ell o a les seves restes del seu naufragi particular. La tarda ha anat avançant, i ha quedat enrarida i atemorida per l'atemptat. A pocs metres hi ha hagut un disbarat, policies, sirenes, corredisses i por, molta por. Però a dins la biblioteca, més o menys tranquils, hem mantingut la calma. Segons el que ens anaven dient, hem anat fent el que calia, fins que hem sortit. Ho hem fet en grup, a poc a poc, sense la pressa habitual per sortir i arribar a casa. A fora, al carrer del Carme, senyals i cintes de carrer tallat, furgonetes de la policia, sirenes i agents vigilants. I la gent, la gent caminant amb el rumb temorós i esporuguit, a poc a poc, com si volguessin passar de puntetes. Més amunt, al carrer Montalegre, la por ha pres la gent i tothom corria, en estampida. I por, temor, cares de "i ara què?" I tu també corres per temor, no per res més, perquè mantenir la calma sembla una utopia. I ha estat una falsa alarma, i de nou al carrer, i a la Gran Via més policia, més sirenes i més gent absurdament filmant la policia i els carrers enrarits, temorosos, i entre tot això de camí cap a casa com es pugui. I he pensat "avui s'acaba un dia que ens ha portat les restes d'un naufragi, no sé si col·lectiu, mundial o universal, i ves per on he pensat en el trio de les Azores..." En sortir de la feina, enmig de la por i el temor, al carrer Egipcíaques hi havia el noi amb la motxilla i les municions a punt pel seu ritual. Mira per on les ironies de la vida: un nàufrag enfonsat en la seva desesperació aliè a la barbaritat que a pocs metres, a les rambles de turistes, souvenirs i gent amunt i avall, ha perpetrat la bestialitat més absoluta. Al vespre, les cares de la gent al carrer, eren les restes d'un naufragi.

Ni tan sols et giraràs a mirar-me

"Ni tan sols et giraràs a mirar-me" en un lloc qualsevol s'acaba la novel·la i forçosament s'ha de tancar el llibre. És L'alè del búfal a l'hivern. La història d'una amistat entre una escriptora i una periodista, de dues vides, una excessiva i una continguda. La novel·lista Gwen Rees ha portat una vida d'excessos, de diversos marits i amants, d'alcohol, de deutes, d'amors incompresos, de relacions complicades; la periodista, Esther March, sembla que l'ha tingut més plàcida i que ha treballat i viscut "normalment", amb els alts i baixos corrents. Establerta a Anglaterra i relacionada amb el món acadèmic de recerca literària, investiga l'escriptora perquè viu allunyada de tot i no se'n sap res, i vol trobar-la i estudiar-ne la vida, i en principi treure'n algun rèdit professional. La troba i la coneix, i comparteixen converses, inquietuds, paisatges, silencis i afinitats en una casa aïllada en una illa del Mediterrani. S'expliquen històries i relats, i una aprèn de l'altra. Gwen i el seu passat, distanciada amb la seva filla, el seu representant, els homes, l'alcohol...; i al final preval més l'amistat que els interessos acadèmics. L'Esther prefereix compartir històries, pensaments, inquietuds i copes de vi que revelar el paratge de la Gwen, més aviat al final de la vida i amb el desig i la necessitat de compartir l'amistat amb ella, com si es tractés del darrer alè del búfal a l'hivern que li dóna vida quan se li està acabant. El passat llunyà i el passat immediat s'alternen entre les pàgines, i la veu de l'una i de l'altra es compaginen en el llibre. L'Esther acaba tenint el permís per publicar el dietari de la Gwen, i així al llibre s'hi expressen dues veus que van explicant l'entramat de la història. L'escriptora amb el seu dietari i la periodista amb les seves impressions de com li canvia la vida fer-se amiga de la Gwen. Per a totes dues, la història de la seva amistat és com explicar-se la vida com "l'alè del búfal a l'hivern", o com aquell espurneig d'una lluerna a la nit, com es diu al principi de la novel·la. I al final quan l'Esther marxa, la Gwen li diu: "Ni tan sols et giraràs a mirar-me", potser perquè no els cal, perquè han compartit molt i no ho oblidaran i, per tant, no els cal mirar enrere per recordar. 

Vacances/dia de platja

El vent del capvespre aixeca lleument la portada del diari doblegat i arrugat després d'un dia de platja. A sota el porxo encara hi entra el sol, esmorteït avui per una capa d'un núvol prim. De lluny se sent un gall que canta a deshora, i els ocells que piulen des d'algun arbre o un matoll escampat pel camp de davant, o els que planegen pel cel com si fossin aeroplans. La roba estesa obre les ales sobre l'aljub emblancat. Les llagostes salten, les cigales canten, i els insectes feinegen...les formigues rastregen i fugaçment passa el zumzum d'algun insecte volador.

La portada va batent a cops de vent, i quan es vents s'hi llegeix un tros de titular "Merkel i Trump". Les pàgines següents tenen les puntes aixecades i segurament el que s'hi explica deu fer hores que no és vigent, però explica el que ara ho és. Trobades de mandataris europeus, crisis mundials, enfrontaments, problemes a altres països, immigrants que busquen un futur i una altra vida; a casa nostra, les pensions, el futur que uns volen decidir, altres no deixen i altres no saben ni contesten, els problemes derivats de la calor, successos que més val que no succeïssin mai, suggeriments de coses per fer a l'estiu, festivals de música, novetats literàries properes, un racó que explica l'actualitat rosa dels famosos, les trobades de cases reials, la cartellera, el temps i l'univers indesxifrable de l'economia....titulars i firmes de periodistes, opinions, pensaments, columnes i articles que volen explicar el món d'un dia.

A la platja sota els para-sols hi ha moltes històries i moltes vides. La gent hi arriba amb l'ombrel·la, les bosses, la tovallola, el "pareo", la nevera ambulant, els inflables, la crema, i les ganes de ficar-se a l'aigua cristal·lina. Les crides a l'operació biquini potser ja han quedat enrere i el cos no la recorda o l'ha ignorat, i ara el que compta és gaudir de la platja, del sol i de nedar en un mar turquesa; no mirar el rellotge al "xuringuito" tot prenent una cervesa, o menjar sota el para-sol entrepans, patates fregides o olives anat amb compte que no caigui a la sorra. Les modes de biquinis i banyadors canvien cada temporada, i l'estètica del vestuari de platja, les bosses, els barrets, les cremes, els jocs, les ulleres de sol, les xancletes, els peus d'ànec, les ulleres de tub cada any claudiquen als dictats de la moda...però el que no canvia és el dia de platja i els tòpics i costums que hi portem: el menjar, el vestuari curt, els estris d'entretenir-se , l'olor de crema...rituals d'uns dies a l'any que no són rutina, i que potser per això ens agrada repetir. I entremig, les converses: els assidus de cada any comenten les diferències respecte l'any anterior, els nouvinguts admiren la novetat i els del lloc parlen de la seva vida de cada dia, s'expliquen el que han de fer, el que li ha passat a aquell i a aquell altre, i que quina diferència de quan hi vénen a l'hivern. Al darrere hi ha apartaments, hotels i botigues, que tampoc no han canviat gaire amb els anys: edificis blancs, tovalloles a les baranes, apartaments fets cases per uns dies ; botigues de records que venen vestits , banyadors, biquinis, i accessoris que aviat oblidarem, i que veuen passar el fred buides i solitàries a l'hivern.

El diari en aquest temps parla de turisme, sovint les platges són notícia per successos, per si han rebut visites inesperades de taurons o altres animals marins poc freqüents, per concursos de castells de sorra, per si aquest any s'hi observen meduses o si hi ha més o menys afluència de banyistes, i per les activitats que s'hi fan. 

El diari arrugat sota el sol de la tarda doblega històries i notícies del món , que parlen de moltes coses i expliquen què va bé i què va malament, entre opinions i anuncis habituals en els diaris de cada dia. Està lleugerament descolorit, com si la tinta també es pongués com el sol al capvespre, i les lletres agafen tons baixos, com l'actualitat de les notícies en el paper arrugat. Mentrestant, tuits, trending topics, hashtags i imatges a Instagram, Twitter i Facebook expliquen la immediatesa, i potser també alguna selfie, alguna imatge o algun hashtag d'un dia de platja sota un para-sol amb un diari arrugat per la brisa del mar, el vent i la sal que n'aixeca lleument una punta com si fos una vela o una ala batent entre els blaus del mar i el cel, i la sorra de platja.

Viatja amb Karma

L'autobús no va gaire ple, i gairebé tothom sembla que torni a casa, passeig de Gràcia amunt. Gairebé tothom menys un noi. Seu cap a la segona meitat del bus, sol, els ulls mig tancats, esgrogueït, mig adormit però no de son sinó de vés a saber quina addicció ...l'observo i penso "potser caldria fer alguna cosa..li vaig a dir al conductor ?" Miro al voltant si trobo complicitat però tothom que puja i baixa està pendent o del telèfon o de les seves coses...Torno al mòbil que he de contestar un whatsapp i un mail, però jo mateixa em dic "seràs frívola ! Aquest noi s'ho està passant fatal i faig un nou intent de trobar complicitats a la propera parada ...res ...clar, aquest noi és una nosa, és un problema en la nostra vida de retorn a casa, d'una cita amb els amics o del camí al cine o alguna altra cosa molt més important que un noi amb problemes, la cara amarga del nostre benestar. I penso en els whatsapps , els tuits i els posts a instagram solidaris amb París , Manchester, els immigrants sirians, els nàufrags del Mediterrani , etc. Però aquell noi està allà al bus, massa a prop , massa incòmode i millor no mirar-lo, no veure'l...Continua rodant el cap, la mirada absent i els ulls mig apagats i tancats, només alertat lleugerament per alguna bossina en el seu somni que vaga per una profunda alienació. I em rebelo contra tot això , contra les paraules boniques i les grans intencions que proclamem als quatre vents per Facebook, Twitter, Instagram i Whatsapp, on som bons, solidaris, amables, justos, i totes les bondats hagués i per haver. Estic arribant al meu destí i ningú no ha fet res. I si fos jo que em trobés així ? O algú del meu voltant ? M'aixeco i li dic al conductor que hi ha una persona que necessita assistència mèdica i em diu "no ho veig". Insisteixo. Para l'autobús i s'aixeca i el mira " Bah, deu estar adormit" jo he de baixar...i penso que tant de bo a la propera parada, el final del trajecte d'aquest, bus el conductor s'adoni que inevitablement ha de trucar a una ambulància quan vegi que aquest noi no pot amb la seva ànima, i pugui amb la seva consciència i pensi si li agradaria que a ell el tractessin així, després de superar allò de "ell s'ho deu haver buscat ". Això sí, a Barcelona al transport públic s'hi anuncia un lema: "viatja amb Karma".