És primavera però a fora neva

És primavera però a fora neva. És una primavera d’hivern, el fred es resisteix a marxar i vol donar els últims cops d’efecte abans de deixar florir les flors, verdejar els boscos i els camps, de perfumar els marges, de fer esclatar els brots. La neu cau barrejada amb pluja, va caient incessant, constant, com si es volgués assegurar que cau a tot arreu, que ho rega tot, que no es deixa cap racó. Mira per on una tarda que miro per la finestra al jardí, al cel, a les teulades, i al carrer com baixa l’aigua en un rierol improvisat. Ens aclapara tot el que vivim, hem tornat als temps que no volíem, en comptes d’anar cap als que queden per viure: el pensament cotitza en el grau de llibertat. Però malgrat tot, la dignitat la portem ben alta, amb la certesa de la raó que tenim, que són temps difícils per mantenir la calma per tanta raó com ens empara. Que ens expressem en àgores virtuals, i proclamem consignes per fer-nos companyia. Que un dia arribarem ben lluny. 

I mentre busco, com cada vespre, uns versos per la libertat per posar al twitter, me’n venen a la memòria uns que feia anys que no llegia: 

“Algú que parla i sempre algú que escolta,

no sense cerimònia, potser

per establir més clarament els límits.

Algú que parla i diu el que jo dic

i algú que escolta com escolto jo.

Molt lentament giravolta l’esfera

d’aquesta tarda. Davallem al fons

de qualsevol pou ignorat.

Que esclati
la llum aquosa i tèrbola.

Després

ja respondrem tota llei de preguntes”

(“Algú que parla…”, M. Martí Pol)

Els busco entre setmana en el vagó del metro al cap del dia, o avui en el temps lliure del cap de setmana mentre de lluny se senten els espetecs dels troncs i els braquillons que cremen a la llar de foc.  És aclaparador i indigne pensar en aquesta trista rutina de cada dia, que no vull acceptar com a rutina sinó com un petit gest diari de revolta  per qui no és lliure perquè pensa el que pensa i per qui no pot tornar a casa perquè pensa com no agrada a algú que diu que mana. Entre parada i parada vaig pensant “quin podria posar avui? Aquell? No, que aquell ja el vaig posar l’altre dia, potser aquell altre que encara no l’havia posat mai…" i així 

“Sabia que vindries, que ja era  

l'hora de parar taula dignament,  

d'obrir la porta i enramar el vent  

amb les paraules de la primavera. “

(L’amant de tota la vida, V.A. Estellés) 

O:

“Mai no hem pogut,

però, desesperar

del vell vençut

i elevem en la nit

un cant a crits,

car les paraules vessen

de sentit.”

(“Indesinenter”, S. Espriu )

 I:

"Si fuig la nit vençuda, 

en va l’alba se’n riu, 

pus que venja lo dia 

les mengües de la nit."

("Desengany del món", F. Fontanella)

Es va fent fosc, i la pluja perd força, mentre a la presó i a l’exili la llibertat és freda i la fan resisitir, perquè és primavera però a fora neva. I perquè sempre esperem que hi hagi “Algú que parla i sempre algú que escolta”:

“Que esclati

la llum aquosa i tèrbola.

Després

ja respondrem tota llei de preguntes.”