Les restes d'un naufragi

Avui al migdia anant a treballar, com cada dia, he passat pel carrer Egipcíaques on també cada dia hi ha un noi que es punxa o les restes del seu "ritual" diari: xeringues, càpsules o culleretes per l'heroïna, brutícia de dies, perquè tot ho porta, i a la marginalitat i als mals hàbits l'últim que els preocupa és la netedat. I avui, casualment , ell no hi era, només hi havia restes de les culleretes i d'embolcalls de xeringues. I he pensat, "mira: són com les restes d'un naufragi", i m'he dit a mi mateixa que podria ser el títol d'un possible apunt al blog sobre aquest noi que veig cada dia, a ell o a les seves restes del seu naufragi particular. La tarda ha anat avançant, i ha quedat enrarida i atemorida per l'atemptat. A pocs metres hi ha hagut un disbarat, policies, sirenes, corredisses i por, molta por. Però a dins la biblioteca, més o menys tranquils, hem mantingut la calma. Segons el que ens anaven dient, hem anat fent el que calia, fins que hem sortit. Ho hem fet en grup, a poc a poc, sense la pressa habitual per sortir i arribar a casa. A fora, al carrer del Carme, senyals i cintes de carrer tallat, furgonetes de la policia, sirenes i agents vigilants. I la gent, la gent caminant amb el rumb temorós i esporuguit, a poc a poc, com si volguessin passar de puntetes. Més amunt, al carrer Montalegre, la por ha pres la gent i tothom corria, en estampida. I por, temor, cares de "i ara què?" I tu també corres per temor, no per res més, perquè mantenir la calma sembla una utopia. I ha estat una falsa alarma, i de nou al carrer, i a la Gran Via més policia, més sirenes i més gent absurdament filmant la policia i els carrers enrarits, temorosos, i entre tot això de camí cap a casa com es pugui. I he pensat "avui s'acaba un dia que ens ha portat les restes d'un naufragi, no sé si col·lectiu, mundial o universal, i ves per on he pensat en el trio de les Azores..." En sortir de la feina, enmig de la por i el temor, al carrer Egipcíaques hi havia el noi amb la motxilla i les municions a punt pel seu ritual. Mira per on les ironies de la vida: un nàufrag enfonsat en la seva desesperació aliè a la barbaritat que a pocs metres, a les rambles de turistes, souvenirs i gent amunt i avall, ha perpetrat la bestialitat més absoluta. Al vespre, les cares de la gent al carrer, eren les restes d'un naufragi.

Ni tan sols et giraràs a mirar-me

"Ni tan sols et giraràs a mirar-me" en un lloc qualsevol s'acaba la novel·la i forçosament s'ha de tancar el llibre. És L'alè del búfal a l'hivern. La història d'una amistat entre una escriptora i una periodista, de dues vides, una excessiva i una continguda. La novel·lista Gwen Rees ha portat una vida d'excessos, de diversos marits i amants, d'alcohol, de deutes, d'amors incompresos, de relacions complicades; la periodista, Esther March, sembla que l'ha tingut més plàcida i que ha treballat i viscut "normalment", amb els alts i baixos corrents. Establerta a Anglaterra i relacionada amb el món acadèmic de recerca literària, investiga l'escriptora perquè viu allunyada de tot i no se'n sap res, i vol trobar-la i estudiar-ne la vida, i en principi treure'n algun rèdit professional. La troba i la coneix, i comparteixen converses, inquietuds, paisatges, silencis i afinitats en una casa aïllada en una illa del Mediterrani. S'expliquen històries i relats, i una aprèn de l'altra. Gwen i el seu passat, distanciada amb la seva filla, el seu representant, els homes, l'alcohol...; i al final preval més l'amistat que els interessos acadèmics. L'Esther prefereix compartir històries, pensaments, inquietuds i copes de vi que revelar el paratge de la Gwen, més aviat al final de la vida i amb el desig i la necessitat de compartir l'amistat amb ella, com si es tractés del darrer alè del búfal a l'hivern que li dóna vida quan se li està acabant. El passat llunyà i el passat immediat s'alternen entre les pàgines, i la veu de l'una i de l'altra es compaginen en el llibre. L'Esther acaba tenint el permís per publicar el dietari de la Gwen, i així al llibre s'hi expressen dues veus que van explicant l'entramat de la història. L'escriptora amb el seu dietari i la periodista amb les seves impressions de com li canvia la vida fer-se amiga de la Gwen. Per a totes dues, la història de la seva amistat és com explicar-se la vida com "l'alè del búfal a l'hivern", o com aquell espurneig d'una lluerna a la nit, com es diu al principi de la novel·la. I al final quan l'Esther marxa, la Gwen li diu: "Ni tan sols et giraràs a mirar-me", potser perquè no els cal, perquè han compartit molt i no ho oblidaran i, per tant, no els cal mirar enrere per recordar. 

Vacances/dia de platja

El vent del capvespre aixeca lleument la portada del diari doblegat i arrugat després d'un dia de platja. A sota el porxo encara hi entra el sol, esmorteït avui per una capa d'un núvol prim. De lluny se sent un gall que canta a deshora, i els ocells que piulen des d'algun arbre o un matoll escampat pel camp de davant, o els que planegen pel cel com si fossin aeroplans. La roba estesa obre les ales sobre l'aljub emblancat. Les llagostes salten, les cigales canten, i els insectes feinegen...les formigues rastregen i fugaçment passa el zumzum d'algun insecte volador.

La portada va batent a cops de vent, i quan es vents s'hi llegeix un tros de titular "Merkel i Trump". Les pàgines següents tenen les puntes aixecades i segurament el que s'hi explica deu fer hores que no és vigent, però explica el que ara ho és. Trobades de mandataris europeus, crisis mundials, enfrontaments, problemes a altres països, immigrants que busquen un futur i una altra vida; a casa nostra, les pensions, el futur que uns volen decidir, altres no deixen i altres no saben ni contesten, els problemes derivats de la calor, successos que més val que no succeïssin mai, suggeriments de coses per fer a l'estiu, festivals de música, novetats literàries properes, un racó que explica l'actualitat rosa dels famosos, les trobades de cases reials, la cartellera, el temps i l'univers indesxifrable de l'economia....titulars i firmes de periodistes, opinions, pensaments, columnes i articles que volen explicar el món d'un dia.

A la platja sota els para-sols hi ha moltes històries i moltes vides. La gent hi arriba amb l'ombrel·la, les bosses, la tovallola, el "pareo", la nevera ambulant, els inflables, la crema, i les ganes de ficar-se a l'aigua cristal·lina. Les crides a l'operació biquini potser ja han quedat enrere i el cos no la recorda o l'ha ignorat, i ara el que compta és gaudir de la platja, del sol i de nedar en un mar turquesa; no mirar el rellotge al "xuringuito" tot prenent una cervesa, o menjar sota el para-sol entrepans, patates fregides o olives anat amb compte que no caigui a la sorra. Les modes de biquinis i banyadors canvien cada temporada, i l'estètica del vestuari de platja, les bosses, els barrets, les cremes, els jocs, les ulleres de sol, les xancletes, els peus d'ànec, les ulleres de tub cada any claudiquen als dictats de la moda...però el que no canvia és el dia de platja i els tòpics i costums que hi portem: el menjar, el vestuari curt, els estris d'entretenir-se , l'olor de crema...rituals d'uns dies a l'any que no són rutina, i que potser per això ens agrada repetir. I entremig, les converses: els assidus de cada any comenten les diferències respecte l'any anterior, els nouvinguts admiren la novetat i els del lloc parlen de la seva vida de cada dia, s'expliquen el que han de fer, el que li ha passat a aquell i a aquell altre, i que quina diferència de quan hi vénen a l'hivern. Al darrere hi ha apartaments, hotels i botigues, que tampoc no han canviat gaire amb els anys: edificis blancs, tovalloles a les baranes, apartaments fets cases per uns dies ; botigues de records que venen vestits , banyadors, biquinis, i accessoris que aviat oblidarem, i que veuen passar el fred buides i solitàries a l'hivern.

El diari en aquest temps parla de turisme, sovint les platges són notícia per successos, per si han rebut visites inesperades de taurons o altres animals marins poc freqüents, per concursos de castells de sorra, per si aquest any s'hi observen meduses o si hi ha més o menys afluència de banyistes, i per les activitats que s'hi fan. 

El diari arrugat sota el sol de la tarda doblega històries i notícies del món , que parlen de moltes coses i expliquen què va bé i què va malament, entre opinions i anuncis habituals en els diaris de cada dia. Està lleugerament descolorit, com si la tinta també es pongués com el sol al capvespre, i les lletres agafen tons baixos, com l'actualitat de les notícies en el paper arrugat. Mentrestant, tuits, trending topics, hashtags i imatges a Instagram, Twitter i Facebook expliquen la immediatesa, i potser també alguna selfie, alguna imatge o algun hashtag d'un dia de platja sota un para-sol amb un diari arrugat per la brisa del mar, el vent i la sal que n'aixeca lleument una punta com si fos una vela o una ala batent entre els blaus del mar i el cel, i la sorra de platja.

Viatja amb Karma

L'autobús no va gaire ple, i gairebé tothom sembla que torni a casa, passeig de Gràcia amunt. Gairebé tothom menys un noi. Seu cap a la segona meitat del bus, sol, els ulls mig tancats, esgrogueït, mig adormit però no de son sinó de vés a saber quina addicció ...l'observo i penso "potser caldria fer alguna cosa..li vaig a dir al conductor ?" Miro al voltant si trobo complicitat però tothom que puja i baixa està pendent o del telèfon o de les seves coses...Torno al mòbil que he de contestar un whatsapp i un mail, però jo mateixa em dic "seràs frívola ! Aquest noi s'ho està passant fatal i faig un nou intent de trobar complicitats a la propera parada ...res ...clar, aquest noi és una nosa, és un problema en la nostra vida de retorn a casa, d'una cita amb els amics o del camí al cine o alguna altra cosa molt més important que un noi amb problemes, la cara amarga del nostre benestar. I penso en els whatsapps , els tuits i els posts a instagram solidaris amb París , Manchester, els immigrants sirians, els nàufrags del Mediterrani , etc. Però aquell noi està allà al bus, massa a prop , massa incòmode i millor no mirar-lo, no veure'l...Continua rodant el cap, la mirada absent i els ulls mig apagats i tancats, només alertat lleugerament per alguna bossina en el seu somni que vaga per una profunda alienació. I em rebelo contra tot això , contra les paraules boniques i les grans intencions que proclamem als quatre vents per Facebook, Twitter, Instagram i Whatsapp, on som bons, solidaris, amables, justos, i totes les bondats hagués i per haver. Estic arribant al meu destí i ningú no ha fet res. I si fos jo que em trobés així ? O algú del meu voltant ? M'aixeco i li dic al conductor que hi ha una persona que necessita assistència mèdica i em diu "no ho veig". Insisteixo. Para l'autobús i s'aixeca i el mira " Bah, deu estar adormit" jo he de baixar...i penso que tant de bo a la propera parada, el final del trajecte d'aquest, bus el conductor s'adoni que inevitablement ha de trucar a una ambulància quan vegi que aquest noi no pot amb la seva ànima, i pugui amb la seva consciència i pensi si li agradaria que a ell el tractessin així, després de superar allò de "ell s'ho deu haver buscat ". Això sí, a Barcelona al transport públic s'hi anuncia un lema: "viatja amb Karma".

The Quiet Man

The Quiet Man figura que vivia en una casa tradicional irlandesa, amb la  teulada de dues aigües molt inclinades i coberta vegetal. Al poble de Cong, a part d'haver-hi una munió de turistes embadalits per veure els escenaris de The Quiet Man i caure en tots els tòpics. "Are you ready to bé John Wayne?" "Yeeeeesss" pregunta un guia pretesament graciós a un grup que el segueix i li riu les bromes poc gracioses del guia. Recorre el poble, la casa del Wayne i altres cases degudament senyalitzades com a escenaris de la pel·lícula. No hi ha lloc per a l'entrellat, per endevinar o intuir que aquella casa és la del film o la d'una escena clau per la trama, ja està tot donat, i el merxandatge a punt per vendre imans, vasos, postals i qualsevol objecte amb en Quiet Man. A l'altra banda del carrer, hi ha les ruïnes de l'abadia de Cong, el riu Cong i els vestigis que expliquen que vivien de la pesca al riu i els usos que l'abadia en feia. Una caseta de pedra al mig del riu amb un petit pont a la riba, servia de trampa per pescar truites i tenia una campana per avisar l'abadia quan s'havia capturat alguna presa. Un claustre mig conservat, les restes de l'església i d'una altra edificació, dóna la idea del que havia estat Cong Abbey. Arbres i prats envolten el riu i fan un paratge idíl·lic amb ocells que canten. Fa sol i encara llueix més tot. Al costat de les restes de l'abadia hi ha una estàtua del John Wayne agafant la Maureen O'Hara. Ells han fet fictíciamemt famós el poble de Cong, amb un aire una mica frívol i comercial. L'abadia, el riu i els prats del voltant expliquen la història real, el passat que va passar de debò. The Quiet Man no sé què pensaria dels turistes que fan ruta pels carrers on va passar i visiten casa seva, possiblement preferiria caminar i admirar els voltants del riu Cong. Ell i en John Wayne, tranquil·lament.

Passat Galway

Passat Galway, resseguint-ne la badia, es va passant per poblets-urbanitzacions d'estiueig, amb cases disperses, amb jardins molt ben cuidats pel clima i pel bon gust. El B&B està a la banda del mar, i només el separen les roques. El porta una senyora, des de ja fa més de 40 anys, que ho ha conservat tot com el primer dia, comfortable i acollidora, i molt neta. Primeta, cabell curt i delicada, s'ha conservat com la casa. Fa els esmorzars amb el seu marit en una cuina ordenada, i explica que els encanta Sevilla i Benalmádena , que hi van cada tardor a prendre sol, i a comprar els regals de Nadal; i que als seus fills els encanta Salou i Port Aventura, hi van sempre per Pasqua. El tòpic real que als habitants de països amb clima humit, plujós i fred tendeixen a agradar-los els llocs assolellats i la calor. D'aquí , Spiddal, cap a Kylemore Abbey, una casa i abadia que ara només  és un monestir de monges benedictines. La casa l'ensenyen i s'hi explica que un dels amos es va casar amb una nord-americana a finals del segle XIX principis del XX, com la història de Downton Abbey, un lord anglès que es casa amb una americana, que modernitza i altera els costums britànics. A Kylemore hi va passar una mica el mateix, però el senyor de la casa sembla que amb l'afició al joc va acabar la seva riquesa. Una mica apartat de la casa, hi ha uns jardins victorians, amb les cases dels jardiners conservades tal com eren. S'hi sent olor de turba. Estem a Connemara, terra de turberes, aiguamolls, platges i petits ports. És parc nacional i al Visitor's Centre s'hi explica com es forma la turba, la fauna dels "bogs" (aiguamolls densos), i com des de 1950 el consum de turba és desigual a la seva formació. De tornada , passem per Manny Bay, Clifden, Ballyconneelly, d'on l'any 1919 en va sortir el primer vol que va sobrevolar l'Atlàntic sense escales; Roundstone, platges de sorra clara i gruixuda, amb vent i boira i pluja, ovelles i vaques, i petites carreteres, de mida humana. Tot plegat ho és, a Irlanda, el temps boirós escenifica perfectament la la fi de la terra al costat del mar. De les carreteres petites amb xais tranquils, turba, mar i boira i pluja, tornem a Spiddal al pub. Mitja pinta de cervesa per acabar el dia, i tornar al B&B. Mentrestant en D., l'hoste que a Tassagh ens va dir que buscava els seus orígens, a Belfast ja deu haver acabat de fer les últimes recerques, i avui deu tornar a casa. Al contrari que els seus avantpassats, que van marxar de casa per trobar una vida millor, ell ara fa el viatge de retorn a la seva. 

Good morning

"Good morning" "Good morning" amablement els companys de taula d'esmorzar saluden el bon dia. "Que simpàtics, aquesta gent" Un d'ells, de cabell gris, barba i ulleres, pregunta en què parlem. Ens demana d'on és el nostre idioma i li expliquem. Ell ens diu que està a Irlanda perquè a pocs metres del b&B sembla que el seu besavi hi va néixer. Ve de Califòrnia i està buscant els seus orígens i documents que els certifiquin. La història de la seva família , i diu que també la de la seva dona que ja ha tornat a Califòrnia, és com la de molts irlandesos que van haver d'emigrar a Amèrica del Nord i buscar una millor vida, protegits per capellans i altres irlandesos que els ajudaven, com la història de Brooklyn de Colm Toibin (una noia irlandesa que emigra Nova York i allà hi coneix un altre emigrant italià i altres irlandesos). Té un aire d'americà universitari, no massa assebentat de la realitat fora del món anglosaxó però interessat a conèixer -ne altres. Estem a Dundrum House, a Tassagh, Irlanda del Nord. A la taula també hi seuen un matrimoni i sembla que una germana d'ell o ella, soltera, que expliquen que van estar a la costa del sud de Tarragona. A fora un dia gris  i plujós, que contrasta amb el verd viu de l'herba i les fulles dels arbres. Acabem d'esmorzar i en Larry, l'home del B&B ens ensenya la resta de la casa. Ell i la seva dona porten la granja i el b&B i tenen tres fills i un nét. L'avi d'ell va comprar la casa durant la segona guerra mundial, i ell, germà de cinc germanes, explica que la seva filla gran és mare soltera d'una nena, que no ho amaga i que el que anys enrere hauria estat una història trista com la Philomena(una dona a qui unes monges li van prendre el fill per quedar embarassada fora del matrimoni, i anys més tard el busca), ara és una alegria. Més tard, a Armagh, el guia de la catedral ens explica que al seu fill li encanta estudiar llengües minoritàries, i ens ensenya petits tresors arqueològics de la cripta i les llegendes que amaguen. Al nord d'Armagh, la casa de The Argory té uns jardins bonics i ben cuidats i per dins conserva l'encant autèntic que guarda la National Trust, i sembla que d'un moment a l'altre un protagonista de Jane Austen o d'una sèrie d'època anglesa hagin d'aparèixer i prendre el te. Continua plovent, amb aire britànic: sense estridències, civilitzadament. L'hoste que busca els seus avantpassats, la néta dels senyors del b&B, el guia de la catedral i la casa de la National Trust resumeixen aquest país dels paisatges, tranquil, amb una frontera subtil marcada pel canvi de lliures-euros/euros-lliures i milles-km/km-milles; amb molta història al darrere feta pels anys de moltes petites històries.