Estimar la vida

La Mare estimava la vida, tot el que per ella volia dir vida: la feina, la família i els amics, la cuina, el teatre, els libres i les ganes d’aprendre, la bellesa del bon gust. 

 

De la feina en va gaudir molt, i hi va patir, també, pel seu compromís i dedicació i per ser una persona que no es deixava ni comprar ni intimidar, i per això va arribar on va arribar, fins al punt mésalt com a bibliotecària, o almenys fins a un delspunts més alts que en aquesta professió es potarribar com és dirigir la Biblioteca de Catalunya, després d’estar al capdavant de la biblioteca de la Universitat de Barcelona, i ser cap del Servei de Biblioteques i Patrimoni Bibliogràfic de la Generalitat de Catalunya. 

 

De la família també en va gaudir, i la va estimar, i va superar situacions tan adverses com la de quedar-se vídua amb 38 anys i amb tres filles, i convertir-se en un exemple de fortalesa i de tirar endavant sola, sempre amb el record del nostrepare de fons. I sempre amb determinació i fermesa, malgrat moments de flaquesa, i havent de remuntar molts obstacles. Quan les circumstàncies li canviaven se sabia adaptar senseperdre l’essència, i en aquest reinventar-se hi sabiatrobar la bellesa de viure. 

 

Dels amics, a més de gaudir-ne els va estimar, gairebé com si fossin família. I els va ajudar, els va acollir i els va aconsellar, i sobretot els va valorar. Sempre tenia les portes obertes de casa. I els era fidel i lleial.

 

La cuina era una de les seves passions: la compartia cuinant, buscava i comparava receptes, les provava. Tenia una prestatgeria només de llibres de cuina, que llegia i rellegia al llit, abansd’adormir-se; i s’interessava sobretot per la cuina mallorquina, la seva debilitat, que va conèixer per la seva amiga de l’ànima, la Joana Oliver. I li agradava el bon beure: un bon whisky, un gintònic i, sobretot, una cervesa. 

 

L’Oriol Broggi ha dit que a La Perla no serien res sense ella. Convertir en teatre una nau de la biblioteca va ser un repte i un enamorament. Un enamorament compartit de la mare amb la Perla, de la Perla amb l’espai escènic, la pràctica teatral i el públic. 

 

Els llibres li feien companyia, sempre. I no els donava gaire treva: si amb poques pàgines no la convencien, els abandonava. Però si l’atrapaven, no es podia estar de parlar-ne, recomanar-los, comentar-los. De viure’ls.

 

Les ganes d’aprendre la motivaven, des dels seus“bon dia” per whatsapp amb un quadre diferentcada dia, amb el nom de l’artista i alguna dada més, o la participació al club de lectura i a les classes d’italià, a Castellterçol. 

 

La bellesa del bon gust la trobava en tantes coses! En els mobles antics, els plats, els jocs de cafè, elsgerros, els càntirs, els quadres, les estovalles antigues, els quadres de cromos d’en Terri. Era una de les aficions que compartien i estimaven amb el nostre pare. En compraven a antiquaris, a drapaires o als encants i sort que a la casa dels avis de Granollers hi havia espai per anar-ho emmagatzemant tot.

 

També trobava aquesta bellesa en els paisatges i en la natura, i sabia fer acollidors els espais onvivia. La casa de Castellterçol va agafar una nova vida des que s’hi va quedar a viure passada la pandèmia.

 

Per això, per tot això, la mare necessitava la vida tal com ella l’entenia, sense gaires matisos, perquè la seva fortalesa no els admetia. Tot era blanc o negre, per bo o per dolent. I per això, al migdia, abans de dinar, a l’hora de l’aperitiu si lidemanaves “Mare, vols una cervesa?” deia “No ésque la vulgui, és que la necessito”. I és que realment necessitava tots aquests petits i grans plaers de la vida. Perquè li eren vida.

 

Per nosaltres, les filles, la mare ha sigut una mare amb majúscules, amb els seus defectes i contradiccions, i amb el seu caràcter expeditiu, que ens va tirar endavant tota sola, treballant, batallant i lluitant. Ha sigut el nostre aixopluc. I el nostre exemple. I la trobarem molt a faltar. L’enyorarem.

Bon Nadal

 

La senyora Magdalena era una dona que s’havia convertit en una més de la família del meu pare, a Mataró. Es veu que hi vivia i hi tenia família, tot i  que havia passat uns anys a Cuba, amb un passat una mica confús i, potser pels meus avis, catòlics i fervorosos creients, una mica immoral. Però pel mateix fet cristià l’acollien a casa com una més, perquè fet i fet ja era gran, i li devien tenir certa estima. El meu pare li va dedicar un tros de capítol a les seves memòries: “Un any per Nadal, mentre dinàvem -perquè no hi havia festa a casa que la senyora Magdalena no fos convidada - la perruca se li va moure. El meu germà Jaume es va posar a riure com un desesperat. Amb l’alegria del xampany les rialles d’en Jaume s’encomanaren tot seguit als altres germans, als pares, a l’àvia, a la Teresita, que n’havia endevinat tot seguit la causa. L’única que no se n’adonà fou la senyora Magdalena, que, creient que rèiem d’una altra cosa, també es posà a riure. I és clar, com més reia, més se li bellugava la perruca.”

Els dies com avui i durant la resta de dies de Nadal és inevitable pensar en els que ja no hi són, que no tenen un lloc a taula però que inevitablement hi seuen, amb nosaltres,potser ens miren, ens observen i ens fan recordar històries alegres i felices. La senyora Magadalena en qüestió va demanar un préstec als meus avis, que no va retornar mai, i no va aparèixer mai més. Per tant, la cosa no va acabar bé. Avui que tots pensarem en els absents, que ens fan companyia d’una manera o altra, jo he pensat en aquesta anècdota i m’he imaginat el meu pare i els meus oncles, la meva tia, la meva àvia, i el meu avi, la besàvia i la Teresita, que no vaig conèixer, rient, feliços. MOLT BON NADAL. 

Referents

En aquesta foto hi surt la meva mare amb uns amics. El senyor i la senyora que té al costat són dos amics que eren matrimoni. D’aquests amics de la família que sempre hi han sigut, en menor o major freqüència, però que sempre han estat un referent de moltes coses i per moltes coses. Ell es deia Josep M. Muñoz Pujol i es va morir ja fa uns quants anys: era metge traumatòleg cirurgià i escriptor, de qui li corregia i li transcrivia, els últims anys de la seva vida, els llibres que escrivia en fulls blancs de paper gruixut, i amb llapis. Hi explicava memòries del seu pas pel teatre com a autor, readaptacions de clàssics, biografies, etc. i jo anava a casa seva a recollir els fulls i a retornar-li els que ja havia transcrit. Quan hi anava parlàvem i m’explicava quin enfocament li donaria al llibre que estava fent, em demanava com ho veia jo, amb una parsimònia oral característica. Algunes vegades la seva dona, la Teresa Lloret, apareixia per la sala d’estar i jo seia a prendre un cafè que m’oferien i sempre era un plaer parlar-hi. Havien vingut a casa als sopars que feien els meus pares amb altres amics, i les meves germanes i jo els escoltàvem des de la cuina en el nostre sopar paral·lel. I algunes vegades havíem anat a una casa que tenien a Sant Vicenç de Montalt. Era una dona culta, gran lectora, gran cuinera, vital, una de les poques dones que havia vist fumar puros, i avançada per la seva època en moltes coses, una de les impulsores d’Enciclopèdia Catalana. I avui hem sabut que ha mort. Són referents de sempre, d’aquells que et vénen al cap quan cuines, quan recordes que fa anys i anys a casa seva hi vas provar una cosa que es deia Tiramisú que ara la trobes a qualsevol restaurant. O la tarta Tatin, o tants altres plats clàssics: rostits, pasta, verdures, etc. Són referents silenciosos, d’aquells que ja els has integrat en gestos quotidians quan cuines, quan llegeixes, perquè s’hi han quedat sense fer soroll, potser batent el mascarpone, o marinant la carn pel roast beef, o llegint un clàssic de literatura universal que no ha passat mai de moda. Perquè els bons i grans referents ho són perquè no són cap moda ni cap ens efímer o passatger.

Un peix de colors

Les addiccions van invadint la vida, primer del qui la té, i després de la resta, de tot un entorn. La van podrint per dins, minvant, se’n fan mestresses. Allunyen, canvien, trenquen moltes coses, tocables i intocables, atemoritzen, preocupen, entristeixen. Van prenent terreny com si un petit objecte en una habitació anés creixent i creixent fins que ocupés tant que no hi cap res més. I les emocions es van teixint de temors, que van pujant des d’un racó del pensament, des de les cantonades, i es van escampant, en un entramat de pors, enuigs, ràbia, i impotència. Vet aquí aquest peix de colors dibuixat, enmig de moltes emocions, de moltes impressions, i sobretot sobretot del principi d’un retrobament i d’un immens propòsit vital: recuperar la dignitat, la vida, reparar molt dolor, picar molta pedra. Potser una al·legoria d’un llarg camí que va de  sortir d’un pou fosc i tenebrós a retrobar la llum, els colors: la vida. En aquella frontera tan fina i tan fràgil que separa la vida de la mort. El retrobament de la separació, el salvament del perill, la voluntat de la rendició. 

Déu vos Salve Maria…

 

L’olor del caldo mentre es cou em porta als divendres al vespre a Granollers, a casa els avis. Ja instal·lats al piset, al pis de dalt, en arribar travessàvem l’entrada, pujàvem les escales i al final de la sala de dalt una porta tancada amb baf regalimant  donava entrada al piset i a l’olor de caldo, i als avis resant el rosari mentre es feia la verdura al foc i el caldo s’acabava de coure. Quan encara no havien fet el “piset”, la cuina estava a baix, tot entrant al final de tot, amb una porta que tenia una molla, i un ganxo al darrere per mantenir-la oberta. Llavors els avis resaven el rosari a l’entrada sota la mirada de la mare de Déu de Montserrat que hi havia al principi de l’escala: “Déu vos Salve Maria plena de gràcia…” l’Àvia, “Santa Maria Mare Déu…” l’avi. La cuina tenia un pati que l’Àvia netejava amb una escombra, aigua i zotal; un rebost, i el calaix del pa, i un rentaplats innovador en aquells temps. El caldo, les truites, els ous al plat, els exquisits dinars de diumenge de l’Àvia…hi havien fet fortuna. Al menjador, enrajolat fins a mitja paret, la taula s’allargava i al costat hi havia una altra sala amb una llar de foc de marbre que tenia porta perquè tirés. Aquesta estança donava al pati del Sagrat Cor. Sí, com si fos d’un claustre d’un convent …però en aquest cas era el pati que separava la casa de la farinera i hi havia una rajola amb un Sagrat Cor; a la mateixa planta hi havia el “quarto” de jugar amb pintures murals a la paret de la Balbina Busquets, el despatx de l’avi, el “quarto” dels sacs ple de mobles antics que els meus pares compraven als antiquaris per portar a Can Botet i que feia olor de moble vell, de fusta i de vernís antic; el despatx del pare, que tenia una premsa abans d’entrar i feia olor de tabac i xiclet de llimona, i una finestreta corredera al darrere de la taula de vidres de colors. A dalt, hi havia també el cosidor, que feia olor de roba planxada amb una post que tenia un ganxo per enfilar el cable de la planxa i evitar que arrugués la roba en planxar, i el secreter, un moble escriptori amb calaixets secrets…i el safareig i el “quarto” de les sabates que feia olor de betum…l’olor del porro, api, pastanaga, xirivia, pollastre, ossos de vedella i pedrer m’ha transportat a un vespre de divendres a casa als avis aquells divendres que retrobàvem l’Àvia i l’avi, dos referents que no hauríem de perdre mai de vista ni de memòria, com ells no oblidaven el  rosari que resaven cada dia. 

D'aquella casa, d'aquelles parets de Ca Lamarca

 

Segurament d’aquí uns dies d’aquesta casa no en quedarà res. Només un solar per construir-hi pisos. Està a l’avinguda Joan Prim número 280, de Granollers. I en dèiem “a casa”, “ca Lamarca”, o “Granollers”, o “casa els avis”. Tenia una entrada com un túnel que hi permetia l’accés amb cotxe per sobre les vies de les vagonetes que anaven a la farinera. Al final del túnel, el pati del Sagrat Cor, i abans d’arribar-hi, l’entrada a casa, davant per davant d'una habitació amb bótes de vi. Era immensa, o almenys als ulls d’una persona petita, ho era. Tot entrant hi havia una sala, amb un banc, les escales per anar a dalt, amb una capelleta per una mare de Déu, l’habitació de sota l’escala, que comunicava amb el quarto dels sacs, també amb entrada pel túnel, que quan ja no emmagatzemava sacs de la farinera, era el destí dels mobles d’Antiquaris que compraven els meus pares. Passat el banc, s’arribava a un distribuïdor amb una taula de paret, desplegable, i a la cuina, que tenia rebost, i una sortida a un pati que tocava a la fàbrica, i que la meva àvia incansablement netejava amb aigua i zotal, tot raspallant amb una escombra. En aquella part de la casa hi havia també un lavabo i l’accés a la caldera de la calefacció, i un passadís que anava al despatx de l’avi i al paradís per qualsevol nen: el quarto de jugar. En aquell passadís l’àvia ens hi havia passejat al so i ritme d’El carril ja marxa cap a Barcelona. Potser hi vam fer, sumats, quilòmetres i quilòmetres, com les truites que havia arribat a fer a la cuina, que ella deia que si les hagués posat juntes, haguessin arribat molt lluny. En aquesta mateixa planta hi havia el menjador, amb una galeria i una llar de foc amb comporta. Dinars de diumenge, de Nadal, el tió a l'entrada i les corredisses al pessebre, al quarto de jugar, per resar-hi mentre el tió cagava. 
A dalt hi havia una sala molt gran, amb un piano, i les habitacions al voltant, el cosidor, acollidor, que feia olor de roba planxada; i el quarto de les sabates que feia una olor de betum que encara la sento. El safareig estava en un balcó terrassa que portava al terrat, i donava al pati del Sagrat Cor, i a la fàbrica. 
Aquella casa era una manera de viure que ja no en queda. Els avis hi acollien la família propera i llunyana, capellans, monges, personatges com l'Esteve Albert (bohemi i revolucionari), parents d'arreu; i era escenari, als vespres, del rosari, la lletania diària que l'avi amb èmfasi pronunciava "Sannnta Maria Mare de Déu...". L'olor de cafè amb llet de l'àvia quan ens despertava el diumenge, el sis-cents blanc de l'avi que cada diumenge pujava a Puiggraciós a missa, el despatx del meu pare, a l'entrada de la casa davant de la bàscula, els nius d'orenetes al sostre del túnel; l'àvia amb les copes de cava, coca, aigua pels camells en un gibrell, la nit de Reis; les anades al mercat del barri de Bellavista; les lliçons de l'àvia d'anatomia d'un pollastre, a la cuina. Una manera de viure que ens va ensenyar moltes coses, i ens va donar arrels, valors i conviccions, compartides o no, però ens en van donar, i ens van fer valorar la importància de conviure i de compartir la vida amb els avis.
D’aquella casa, d’aquelles parets, podria fer-ne un recorregut i podria dibuixar-la, si en sabés. De ca Lamarca, de Granollers, de casa els avis, en quedarà sempre l’ànima de la casa, el que hi vam viure, les vicissituds, les penes i les alegries, gràcies als avis: ell, sorneguer, irònic i seriós i alhora bo; ella, la serenitat en persona.