L'àvia

Tenia els llavis prims i les mans boniques: els dits estilitzats, i les mans primes, tot al contrari de les cames, que molts hem heredat, amb el turmell ample i rabassut, i una mirada serena. Quasi bé mai no alçava la veu, i tenia la mirada reflexiva, i l'autoritat moral de qui no necessita cridar per ser escoltat. Havia nascut en plena primera guerra mundial, i va patir la guerra civil i els estralls emocionals, de la guerra i la postguerra. En la vida no ho va tenir tot fàcil, però sempre va saber què volia, no volia anar a l'escola perquè la que anava no li agradava, però en va trobar una que li va despertar la vocació de mestra; la fe sempre la va guiar, com una salvació. I l'humor quasi bé no el va perdre mai, els tips de riure. La guerra, les conviccions religioses, li van forjar unes conviccions que amb la saviesa innata que tenia les va adaptar a les circumstànices, amb una fe profunda.

El gust per les petites coses, per un bon menjar, una bona tassa de "xacolata", per viatjar, per conèixer llocs, li va donar vitalitat, i en va donar als altres. L'interès per la família, els consells que donava, les reflexions, el riure, l'humor, i la serenitat que traspuava van ser la gran lliçó de vida que va donar: l'estimació incondicional. Amb qui riureu, ens deia, quan jo no hi sigui? Riem amb ella, pensem en ella, i en la serenitat que tenia, i en l'humor i trapelleria que també tenia. Ella mateixa a les seves memòries, quan parla dels seus avis acaba dient: "Van ser persones plenes de bondat, que la guerra va marcar molt durament. Que sigui un bon exemple per tots vosaltres, aquesta fortalesa i bondat que els va acompanyar tota la vida". Avui faria 105 anys, i aquells llavis prims, aquells dits estilitzats i aquelles cames rabassudes i la mirada serena segueix sent una lliçó de vida. 

D'un roser i una atzavara

Acabo els últims capítols de L'ombra de l'atzavara de Pere Calders a l'hora del cafè, aquella estona mandrosa de la tarda, de son, de silenci, de pausa. Sec a la terrassa, sota el tendal, que de tant en tant el vent el pentina. La història de la vida de Joan Deltell exiliat a Mèxic encara el final. Deltell a Mèxic hi ha fet la vida, personal i professional, però sempre té Catalunya a l'horitzó, tornar a la terra, tornar als orígens, en una vida d'exiliat en què més o menys tot li ha sortit una mica al revés, però sempre ho encara amb humor i optimisme. Mentre llegeixo aixeco el cap de les pàgines del llibre i als terrats de l'illa de cases que tinc al davant hi observo dos nois que hi han pujat i parlen, segurament veïns que s'han trobat i es deuen posar al dia, contents d'haver-se retrobat; en un altre, com cada dia, al matí uns altres nois hi han fet la vertical, han saltat i s'han exercitat en una coreografia d'exercici físic que s'ha convertit en rutina; dos edificis al costat dels nois de la vertical, un senyor camina disciplinadament cada dia anant i venint pel seu terrat, allargat i estret; dues cases més enllà, un matrimoni també caminen, recorren el perímetre de la terrasa, diàriament, un darrere l'altre, sincronitzats i a bon ritme; als balcons la roba estesa es va gronxant; a la casa de davant hi ha finestrals de galeries, hi ha gent que hi fan vida, de cara a la llum, altres hi tenen un estudi, la cuina o un lloc de pas; i en aquesta illa de cases hi ha el sostre d'una església moderna, que té un terrat en un costat, i el capellà, amb bastó, cada dia en recorre la llargària amunt i avall, amb pas pacient i constant. Segurament és un paisatge molt semblant a moltes illes de cases de ciutats més grans o més petites, el paisatge diari i rutinari del confinament. Retorno a les pàgines de la història de Joan Deltell, que no té sort amb els negocis, que els comença per tenir més diners i poder avançar la tornada a Catalunya, com tampoc té sort en la vida personal, es casa amb una mexicana i no aconsegueix que el seu fill mantingui les arrels catalanes. Però sempre retorna a la feina inicial que li dona estabilitat, com sempre retorna a casa, després de retornar una mica a Catalunya a la seu de l'Orfeó Català a Mèxic. La vida a l'exili, sota l'ombra d'un país que li ha donat una feina i una família, però sempre amb la mirada i el pensament en la pàtria d'origen. A l'exili hi troba una ombra, un aixopluc d'atzavara: no gaire acollidora i minsa, li dona l'essencial però no l'acull. Arriba l'útlima plana, i en Joan Deltell apaga el llum per posar-se a dormir, i es diu a si mateix que ja ha passat un dia i en vindrà un altre, i faltarà menys per tornar a Catalunya. La vida de confinament que ha esdevingut diària als terrats i balcons mentre ha arribat la primavera i el bon temps, ha estat el retorn a la vida de les coses essencials, de fer i desfer a poc a poc, de cuidar la casa, de cuinar a poc a poc; i així com de ben segur en Joan Deltell retornaria a Catalunya amb moltes lliçons apreses, de compromís amb els orígens i amb la identitat, i de no conformar-se amb l'ombra d'una atzavara. Potser fins ara vivíem sota una atzavara, i un virus, invisible, ens ha fet retrobar amb ombres més allargades, fresques, i acollidores, que l'atzavara; la immediatesa, la impaciència, el consum ràpid i efímer, ens ha proporcionat l'instantaneïtat fugissera del dia a dia, sense procurar una ombra més llarga i sostinguda en el temps; una manera de més pausada i amb bases més sòlides, potser amb les coses petites de cada dia més cuidades i valorades, com una ombra sòlida d'un arbre anb moltes fulles i branques, fruit de créixer amb temps, sense presses. Darrere meu hi ha un test amb un roser centenari, de l'àvia Pia, que aquesta setmana li ha florit la primera rosa de l'any. És un tros d'aquell temps antic i casolà, de patis amb ombres d'olor de fulles verdes i branques que aturen els embats del sol. Un roser centenari que evoca paisatges petits, de cases amb patis i portes amb tanques de ferro - barris, a Mataró -, i una rosa de color rosa, delicat i fràgil vestigi d'un temps. Tanco el llibre, i la vida d'en Joan Deltell es queda a dins, a les pàgines, en el Mèxic de l'exili, a l'ombra d'una atzavara, però amb la determinació i el somni de tornar un dia a l'ombra de casa seva a Catalunya, com qui retona al temps casolà, de rosers delicats que vénen d'antic i que floreixen al temps que toca, amb la primavera, d'aquell temps que va marxar, però un petit roser es resisteix que l'oblidem. Potser perquè és millor la seva ombra que la d'una atzavara.

Què en farem, d'aquesta primavera?

"Quin dia clar que el cor s'esvera:

ha dit l'abril missa primera

i el sol és dolç i l'arbre riu."

 Quin dia clar, Joan Salvat -Papasseit

"Allí resplendirà gloriosament i inútilment a la vegada" es referia a la ginesta el meu pare en un article titulat "Què en farem, de la ginesta?" sobre la supressió de la festivitat de Corpus per part de l'Església, perquè a vegades hi ha gestos que no són correspostos, com en aquest cas en què la natura no era corresposta per l'home. Aquesta primavera segurament tot floreix, i la natura resplendeix mentre els homes no sabem què fer-ne, d'aquesta primavera. De la finestra estant la mirem, la sentim, l'escoltem, i la imaginem. Imaginem marges florits, amb la ginesta esclatada, amb flors on hi festegen abelles, papallones i camins de formigues que van i vénen atrafegades. És temps de tardes que s'allarguen, del sol que no té pressa per marxar, de dies que sembla que tornin a l'hivern per retornar a la primavera. És el temps del sol que no molesta, al punt just, amable. És temps també de destapar els braços i tornar-los a tapar, de tons més vius, de verds, de cels blaus, i robes clares, de despertars.  

Sortim de casa com si anéssim de puntetes, i tornem de seguida, amb temor, ens creuem amb vianants esquius i silenciosos, que tenen pressa per no tocar de més, i per tornar a casa. Una primavera estranya i una vida estranya. Virtualment la veiem, de llocs llunyans, propers, que va esclatant, i la natura que pren el terreny que li havíem agafat. Tot està a punt, i tot esclata, i la pluja fa créixer els camps, els brots, i ressalta la verdor. I ens ho mirem i ho observem de lluny, a la pantalla. 

Mentre aquesta primavera inèdita fa el seu curs marges enllà, cau la pluja uns dies, i surt el sol uns altres, he reprès l'escriptura d'una història de família. Postals de fa un segle per felicitar-se el sant, l'aniversari, les festes, o les celebracions religioses, potser de quan amb prou feines hi havia telèfon o es podien permetre de tenir-ne; cartes d'ultramar dels qui hi havien anat a provar fortuna, fa més de 50 anys; i cartes en plena guerra civil o començada la dictadura, entre germans: històries concretes dins la història col·lectiva. Descobrir parents llunyans que es felicitaven amb postals amb relleus, flors, cares de felicitat, ingènues, amb bons desitjos i molta cortesia; i cartes en temps difícils o de represa d'una nova vida, és endinsar-se en les vides oblidades, que potser expliquen una part de les nostres, de qui som i d'on venim.

I en la represa d'aquesta història, de temps llunyans, penso en aquest temps incert i estrany, en aquesta primavera que no sabem què fer-ne, en el ram de ginesta que dúiem cada any al cementiri, fred, de parets de marbre, de vasos metàl·lics, i que es quedarà als marges, florit, vinclat pel vent i festejat per papallones, i les gèlides parets del cementiri perdran la calidesa de les branques de ginesta, i ressonaran els versos  "quin dia clar... el sol és dolç i l'arbre riu"... i el pensament repetirà, com una lletania: "què en farem, d'aquesta primavera...".

De lluny

Des del terrat es veuen les altres cases, la roba estesa dels altres, la televisió d'una casa per una gran finestra, una noia que pinta el seu tros de terrat, uns nois que han pujat al seu terrat i corren, i juguen; uns pares i una nena que també han pujat a dalt de tot a córrer, en l'espai d'aire lliure que els queda; en uns baixos d'una casa, al pati, aprofitant que ha arribat la primavera i el temps l'acompanya, fan carn a la brasa; en un balcó hi surt una senyora a contemplar el carrer, buit, amb algun passejant amb gos, com si fos una peça per omplir una mica un decorat buit; al pis de dalt de la senyora hi surt un noi a fumar, i també mira el carrer, com si pensés quan el podrà tornar a trepitjar sense pensar-s'ho. Al bloc del costat, també al terrat, hi han estès roba, que penja, solitària, sota un cel amb núvols grisos que començen a arribar. De lluny se sent que borda un gos, potser content perquè el deixen sortir. Lluny, en altres cases, es veuen llums, i sofàs i butaques, i més televisions, i balcons buits, i pantalles d'ordinador. Tots confinats, ens observem de lluny, com es veu de lluny la ciutat des del terrat, que amaga carrers, avingudes, parcs, teatres, cinemes, oficines, biblioteques, botigues, i moltes vides confinades; i la carretera de les aigües sense figueretes que van vénen, i al Tibidabo apagat, s'hi va apropant la boira, potser per fer-lo més misteriós. De lluny també el mar, més solitari que mai, sense cap vela, ben blau, i el cel ben gris. Ens saludem de lluny, anem a comprar respectant les distàncies, tornem a casa i tornem a observar de lluny, mirem el mòbil, ens truquem per videotrucada, ens escrivim de lluny, i a les vuit del vespre sortim al balcó a aplaudir i piquem les mans potser més a prop que mai, qui sap, potser per compensar tanta llunyania. Tots ens mirem i ens observem de lluny, però potser mai no ens havíem observat tant ni ens havíem fixat mai tant els uns en els altres, en la noia que pinta, en la senyora que mira el carrer, en el noi que fuma, en les pantalles enceses,... en les vides que continuen, darrere una finestra, mentre a fora la roba estesa que es gronxa s'eixugarà, i el gos tornarà a casa, i ens seguirem observant de lluny, en la vida de les petites coses, entre fotos a Instagram, tuits, i una bona lectura o una sèrie que per una estona ens fa escapar a la normalitat de la vida de cada dia, més enllà de la finestra. Hi tornarem, però mentrestant almenys tenim la complicitat de mirar-nos i observar-nos, sí, de lluny, però còmplices, de finestra a finestra, de terrat a terrat, com si ens diguéssim els uns als altres que hi som, que fumem, que mirem el carrer, que pintem, que correm, que caminem, que pugem i baixem graons, i que estenem la roba al terrat perquè el vent la continuï gronxant.

Si ho penses bé

mur esquerre de la plaça del Rei, cada dimecres hi ha 19 fotografies penjades. Cada dimecres a la tarda. Són els retrats de 9 presos i 10 exiliats i represaliats. Al capdamunt de les escales del Tinell hi reciten poemes, hi denuncien les darreres injustícies, i als graons hi canten cançons. Cada dimecres des que hi ha presos polítics i exiliats. Versos i notes entonen diverses maneres de reclamar la llibertat, la justícia i una cosa tan elemental com el dret a decidir el futur col·lectiu d'un poble. Al final de l'acte, tothom es gira cap a la paret de les fotografies i una veu potent en va dient els noms com una lletania i tothom respon llibertat, els noms dels retratats i dels darrers empresonats. Mirant la paret i les cares de cadascun dels retratats, si ho penses bé, els presos són darrere unes parets de formigó cada dia, cada hora, cada esmorzar, cada dinar i cada sopar, cada matí, cada tarda i cada nit; i els exiliats són lluny de casa perquè tampoc podrien ser a casa, serien també rere uns murs de formigó i rebrien les visites rere un vidre i de tant en tant en una sala. En acabat, despengen els retrats, que previsiblement tornaran a penjar-los el dimecres següent. I enfilarem qualsevol carrer del voltant de la plaça per anar a sopar, per pensar què farem demà i demà passat i l'altre, mentres ells, rere el formigó van comptant enrere ara que tenen la sentència. I en la vida de cada dia, a la feina, mentre compres, vas a sopar, al cinema o al teatre o a passejar, mentre converses, de tant en tant el pensament et penja les fotografies en una paret, i et diu "si ho penses bé..." venim de moltes reivindicacions, de moltes mobilitzacions, de dir prou, d'escriure'ls cartes perquè tinguin moltes finestres que foradin el formigó. Enfilo el carrer de la Pietat, entre els murs de la catedral, de palaus i de silenci, fa fred i fa estona que és fosc; i al final del carrer hi ha dos nois que toquen, un el saxo i l'altre la guitarra acústica i canta Quan tot s'enlaira de Txarango, que diu que quan tot s'enlaira toco els somnis de puntetes. El colofó perfecte. Si ho penses bé, el dia que no calgui penjar les fotografies ni que el pensament digui "Si ho penses bé..." tocarem els somni de la llibertat de puntetes. 

Si ens pregunten on anem, anem a Cantallops

Encara és negra nit a l’autopista, i el dia es va llevant tímidament. Els camions enfilen feixucs el carril dret. La frontera amb França està tallada i sortim molt abans de la Jonquera. Fem carreteres locals per la Serra de l’Albera, avui esventada de tanta tramuntana que vincla les alzines i les agita. Són carreteres petites, proporcionades, a to amb el paisatge, que l’acompanyen i acullen els pobles de l’entorn. Anem al tall de La Jonquera per reivindicar la llibertat. Arribem a La Jonquera i seguim les indicacions de manifestació. Els camions aturats, immòbils a l’asfalt, sembla que tot s’hagi aturat menys la repressió. La reivindicació rep de resposta amenaça, coacció d’uniformes, ocupació. Els carrers de la frontera estan ocupats i transitats de bones raons però vigilats amb uniformes del colonitzador que només sap amenaçar i no escolta, ni llegeix ni mira: sit and talk. Partides de parxís, entrepans, proclames, cançons, sota la mirada vigilant de qui no entén res, o no vol entendre res. Per això al cotxe acordem la complicitat que si ens paren i ens pregunten on anem, direm que anem a Cantallops. La veritat, ni l’entenen ni la comprenen. Només la saben tapar amb uniformes, porres, bales de goma, helicòpters i amenaces, que no poden amagar immenses cues de camions. Per això, si ens pregunten on anem, anem a Cantallops.

Dos carrils i un voral, i un gest sublim

Era un dia gris, de cel pesat, d'aquells que no sap si fer sol o fer núvol, no es decideix. L'ambient de temença es respira, densa. A mig matí, la incertesa es fa certa: quasi bé 100 anys de presó. Un segle de sentència. Un segle, la distància entre el repressor i el reprimit. Al migdia el sol fa una ullada, tímida, poruga. L'asfalt vist de prop, trepitjat, és dur i gris, i dins els túnels, encara més. El camí a l'aeroport a peu és solemne, l'enfilem des de quasi bé la sortida de Barcelona, amb l'ànim pesat de tanta injustícia, de ràbia, però ple de raó, de saber-nos al costat correcte de la història. Caminem inèditament amb companys de feina, de més o igual rang, però en la caminada, iguals. Les indicacions de la carretera, el voral, vistos de prop, sobre el terreny, es veuen a poc a poc, passem per benzineres, i com si féssim un llarg viatge ens hi aturem a proveir-nos. Anem tirant, i arriba la pluja: finalment el dia s'ha decidit per ploure, no per somriure, i fer sol. Per ploure, per afegir solemnitat a la gran injustícia. I avancem, i travessem camps, i la pluja ens mulla, ens cala la roba, la bossa, però avancem, amb una determinació granítica. I arribem, anem a la terminal, a la part de dalt, entre el pàrquing i un bar. Un lloc de pas esdevé un lloc de permanència i resistència. Ens apropem a la passarel·la cap al pàrquing, i les porres pugen, amenacen. La nostra convicció és la nostra arma, la d'ells, les porres, cap argument, cap convicció, només les porres. I es fa el vespre, es fa fosc, i de tornada, la nit és fresca, mullada, però lúcida, aquella lucidesa que dóna la determinació quan té raó.

Dos dies després, són les 8 del matí, i a Vic hi fa fred. El tren arriba puntual, i després de la rebuda, enfilem el pas cap a la carretera, direcció Centelles: la marxa per la llibertat. La carretera una altra vegada de prop, el voral, els carrils, a velocitat de vianant. A l'altra banda, molts cotxes i camions ens saluden i ens animen, cotxes dos cavalls, camions, cotxes d'alta gamma, furgonetes, vehicles de tota mena. La marxa avança i el pas sobre l'asfalt és feixuc, dur, aspre. Com ho és el motiu de fer la marxa: la presó de 100 anys, per a 9 persones que van escoltar la gent i van posar urnes per decidir el futur. Avui fa sol i fa aire, és agradable. Gent gran, de mitjana edat, gent jove, nens, a peu, amb bici, amb patinet, tota mena de gent, de mitjans, i amb un sol objectiu: demanar el dret a ser lliures.

Dues caminades en dos carrils i un voral, pensant en 9 presos polítics sentenciats, i en 7 més sentenciats abans d'hora. Caminant a l'aire lliure, sobre la duresa de l'asfalt, com si l'asfalt fos l'aspror d'aquest estat que ens vol reprimits i callats, i fent la vida de cada dia com si res. Dos carrils i un voral ple de caminants, decidits i pacífics, amb el pes de 100 anys de presó que sumen 9 presos polítics, que només veuen i endevinen l'aire lliure des dels barrots. Sumen 100 anys a estar al voral, mentre la impunitat de la mentida i la tergiversació continua pel carril central, a l'asfalt més aspre, negre i dur. Un dia ho capgirarem perquè "potser el secret és que no hi ha secret / i aquest camí l'hem fet tantes vegades / que ja ningú no se'n sorprèn; potser / caldria que trenquéssim la rutina /fent algun gest desmesurat, alguna/sublimitat que capgirés la història." (Ara mateix, Miquel Martí i Pol)  i farem un gest sublim.