Encara és negra nit a l’autopista, i el dia es va llevant tímidament. Els camions enfilen feixucs el carril dret. La frontera amb França està tallada i sortim molt abans de la Jonquera. Fem carreteres locals per la Serra de l’Albera, avui esventada de tanta tramuntana que vincla les alzines i les agita. Són carreteres petites, proporcionades, a to amb el paisatge, que l’acompanyen i acullen els pobles de l’entorn. Anem al tall de La Jonquera per reivindicar la llibertat. Arribem a La Jonquera i seguim les indicacions de manifestació. Els camions aturats, immòbils a l’asfalt, sembla que tot s’hagi aturat menys la repressió. La reivindicació rep de resposta amenaça, coacció d’uniformes, ocupació. Els carrers de la frontera estan ocupats i transitats de bones raons però vigilats amb uniformes del colonitzador que només sap amenaçar i no escolta, ni llegeix ni mira: sit and talk. Partides de parxís, entrepans, proclames, cançons, sota la mirada vigilant de qui no entén res, o no vol entendre res. Per això al cotxe acordem la complicitat que si ens paren i ens pregunten on anem, direm que anem a Cantallops. La veritat, ni l’entenen ni la comprenen. Només la saben tapar amb uniformes, porres, bales de goma, helicòpters i amenaces, que no poden amagar immenses cues de camions. Per això, si ens pregunten on anem, anem a Cantallops.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada